Que els diners allarguen menys perquè el preu ha pujat és innegable. En economia se'n diu pèrdua de poder adquisitiu. El patim al supermercat, quan sortim a sopar o fer un beure, quan anem de vacances, quan arriba el rebut del lloguer o quan toca pagar la hipoteca. No és quelcom que hagi succeït només a Espanya, sinó que ha estat una cosa generalitzada a gairebé la totalitat dels països del món, especialment en aquells que més depenen del comerç global.

L'OCDE ha fet una anàlisi per determinar quins països han recuperat el nivell salarial d'abans de la pandèmia i quins no. Espanya no surt gaire ben parada. Sembla ser que som un dels països desenvolupats on més poder adquisitiu s'ha perdut.

Ha estat realment així?

Bé, si he après alguna cosa en economia és que qualsevol conclusió, per confirmar-se cal analitzar-la des de diverses òptiques i, especialment, sotmetre-la al test àcid de diferents talls temporals. Perquè depenent de les dates, pots perfectament arribar a una conclusió contrària.

Segons l'OCDE, som un dels països desenvolupats on més poder adquisitiu s'ha perdut. És realment així?

No té res a veure la conclusió sobre el poder adquisitiu espanyol si s'analitza el salari mínim o se centra en el salari mitjà. El salari mínim a Espanya va pujar el 2019 un 22%. L'anàlisi de l'OCDE no incorpora aquesta pujada, a més que se centra en el salari mitjà (que per al que pretén acabar és apropiat). Però també cal analitzar el salari mínim perquè afecta la massa de treballadors més gran i és el col·lectiu que més pateix si perd poder adquisitiu. A Espanya, el salari mínim ha augmentat un 48,6% des del 2019. Si el tall l'establim el 2020, la pujada ha estat del 26,3%. En els mateixos períodes, la inflació acumulada ha estat a Espanya del 19% comptant des del 2019 i del 18% des del 2020. És a dir, aproximadament, la mateixa. Així que per als qui cobren el salari mínim, el guany de poder adquisitiu ha estat del 20% des del 2019 i del 8% des del 2020.

Per tant, no és veritat, per als qui menys cobren, que tinguin menys poder de compra. En tenen més.

En el cas del salari mitjà, des del 2019 aquests han crescut un 16,5% i des del 2020, un 14,2%. Així que, en ambdós anys, concloem que des del 2019 el sou mitjà espanyol ha perdut un -2% de poder adquisitiu, que és un -4% si comptem des del 2020.

Els qui cobren el salari mínim han guanyat un 20% de poder adquisitiu des del 2019, i el salari mitjà en perd menys que a Alemanya i Itàlia

Aquest worst case del -4% és pitjor a Alemanya i Itàlia, i està fins i tot una mica per sota de la mitjana de la UE. És a dir, que tampoc no s'ha fet tan malament. A més, com sempre insisteixo, la inflació estadística no és necessàriament la personal. Les famílies mouen fitxa i reduir un 4% els preus de compra és relativament senzill modificant alguns hàbits de consum, que és el que han fet les famílies espanyoles i que és la raó per la qual no s'ha enfonsat el consum intern.

Dit això, podria haver-se fet més? Doncs no es pensin, ja que la rigidesa de la nostra normativa laboral fa molt perillós indexar salaris a puntes conjunturals d'inflació, ja que la llei prohibeix després reduir els salaris que s'han revisat. D'altra banda, el que estava sota amenaça era el creixement econòmic en un entorn competitiu global molt urgent, així que calia anar amb moltíssim tacte a l'hora de revisar costos laborals.

Per finalitzar, hi ha una anàlisi qualitativa del poder adquisitiu que en economia no està encara definida ni realitzada. El poder adquisitiu sempre s'ha mesurat com una ràtio entre nivell salarial i nivell de preus, però la diversitat d'oferta d'un país i les opcions de preus baixos haurien de formar part de l'esmentada conclusió. No és el mateix que els salaris pugin per sota de la inflació en un país amb poques opcions per al consumidor que en un altre on hi ha infinitat d'alternatives. En aquest cas, es perd qualitat de poder adquisitiu, però les famílies poden continuar gaudint del mateix nombre de béns i serveis.

No és el mateix que els salaris pugin per sota de la inflació en un país amb poques opcions per al consumidor que si hi ha infinitat d'alternatives

Aquesta conclusió és molt poc econòmica, ho sé. Però no per això deixa de ser certa. Potser hauríem de parlar de gap salaris-preus i fer el concepte "poder adquisitiu" una mica més obert, que combini elements macroeconòmics, però també microeconòmics i de consumidor.

És pèrdua igual, esclar. Però és una pèrdua diferent.

En resum, ni tothom ha perdut igual, ni Espanya ha perdut tant i el que s'ha perdut, en tot cas, ha estat qualitats en les compres.