Els arxifamosos Sherlock Holmes i el seu ajudant Watson decideixen parar una nit a la campanya anglesa aprofitant les bones condicions climatològiques. Arribats al lloc triat, després d'una anàlisi minuciosa, munten la tenda de campanya. Hores més tard, ja entrada la nit, Sherlock Holmes es desperta i crida al seu fidel amic:

—Watson si us plau, miri al cel i digui'm què veu.

En Watson es desperta sobresaltat, encara somnolent, obre els ulls, mira al cel i respon: —Doncs... bé... veig milions i milions d'estrelles.

—I això, què li indica, estimat Watson?

En Watson acaba de despertar-se, s'adona que ha de respondre amb més precisió i plenament decidit a impressionar el seu amic amb els seus dots deductius, contesta:

—Des d'un punt de vista astronòmic, m'indica que existeixen milions de galàxies i, per tant, bilions de planetes... Astrològicament parlant, m'indica que Saturn està en conjunció amb Lleó... Cronològicament, dedueixo que són aproximadament les 3:15 de la matinada.

A hores d'ara, en Watson està ja llançat i es recrea amb la seva exposició:

—Teològicament, puc veure que Déu és totpoderós i nosaltres petits i insignificants. Meteorològicament, intueixo que demà tindrem un bonic i assolellat dia...

Arribats a aquest punt, Watson, totalment crescut i convençut d'haver donat completa resposta, pregunta a Holmes:

—I a vostè, què li indica aquest cel, el meu estimat Holmes?

En Holmes es queda mirant fixament en Watson i després d'un curt silenci, li diu:

—Quelcom elemental, estimat Watson! Cada dia és més estúpid. Ens han robat la tenda de campanya mentre dormíem! Ens han robat la tenda de campanya! … I no és capaç de percebre l'essencial, més enllà dels contextos...

A Catalunya, com en Watson en la nit d'acampada, parlem i parlem sobre el futur del treball en fòrums i seminaris, creem departaments, conselleries i direccions generals, afegint-hi títols altisonants com a "transformació digital", "intel·ligència artificial" o "Indústria 4.0... Fem "pactes per a la indústria" en els quals es reitera, una vegada i una altra, la urgent necessitat d'un canvi del nostre actual model productiu. I, en canvi, som incapaços, com el bo d'en Watson, de percebre l'evidència principal. De percebre el que des de tots els àmbits, any rere any, informe rere informe, com ara el recent de PISA, ens delata que el nostre sistema educatiu és dels més deficients d'Europa. I, el més preocupant, que cada nou informe és pitjor que l'anterior.

Sovint s'usa l'autocomplaent eslògan "L'escola catalana, un model d'èxit", que un dia va ser realitat, però avui és ficció

Però el més cridaner, per no qualificar-lo del més estúpid, és que, malgrat que coneixem aquests alarmants senyals que des de fa gairebé dues dècades ens han advertit del deteriorament de l'ensenyament a Catalunya per les baixes ràtios en competències bàsiques que adquireixen una part de l'alumnat i pels alts nivells de fracàs escolar o pels elevats índexs d'abandonament escolar prematur, la societat i en particular les institucions públiques no han estat capaces de reaccionar, fins i tot no poques vegades s'ha continuat responent amb l'autocomplaent eslògan L'escola catalana, un model d'èxit, que una vegada va ser una realitat, però avui, veient els seus resultats, és una ficció.

Encara que de tot el més greu i alarmant, perquè expressa un rotund fracàs no només del nostre sistema educatiu sinó del conjunt de la societat, i ens hauria d'enrojolar, és la relació directa que hi ha entre els èxits escolars i l'estatus socioeconòmic familiar, en lloc d'entre les capacitats i l'esforç de l'estudiant. No hi ha exemple més clar d'injustícia social, com ens indiquen les moltes investigacions publicades sobre l'equitat, que uns nens i nenes de vuit anys de classe socioeconòmica alta els portin als de la seva mateixa edat de classe baixa una mitja de gairebé dos cursos d'avantatge.

Som una societat estúpida per haver estat incapaços de situar en el centre del debat polític i social la correcció d'aquest greu dèficit, segurament perquè les institucions catalanes han estat en altres coses més divertides. Estúpida per no entendre que és una emergència social, com va fer en la dècada dels setanta Finlàndia. Com va fer Estònia fa dues dècades quan va situar la formació en l'eix del seu projecte de nou país, la qual cosa li ha permès convertir-se en un positiu exemple en l'OCDE d'excel·lència educativa i equitat. O com el nostre veí Portugal, que des de fa uns quants anys ha estat capaç de reaccionar i avui és el país que està millorant a més velocitat els seus índexs a PISA.

El més greu és la relació directa entre els èxits escolars i l'estatus socioeconòmic familiar. No hi ha exemple més clar d'injustícia social

Després del xoc que ha produït l'últim Informe PISA, en el qual Catalunya una vegada més obté uns resultats "alarmants", hem pogut sentir i llegir múltiples opinions i dictàmens que expliquen aquest fracàs. Que van des de la segregació escolar, les desigualtats socials, els forts canvis demogràfics, la falta de recursos, els nous mètodes d'ensenyament no contrastats, la debilitada autoritat del professorat, les noves tecnologies, el telèfon mòbil... La pregunta que ens podem fer és si les institucions i col·lectius implicats, Govern, partits, sindicats, ensenyants…, mantindran l'actitud que hem arrossegat des de fa dècades en relació amb l'educació i la formació. Si seguiran cadascun, sense autocrítica, mantenint les actituds i arguments defensius i corporatius en afirmar que veuen les causes d'aquest fracàs en les altres institucions o col·lectius.

Perquè, si les respostes fossin afirmatives, continuarem amb el mateix anar fent i difícilment podrem imaginar un futur millor. Esperem que no sigui així i que l'alarma social que s'expressa aquests dies en tots els àmbits serveixi per obrir una nova etapa amb intel·ligència i s'afrontin les reformes necessàries per corregir aquest greu dèficit. I que no sigui un fer volar coloms una vegada més, com ho han estat molts dels pactes nacionals.

No siguem estúpids, ens juguem el futur.