El març de 2024 es van complir quatre anys des de l’inici de la pandèmia. Tant l’economia catalana com l’espanyola en conjunt van registrar el 2023 nivells d’activitat, mesurats pel PIB a preus constants, que superen amb escreix els del 2019. Un 2,6% per sobre en el cas de Catalunya (segons Idescat) i un 2,5% a l’Estat (segons INE). El pes de Catalunya en el PIB espanyol pràcticament no ha canviat entre aquestes dues dates (un 19% amb dades de l’INE). De fet, aquest pes s’ha mantingut força estable des de principis de segle, fluctuant alguna dècima a l’alça o a la baixa.

Els patrons d’evolució a les dues economies són també similars, però amb alguns matisos importants. En primer lloc, el conjunt de l’economia espanyola ha creat més ocupació, mesurada en llocs de treball equivalents a temps complet, superant el 2023 en un 7,3% els valors registrats el 2019, mentre que a l’economia catalana aquest mateix indicador d’ocupació ha crescut un 2,1%. Com a conseqüència, la productivitat, mesurada en termes de PIB per lloc de treball a temps complet, ha augmentat més a l’economia catalana que a l’espanyola, durant aquest mateix període (Idescat no proporciona dades de productivitat per hora treballada i les dades de la Comptabilitat Regional de l’INE no arriben al 2023).

Si elevem la perspectiva i comparem les evolucions del PIB, l’ocupació i la productivitat a les dues zones des del 2007, any que marca el final del període expansiu anterior a la Gran Recessió, observem un patró similar: un creixement acumulat molt semblant en termes de PIB real fins a 2023 (10,5% a Catalunya i 10,2% a l’Estat), amb un millor comportament en termes de productivitat per lloc de treball equivalent i moderadament menys dinàmic en termes d’ocupació total a l’economia catalana en comparació amb l’espanyola —el 2023 Catalunya no havia recuperat encara el nombre de llocs de treball a temps complet registrats el 2007, mentre que l’economia espanyola tot just superava aquest llistó en un 1,5%.

L’economia catalana tendeix a generar més llocs de treball en proporció a la seva població activa que l’espanyola en conjunt i, per tant, registra una taxa d’atur inferior

Si en comptes de les variacions al llarg del temps ens fixem en els nivells relatius entre les dues economies, el primer factor que destaca és un valor del PIB per lloc de treball a temps complet que és un 11,2% superior a Catalunya en comparació amb la mitjana espanyola, amb dades del 2023 —superant el 6,9% registrat el 2019—. El diferencial en termes de PIB per càpita en favor de Catalunya és encara superior: un 21,4% el 2023 (utilitzant sempre les dades que proporciona Idescat per a Catalunya i l’INE per a Espanya). L’explicació del gap entre aquests dos diferencials —PIB per lloc de treball equivalent i PIB per càpita— rau en el fet que l’economia catalana fa un ús més intensiu de la capacitat de treball disponible, amb unes taxes d’ocupació (persones ocupades com a percentatge de les actives) i d’activitat (persones actives com a percentatge de la població en edat de treballar) superiors a les registrades a l’economia espanyola. En conclusió: l’economia catalana tendeix a generar més llocs de treball en proporció a la seva població activa que l’espanyola en conjunt i, en correspondència amb aquest fet, registra una taxa d’atur inferior.

Per altra banda, entre 2019 i 2023 la població total a Catalunya ha augmentat un 3,8%, per un 2,7% a Espanya. I si elevem la perspectiva i prenem com a punt de comparació el període 2007-2023 observem la mateixa pauta: un augment demogràfic a Catalunya que supera amb escreix l’observat al conjunt de l’Estat. En el cas de Catalunya el creixement demogràfic al llarg del període 2007-2023 ha estat molt similar al del PIB real, de manera que el PIB per càpita s’ha mantingut pràcticament estacionari. Mentre que en el cas de l’economia espanyola, amb un menor impacte de la immigració, l’augment acumulat del PIB per càpita al llarg del mateix període és moderadament positiu. Cal matisar que l’evolució del PIB per càpita s’analitza prenent com a punt de comparació el pic de l’expansió prèvia a la crisi de 2008 i, per tant, a partir d’uns valors inicials superiors a la tendència de llarg termini. Si la comparativa es fa des del 2000, amb la integració en la UEM, el PIB per càpita hauria augmentat en termes reals un 10,9% acumulat a Catalunya el 2023 i un 17,1% a l’Estat.

Tant Catalunya com el conjunt d'Espanya tenen patrons intensius en la utilització de treball poc o mitjanament qualificat

Es pot deduir d’aquestes xifres un menor dinamisme de l’economia catalana en comparació amb l’espanyola en conjunt? No necessàriament: l’economia catalana és més eficient a l’hora de proporcionar ocupació a la seva població activa, i mostra un major creixement del PIB per lloc de treball equivalent a temps complet. La cara més negativa del patró d’evolució de l’economia espanyola, comparat amb el català, és una taxa d’atur sistemàticament més elevada, mentre que l’aspecte feble del patró català comparat amb l’espanyol seria un alentiment més accentuat en el creixement del PIB per càpita, com a contrapartida al major creixement demogràfic. Cal subratllar que aquesta comparativa magnifica les diferències entre les dues economies: en realitat, els patrons de creixement de les economies catalana i espanyola són bastant similars entre si quan es comparen amb els dominants al centre i nord d’Europa. En ambdós casos es tracta de patrons intensius en la utilització de treball poc o mitjanament qualificat, en consonància amb un model productiu no massa diferent pel que fa al pes de les activitats de serveis amb menys valor afegit. El diferencial positiu en termes de productivitat del treball en favor de Catalunya s’explica en bona part pel major pes relatiu de les manufactures i d’algunes branques dels serveis intensives en coneixement i tecnologia.

Els models productius no canvien per decisió política, tot i que la política influeix, sinó que es transformen a mesura que les condicions que els donen suport canvien. En un món immers en processos profunds de canvi demogràfic, tecnològic i climàtic, el terreny de joc canvia ràpidament. El principal factor que determinarà el reposicionament dels diferents països en la divisió internacional del treball és i serà, cada vegada més, la capacitat per absorbir, generar i difondre el progrés tècnic i científic cap al conjunt del teixit productiu.

Les polítiques públiques haurien de contribuir a aquesta transformació prioritzant l’augment del PIB per càpita per la via de millorar la productivitat, tot assolint i preservant la plena ocupació i garantint una distribució més equitativa dels recursos generats. Més enllà del PIB, els governs també haurien de tenir cada vegada més en compte mesures del benestar i de la sostenibilitat representatives dels valors àmpliament compartits en societats altament desenvolupades. Per fer realitat aquesta transformació és més efectiu facilitar l’emergència de noves activitats industrials i de serveis intensives en coneixement i comerciables als mercats internacionals, que fixar-se com a objectiu reduir el pes dels sectors que aporten menys valor afegit, però que també generen més ocupació. El protagonisme creixent a Catalunya d’iniciatives empresarials i públiques amb un elevat contingut creatiu, científic i tecnològic indica que l’economia catalana va pel bon camí, i que a mesura que aquestes iniciatives vagin assolint una major massa crítica tindran efectes tractors cada vegada més importants sobre el conjunt del teixit econòmic. En aquest sentit, les referències comparatives més rellevants haurien de ser les regions i països més avançats d’Europa.