Cada matí, cada dia, la Marta s'asseu a la seva cadira i clava la mirada a la pantalla de l’ordinador, apàtica, amb la mateixa sensació d'afonament que li escura l’energia. No és només el pes de les tasques acumulades, sinó la certesa que cap esforç és suficient per sortir del pou. La seva oficina, plena de llum artificial i cadires buides, s'ha convertit en una metàfora viva del seu estat interior: una façana de normalitat sota la qual es marceix lentament. Aquest és el rostre invisible del burnout, un fenomen silenciós però implacable que, silentment, despulla les oficines i fragmenta vides. Però, què és això del burnout?

El burnout és molt més que un simple esgotament. És el resultat del manteniment crònic de l'estrès laboral al llarg del temps, una càrrega que s'acumula sense pausa fins a esdevenir insostenible. No es tracta en cas pas d'un cansament transitori ni d'un episodi d'estrès, sinó d'una sensació permanent de buidor, com si cada minut, cada hora, fos una passa més cap a precipici obscur. És aquell “no puc més” que et surt de dins i que no pots emmudir. I quan aquesta sensació es cronifica, el treballador no tan sols perd la seva motivació, sinó també la seva identitat. Esdevé una presència absent, un cos físicament present però emocionalment desconnectat, funcionant en mode automàtic mentre, per dins, tot ell s’enfondra.

Són les càrregues de feina excessives, les llargues jornades de treball, la pressió per assolir objectius poc realistes i, sobretot, la manca de suport i reconeixement de qui lidera

El burnout no és un quelcom espontani, que neix del no-res i sense avisar. No és un mal moment que es pugui estovar amb un bocí de xocolata. Són les càrregues de feina excessives, les llargues jornades de treball, la pressió per assolir objectius poc realistes i, sobretot, la manca de suport i reconeixement de qui lidera. Quan els límits entre la feina i la vida personal s'esvaeixen, quan la desconnexió esdevé un luxe inabastable i el descans, una quimera, el burnout deixa de ser una possibilitat remota per convertir-se en una certesa. És una erosió lenta però implacable, on cada gota d'estrès afegeix pes a una balança que tard o d'hora es trenca. La planta que es marceix en una oficina quan no hi ha llum ni ningú que la regui.

Però contràriament al que podrien pensar alguns, aquesta situació no tan sols afecta els treballadors, sinó que té un impacte devastador en les organitzacions. Un equip esgotat pren pitjors decisions, comet més errors i perd capacitat d'innovació. I en aquest context són els millors professionals els primers a fugir, buscant opcions laborals on la seva feina sigui valorada i el seu temps respectat. Segons la Society for Human Resource Management (SHRM), substituir un treballador que marxa per burnout equival, en alguns casos, al 200% del seu salari anual, tot i que el cost real va molt més enllà de les xifres. Cada persona que abandona una organització per esgotament és una pèrdua de talent, de coneixement i d'experiència que debilita la companyia.

Una empresa deserta de talent és com un vaixell sense timó: avança, sí, però arrossegada per les ones fins que el naufragi es fa inevitable

Els passadissos de l'èxit sovint estan empedrats amb la fatiga i l'oblit dels qui ja no hi són. Aquesta frase, més enllà de la seva bellesa poètica, reflecteix la realitat crua d'un sistema laboral que exigeix sense mesura i premia amb silenci. Les empreses que no saben cuidar el seu talent acaben passejant per aquests passadissos, admirant murals de triomfs passats mentre ignoren els rostres cansats que, amb el seu esforç silenciós, van construir cada victòria. Una empresa deserta de talent és com un vaixell sense timó: avança, sí, però arrossegada per les ones fins que el naufragi es fa inevitable. La seva estructura es manté dempeus, però la seva essència s’esvaeix. Els clients ho noten, els projectes perden sentit i l'organització es converteix en un contenidor buit, incapaç de regenerar-se.

Les empreses han de ser responsables de la salut del seu capital humà. Han de ser conscients del problema, detectar els senyals d'alarma i actuar preventivament. És imprescindible entendre que la solució no passa per fer que els treballadors siguin més resilients, sinó per evitar que hagin de ser-ho constantment. Això implica establir mesures reals de prevenció, com són impulsar la formació, garantir una bona gestió de les persones, mantenir alta la seva motivació i, sobretot, vetllar per la conciliació de la vida familiar i laboral. Les polítiques de flexibilitat horària, el treball per objectius i el teletreball adaptat no haurien de ser opcions puntuals, sinó drets consolidats que permetin als empleats organitzar-se de manera que puguin mantenir aquest desitjat equilibri entre la seva vida personal i la professional.

En un món laboral que valora la productivitat per damunt de tot, donar valor humà a cada contribució és una necessitat imperiosa per evitar que les empreses esdevinguin deserts de talent

El reconeixement sincer a la bona feina és un altre antídot efectiu contra el burnout. Tothom necessita saber que el seu esforç no passa desapercebut. I això no va només de primes o incentius econòmics, sinó de construir una cultura empresarial on l'agraïment sigui genuí, on els èxits se celebrin i on cadascú senti que la seva aportació és valuosa. Una paraula d'agraïment, un correu que reconegui una tasca ben feta o un gest de suport en moments difícils poden marcar la diferència entre un treballador compromès i un de cremat. El burnout sovint es gesta en aquest espai intersticial entre la feina ben feta i el silenci d'un reconeixement que mai arriba. En un món laboral que valora la productivitat per damunt de tot, donar valor humà a cada contribució és més que una estratègia; és una necessitat imperiosa per evitar que les empreses es converteixin en deserts de talent.

El burnout és el símptoma d'una cultura laboral que ha confós compromís amb explotació. Aquelles organitzacions que no cuidin la seva gent no solament quedaran buides de talent, sinó que també patiran un desgast de la seva reputació i una pèrdua de competitivitat al mercat. Perquè més enllà de les xifres, hi ha vides en joc. I pregunto… Quantes persones més hauran de trencar-se abans que comencem a desballestar aquest sistema? Quan veuran les empreses que el veritable valor no està a esprémer els equips fins a l'esgotament, sinó en crear un entorn on puguin créixer, innovar i, sobretot, viure? La pregunta que cal fer-nos no és si hem de canviar. La pregunta que veritablement hem de fer és si estem preparats per afrontar les conseqüències de no fer-ho.