Massa sovint em sento estrangera a casa meva, a Catalunya. Viure en català s’ha convertit en un exercici constant de paciència i resignació. Perquè no és només que l’ús del català es redueixi en converses informals o que els joves l’abandonin progressivament; el problema és molt més profund, gairebé estructural. La realitat és que, avui, mantenir una vida plenament en català és poc menys que un somni ingenu, una utopia que es desdibuixa en el dia a dia quotidià, a cada interacció amb el món exterior.

El veritable drama no és únicament que un metge et respongui en castellà quan li parles en català, o que un cambrer ni tan sols entengui la teva comanda si no canvies d’idioma. La tragèdia és que aquesta situació s’ha normalitzat fins al punt que és gairebé mal vist invocar ser atès en la llengua pròpia de Catalunya. L’exigència de parlar català s’ha convertit en un acte de resistència silenciosa, un gest que sovint et situa en la incomoditat o et fa semblar massa exigent. I aquí rau el problema: una llengua no sobreviu només a base de bones intencions, sinó amb un ús quotidià, normalitzat, sense haver de pidolar permís per existir.

Catalunya ha esdevingut un territori on la convivència lingüística es ven com a sinònim de renúncia

Catalunya ha esdevingut un territori on la convivència lingüística es ven com a sinònim de renúncia. La pressió per canviar d'idioma és constant, subtil però persistent, com aquell rajolí d’aigua que corroeix la roca. És en l’atenció sanitària, on el dret de ser atès en català s’esvaeix davant d’un “perdona, no te entiendo”. Cada “no te entiendo” és un petit silenci imposat. És en el comerç, on demanar un producte en català pot derivar en mirades de confusió o, fins i tot, en una resposta airada. És en els serveis d’atenció al client, on el català sembla una anomalia en un món on el castellà i l’anglès imperen sense matisos.

Aquesta precarietat lingüística no és un quelcom casual. És la conseqüència d’una inacció política i social, d’una desprotecció de la llengua que s’amaga sota el discurs de la llibertat individual. Però, on queda la llibertat del catalanoparlant quan sistemàticament hem de renunciar a la nostra llengua per tal que se’ns entengui? Aquesta asimetria lingüística, on uns tenen el dret d’imposar la seva llengua i els altres només el de cedir, perpetua una desigualtat que va molt més enllà de la mera comunicació. És una qüestió de respecte, de reconeixement i de justícia cultural.

De fa temps, el català viu una situació de subordinació a casa seva. I no es tracta de nostàlgia ni de resistencialisme mal entès. Es tracta de la constatació que el català no té la mateixa legitimitat que altres llengües en molts àmbits de la vida pública i privada. Aquesta desigualtat es tradueix en una sensació de desemparament de qui el parlem, una sensació de fragilitat que, a la llarga, en desincentiva l'ús. Com podem demanar als nostres joves que parlin català si cada vegada que ho intenten topen amb tantes barreres? Com es pot normalitzar la llengua si viure plenament en català és un camí ple d’obstacles?

De fa temps, el català viu una situació de subordinació a casa seva

És desolador veure com la llengua catalana esdevé cada volta més invisible. El català no només es perd quan no es parla; es perd també quan no se l’escolta, quan no se’l llegeix, quan no se l’escriu. Es perd quan entres en una botiga i la retolació és exclusivament en castellà; quan escoltes la megafonia del transport públic i el català queda relegat a un segon pla; o quan les aplicacions i serveis digitals no incorporen el català per defecte. Viure en català és avui intentar parlar quan ningú t’escolta. I són precisament tots aquests petits detalls els que basteixen un entorn on el català és una opció, però mai l’opció natural.

El discurs de la llibertat lingüística, emprat sovint per justificar aquesta situació, no pot amagar la realitat: no hi ha llibertat quan una de les opcions sempre es percep com a molesta o minoritària. No hi ha llibertat quan l’ús del català és vist com un caprici o una excentricitat. La veritable llibertat passa per garantir que el català tingui un espai segur i digne en tots els àmbits, des de la sanitat fins a l’oci, passant per l’administració i els serveis privats.

El discurs de la llibertat lingüística no pot amagar la realitat: no hi ha llibertat quan una de les opcions sempre es percep com a molesta o minoritària

El que és veritablement terrible és la manca de resposta institucional davant aquesta precarietat. Les polítiques lingüístiques semblen limitar-se a accions cosmètiques, a campanyes de conscienciació que no arriben al moll de l’os. No es tracta només de promoure el català, sinó de protegir-lo, de garantir que els nostres drets lingüístics són respectats amb la mateixa fermesa que es respecten altres drets. Perquè viure en català no hauria de ser un privilegi, sinó un dret bàsic i innegociable.

I, tanmateix, la situació actual posa de manifest tot el contrari. Cada vegada són més els àmbits on el català perd presència, i cada vegada és més difícil revertir aquesta tendència. La inacció s’ha convertit en el principal aliat de la desaparició de la llengua, en el silenci còmplice que permet que el català es dilueixi, lentament però inexorablement, en la realitat quotidiana.

El futur del català no depèn només dels qui el parlen, sinó també dels qui tenen el poder de fer-lo viable. Les institucions, les empreses, els serveis públics i privats, tots tenen una responsabilitat compartida per garantir que el català no sigui una llengua de segona a casa seva. I és que la llengua no és només un vehicle de comunicació; és també un patrimoni cultural, una manera de veure el món, una identitat que es construeix amb cada paraula, amb cada conversa, amb cada acte diari.

El silenci del català no és accidental, és el resultat d'una desprotecció sistemàtica. I mentre la veu de Catalunya resta emmudida, el risc no és només perdre una llengua, sinó perdre la nostra pròpia identitat.