Cada dia ho tinc més clar. Ens volen rucs, callats i aborregats. I no és cap consol de res la reculada a darrera hora de la conselleria d'Educació pel que fa a les exigències del Ministeri d'Educació espanyol, que pretén relegar les literatures a optatives i rebaixar el pes del Treball de recerca (TR) al batxillerat català, a més de fusionar les matèries de Física i Química en una única assignatura a primer curs. Perquè aquest pas enrere, aquesta suposada línia vermella que el nostre govern ha assegurat que no es toca i que de cap de les maneres no es creurà, no ha estat sinó la conseqüència directa i forçada davant les protestes de les comunitats educatives, la ciutadania i una gran majoria de les formacions polítiques, per una mesura que atempta de ple contra la singularitat del sistema educatiu a Catalunya.

L'ensenyament de la literatura és una baula imperiosa per a la difusió de la cultura pròpia del nostre país. Menystenir-la i empetitir-la amb actuacions com aquestes atempta manifestament contra els valors més essencials de l'humanisme i contra dos elements troncals de la nostra identitat: la llengua i la cultura.

Menystenir i empetitir l'ensenyament de la literatura atempta contra dos elements troncals de la nostra identitat: la llengua i la cultura

Però més enllà d’això, que també, la veritable tragèdia de tot plegat, allò que realment ens hauria de preocupar i posar el crit al cel, a tots i sense excepció, és el progressiu empobriment de l’itinerari formatiu dels nostres joves. Perquè mai més ben dit, a cada bugada perdem un llençol. I als fets em remeto.

Els resultats de la darrera enquesta de l'OCDE que analitza les competències bàsiques de la població adulta entre els 16 i els 65 anys en 31 països, posen de manifest la situació d’emergència que viu actualment Espanya. L’Estat espanyol suspèn en alfabetització, aritmètica i resolució de problemes entre els països desenvolupats. Se situa més de 10 punts per sota de la mitjana en les tres àrees de competència, juntament amb Xile, Croàcia, França, Hongria, Israel, Itàlia, Corea del Sud, Lituània, Polònia i Portugal.

Però, com si això no anés amb nosaltres, aquí continuem amb la nostra sopa de lletres, a veure si per atzar aquesta vegada l’encertem. I és que semblarà una broma, però no ho és. Espanya ha aprovat vuit lleis educatives en quaranta anys de democràcia. Cada govern ha imposat la seva pròpia recepta, de vegades fins i tot abans que la norma anterior, i de signe polític contrari, s'hagi implementat del tot. I aquest ball de sigles (LGE, LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE o 'llei Wert', i LOMLOE o 'llei Celaá') no ha fet sinó convertir l’educació en un terreny de competició partidista. Un despropòsit infinit que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament i en la nostra competitivitat en tant que part d’un món global.

Espanya ha aprovat vuit lleis educatives en quaranta anys de democràcia. Un despropòsit infinit que repercuteix en la qualitat de l’ensenyament i en la nostra competitivitat 

I per bé que ho intento, perquè vull creure i necessito creure que les successives modificacions tenen la seva raó de ser i es basen en criteris pedagògics contrastats i consensuats, no arribo a comprendre aquesta necessitat imperiosa dels nostres polítics de torn de rebaixar cada vegada més el nivell d'exigència i esforç dels currículums formatius.

L’educació és la base del present perquè el futur sigui garantia d’èxit. Aquesta ocurrència d’aprimar el pes de les literatures significa, ras i curt, no ensenyar a llegir i que els nostres joves agreugin encara més el seu nivell de comprensió. En poques paraules, abocar les generacions futures a la mediocritat. Perquè l’absència d’una cultura general construeix societats sense criteri, sense capacitat d'imaginar i de qüestionar, societats més manipulables i submises. I aquest escenari ens hauria de fer pensar i sublevar.

L’absència d’una cultura general construeix societats sense criteri, sense capacitat d'imaginar i de qüestionar, societats més manipulables i submises

Necessitem que els nostres joves estudiïn i es preparin no tan sols per trobar una feina, que també, sinó amb la ferma intencionalitat d’optar a oportunitats professionals de millor qualitat. Les nenes, els nens i els adolescents d'avui són el motor de treball del demà, són el capital humà i el talent que han de determinar el pes competitiu i innovador del nostre país i de les moltes verticals econòmiques que el configuren. Quan aprimem i releguem a un segon terme assignatures troncals que estimulen la capacitat de lectura, comprensió i raonament dels nostres estudiants, estem engreixant un greuge sense retorn respecte d’aquells que vénen de fora i que ho fan altament formats i preparats.

Però no tan sols això. Amplifiquem aquest greuge dins del nostre mateix sistema educatiu que, recordem, està configurat per un model mixt d'ensenyament públic-concertat i privat. Jo mateixa m'he manifestat repetides vegades obertament favorable a la convivència pacífica, sana i necessària d’una oferta educativa plural, de la mateixa manera que en l’àmbit sanitari. Ara bé, aquest model mixt d'ensenyament públic i privat no ha de representar en absolut l’amplificació de les desigualtats socials. I això passa per una defensa a ultrança d’un mateix itinerari curricular de qualitat que doti tots els nostres estudiants, encara que vinguin de marcs socials diferents, de les capacitats i les habilitats necessàries per afrontar els reptes de futur.

Val a dir que aquest requeriment del govern espanyol es produeix després de constatar que, passats quatre anys de l'entrada en vigor de la LOMLOE, de la ministra Isabel Celaá, Catalunya és ara com ara l'únic territori de l'Estat que encara no ha implementat totes les modificacions educatives de la norma estatal i que, per tant, a diferència de la resta de comunitats, garanteix que la literatura continuï sent una modalitat de 2n de Batxillerat.

Dit això, cal que ens plantem i rebutgem una modificació del currículum formatiu que no tan sols dinamita la singularitat cultural i lingüística de Catalunya sinó que retalla les competències dels nostres joves i la seva projecció futura. Per què, i sense voluntat de menystenir cap ofici, volem consolidar un país de cambrers, repartidors, caixers i reponedors de prestatgeries o, per contra, volem empoderar les generacions del demà en lideratge, emprenedoria i pensament crític? La resposta és a les nostres mans.