Diumenge al matí em desperto amb moltes ganes d’acabar l’article que tenim a mitges, així el podrem enviar per publicar. Però de seguida m’adono que em falten dades per fer una figura, li hauria de demanar a una de les meves doctorandes, però és diumenge, i sense cap mena de dubte, decideixo que esperarà a demà. No hi ha res que esperi més que la feina, em diria la meva mare. I és que, tot i que per mi la meva recerca és la meva passió i vocació, no deixa de ser feina.

Em quedo reflexionant en el món científic i en com de pressionats estem per publicar la nostra recerca, a més de les mil i una altres assignacions que hem de fer al nostre dia a dia.

I sovint, aquesta pressió per aconseguir sempre més es manifesta en una competició, tant amb altres grups de recerca com fins i tot entre els membres d’un mateix grup. I això fa que, massa freqüentment, els caps de grup perdem la perspectiva de la realitat i ens veiem abocats a seguir aquesta tendència que, personalment, crec que no aporta res a la societat.

No cal haver estat massa alerta dels mitjans per conèixer els darrers casos relacionats amb abusos de poder, tirania i situacions d’exigència extrema per part dels caps de recerca de les principals universitats catalanes. De fet, aquests casos només són la punta de l’iceberg, menys d’un 10% dels casos que s’estima que podrien existir i que no es faran mai públics per por de possibles represàlies.

Pressionats per publicar, per poder demostrar la seva superioritat, alguns investigadors i investigadores només pensen en els seus grups com a eines per arribar al seu objectiu. Perquè els científics i científiques, en el fons, som tots una mica ambiciosos i competitius: qui de nosaltres no ha anhelat publicar un Nature? Jo mateixa! I molts cops! Però llavors, la meva reflexió segueix: quin preu hem de pagar per poder publicar un Nature? Realment val la pena? Per mi, la meva recerca és la meva passió, i en un matí de diumenge com avui, em desperto amb ganes de poder dedicar una estona del meu temps lliure a avançar aquesta publicació que tenim a mitges i que em sembla tan interessant! Però a la vegada tinc moltes altres aficions. Avui fa un sol esplèndid i en una estoneta baixaré a la platja a gaudir-lo, no me’l puc perdre!

I això em fa pensar en els meus doctorands. Tots ells em demostren dia a dia la seva capacitat de treballar i ajudar-me en tot el que poden, la seva motivació per la feina ben feta i per arribar als objectius més difícils; però a la vegada, també tenen altres aficions, com jo! I és que a vegades ens sembla que les noves generacions són menys treballadores i menys dedicades a la recerca, i fins i tot més toves que nosaltres. No amagaré que és una conversa recurrent amb els meus companys i companyes. Ens plantegem que quan nosaltres érem estudiants de doctorat, dedicàvem moltes més hores a la feina, i suportàvem situacions, pressions i fins i tot humiliacions per part dels nostres caps que ara considero que no s’haurien de donar en un laboratori de recerca, amb personal altament qualificat, però amb suficient intel·ligència emocional?

I és que, com els dic jo a totes les persones que comencen amb nosaltres, el que vull pel meu grup és bona gent i no pas gent molt bona científicament. Per descomptat que necessitem perfils bons científicament i tots els desitgem, però, per sobre de tot, cal que siguem bones persones. Persones que, en el desenvolupament de la seva activitat professional, hi posin tota la passió necessària, però a la vegada contribuint al benestar personal i fent que, com diria el nostre cap, el nostre laboratori sigui el més semblant a Disneylandia que hi ha com entorn laboral. Persones que, basant-se en la pròpia experiència com a estudiants de doctorat, el dia de demà puguin esdevenir caps de grup que no generin situacions d’abús de poder ni contribueixin als cada vegada més freqüents problemes de salut mental que ens trobem entre els joves.

I en aquest punt torno a la meva reflexió inicial: val la pena aguantar certes pressions, abusos d’autoritat i deixar de banda altres aficions per aconseguir publicar en la millor revista científica? Val la pena perdre la dignitat personal per poder satisfer les ambicions d’un o una cap gens empàtic que només es mou pel propi interès de demostrar que és el o la millor contínuament? Jo tinc clara la resposta: NO!