La transformació en permanents dels impostos a les energètiques i els bancs ha passat de ser un problema de les empreses afectades a una qüestió política crítica per al govern espanyol, perquè hi poden dependre els pressupostos del 2025 i la seva estabilitat parlamentària, tant per un costat –Sumar– com per l’altre, el dels socis esporàdics a la seva dreta, com Junts i el PNB.

Si ens centrem en el gravamen a les energètiques, també hi ha un problema social. I no només per a Catalunya, pels 1.100 milions d’inversions de Repsol que perillen, a més dels llocs de treball que es deixarien de crear, ni per les inversions que podrien marxar de tot Espanya. Hi ha un altra qüestió, que transcendeix fins i tot territoris: la transició energètica. Qui farà la transició energètica a Espanya i Catalunya si posem més càrrega fiscal a les empreses que han de fer-la?

L’Estat té una bona posició en generació d’energia eòlica i fotovoltaica, tot i que no es pot dir el mateix de Catalunya. Malgrat tot, hi ha de seguir apostant, especialment en l’eòlica marina, l’assignatura pendent d'Espanya, tenint en compte que té 7.900 quilòmetres de costa, ja que si a partir del 2035 només es poden comprar cotxes elèctrics, la generació que es necessitarà creixerà exponencialment.

Les administracions han d'esperonar la transició energètica, però qui l'ha de fer, perquè tenen els diners i el talent, són les empreses

A més, Espanya té altres reptes, com l’hidrogen verd, el biogàs –recordem que la xarxa de gas és vital per escalfar l’aigua i fer funcionar les calefaccions a les grans ciutats, però el gas és fòssil i està fora de les apostes de la UE– i la recerca de fonts alternatives de generació d’electricitat a partir de residus o altres materials. A Catalunya és on tenim el problema més gran amb els purins, que contaminen i el seu tractament és massa car per a la majoria d’explotacions ramaderes. El biogàs és una solució a priori òptima, perquè dona sortida als purins i genera gas, però s’hi ha d’invertir.

Qui ha de fer aquesta transformació? Les administracions la poden esperonar, i ho estan fent, amb normativa i ajudes, com ha fet Brussel·les, i compten amb fons europeus. Aquest lideratge és positiu i necessari, però la transició energètica no es farà si no hi ha grans empreses amb capacitat per invertir, tant econòmica com d’expertise. No només ha de tenir diners, sinó també talent i experiència, enginyers amb la capacitat i el know how per desenvolupar els projectes. Per sort, a l’Estat hi ha grans empreses que aposten per les renovables, com Iberdrola, un dels referents a nivell europeu, i altres que venen del món dels combustibles fòssils, com Repsol i Naturgy, i estan fent la seva pròpia transició.

En aquest punt, la pregunta és evident: a qui se li acut posar un impost extra a aquestes empreses, precisament ara, amb els objectius mediambientals cada vegada més estrictes? Anem a l’origen. L’impost a les energètiques, com el de la banca, es va idear el 2022, quan després de la invasió russa d’Ucraïna, en plena ressaca de la pandèmia, va disparar els preus energètics i, de retruc, de bona part dels béns bàsics. La inflació es va situar en nivells no vistos en dècades. Llavors, el govern espanyol va idear aquest impost, extraordinari i temporal, per gravar les companyies que més diners estaven guanyant amb aquesta inflació.

Fa dos anys, en l'impost a energètiques i bancs hi havia un objectiu social. Ara, la raó que els va motivar ja no existeix

S’estarà d’acord o no amb l’impost, però és cert que els bancs, per les pujades dels tipus d’interès i de les hipoteques variables, i les energètiques, per l'encariment del gas, la llum i el petroli, van disparar facturació. Tot i això, anar als ingressos, que és el que fa aquest gravamen, i no als beneficis, sense tenir en compte el marge, és qüestionable, i de fet les empreses el van recórrer i està judicialitzat. A l’hora, els ciutadans patíem una inflació que els governs van combatre amb baixades de l’IVA de la llum i d’alguns aliments. Per tant, hi havia un objectiu social: que els que guanyaven més amb la situació, ajudessin al conjunt de la població.

Ara, però, la situació és molt diferent. Els preus de l’energia han caigut molt, han tornat a nivells previs a la crisi de la guerra d’Ucraïna, mentre que la inflació s’ha relaxat. Els tipus d’interès han començat a baixar i s’ha de començar a reflectir en les hipoteques. Les raons que van motivar l’impost ja no existeixen, com va advertir ja fa un any la Comissió Europea.

El propi govern espanyol és conscient de què la situació ja no estreny tant el cinturó de la gent, com demostra el fet que tornés a apujar l’IVA dels aliments bàsics o abaixés les subvencions al transport público. O que per fer permanents els impostos no utilitzin ja el decret de mesures extraordinàries sinó que ho vulguin colar en el de la fiscalitat mínima de les multinacionals, un mandat europeu que res té a veure amb sectors en concret.

Per tant, tenim una sèrie d’empreses, que són les que han de fer la transició energètica, i els demanem que aportin més ja sense motiu, només perquè guanyen molts diners. Pot ser legítim, però també ho és que les empreses, que són multinacionals, decideixin invertir en d’altres països on tinguin una fiscalitat més favorable. Perquè són cotitzades i si no aposten per la transició energètica, els inversors posaran els seus diners en altres empreses. El que tindria sentit seria que les administradors els ho posin fàcil perquè facin aquestes inversions aquí.

Si es castiga les empreses que han de fer la transició energètica, serà més lenta i els ingressos de l’impost s’hauran de gastar en subsidis

No se m’escapa que en la reforma de l’impost, per a fer-lo permanent, es parla de que es tingui en compte el que contaminen, el seu grau de generació renovable i les inversions en transició energètica, criteris que afavoreixen elèctriques com Iberdrola. Però, què passa amb Naturgy o Repsol, empreses que han tingut un paper cabdal per a la indústria i el desenvolupament econòmic durant dècades amb les seves infraestructures de gas i carburants respectivament? Se les ha de castigar per venir d’on venen?

En el cas concret de Repsol, la companyia que més ha aixecat la veu –divendres se li va sumar Cepsa–, està clar que el seu principal negoci encara són els hidrocarburs. En algun moment ho deixaran de ser, però no pot fer la transició d’un dia per l’altre. Per molts motius, però sobretot perquè encara necessitem combustibles pels nostres cotxes, camions, avions i vaixells, i perquè cap empresa pot canviar de negoci de la nit al dia sense que perilli la seva estructura i, per tant, l’ocupació.

Repsol té 17.000 empleats a Espanya, 3.000 a Catalunya i 1.400 al complex petroquímic de Tarragona, on també dona feina a 6.700 persones més de forma indirecta. I seran més si es fan els dos projectes d’economia verda que hi té projectats la companyia. Però si es castiga les empreses que han de dur a terme aquests projectes, la transició energètica serà més lenta i els ingressos de l’impost s’hauran de gastar en subsidis.