Aquesta setmana, Puig ha fet oficial els seus plans de sortir a la borsa. El grup de perfumeria que va néixer a Barcelona i s'ha convertit en una companyia global, de trajectòria i èxit sense precedents, busca captar més de 2.500 milions d'euros. La idea és refinançar part del deute assumit en els últims anys i, de passada, finançar noves adquisicions. La família Puig mantindrà la majoria en el capital i, en estructurar l'operació amb accions de classe B, els drets de les quals estan subjectes a limitacions, s'assegura el control a través dels drets de vot.

Durant 2023 i 2024 he tingut l'oportunitat de ser convidat com a ponent a diverses trobades i assemblees d'associacions territorials de l'empresa familiar. L'empresa familiar és una institució a Espanya i tenim bastants casos d'emprenedors que van arrencar del no-res i han aconseguit culminar negocis de milers d'empleats i d'àmbit global: Roca, Puig, Vicky Foods, Mango, Mercadona, GB Foods, Inditex... són alguns exemples.

El temps passa i, en alguns casos, com amb les embotelladores de cava de Catalunya, les accions passen de generació en generació i es produeixen situacions on hi ha centenars de petits accionistes amb percentatges mínims.

Segles enrere, el dret successori, per tal d'evitar que les terres de cultiu i les explotacions ramaderes es fragmentessin per qüestions generacionals, es va decidir que l'hereu concentrés el gruix de l'herència familiar. Els temps han evolucionat i, lògicament, la resta de germans, que eren igual d'importants i tenien tant dret com el més gran a heretar, ara hereten també, encara que sigui a través de la legítima.

I aquesta igualació de drets és el que ha produït que, amb el temps, les participacions es fragmentin. Què ha fet l'empresa familiar? Doncs, bàsicament, tres coses.

La primera és la d'establir protocols claríssims on es va limitant, cada vegada més, la participació dels hereus en la direcció o gestió. És una separació necessària i adequada i més que recomanable entre capital i feina. Haver heretat participacions d'un negoci no t'habilita per dirigir-lo. Ser fill d'empresari no et fa necessàriament empresari. Si, a més, els qui decideixen en el dia a dia influeixen sobre el patrimoni d'altres hereus encara pot enredar-se més la gestió del negoci, que acaba sent el principal damnificat de les desavinences familiars. Hi ha empreses familiars que, a partir de certa generació, prohibeixen als hereus treballar-hi.

Mentre la família és a l'accionariat, el control és fonamental. Per això, Puig ho ha fet bé

La segona és la d'agrupar famílies de l'arbre genealògic en forma de societats patrimonials. D'aquesta manera, una branca determinada de la família són socis d'una patrimonial que, al seu torn, concentra totes les accions heretades per aquella branca. D'aquesta manera, si bé hi ha un nombre elevat d'hereus, s'aconsegueix un nombre reduït de socis. La comunicació és més fàcil i cada branca té el seu propi representant, que és el conseller delegat o administrador de cada una de les patrimonials.

La tercera és la de sortir a la borsa, com farà Puig. És la culminació d'un projecte empresarial. Donar cabuda a accionistes al mercat de capitals és un pas de gegant per a una empresa familiar, ja que s'obren les portes de casa a qualsevol persona desitjosa de donar suport als projectes empresarials d'una família.

Això sí, mentre la família és a l'accionariat, el control és fonamental. El control en l'empresa familiar només pot cedir-se quan la sortida de l'accionariat sigui total. En cas contrari, es perd la gestió del projecte i deixa de ser un projecte propi.

Per això, Puig ho ha fet bé. Obre portes a nous accionistes, però continua decidint la família perquè són encara els accionistes principals. Si bé estem ja davant d'una empresa en què part del capital cotitzarà, el projecte empresarial continua sent familiar.