Un dels punts d’inflexió que va marcar la pandèmia del coronavirus va ser un canvi en la percepció col·lectiva sobre la dispersió de les cadenes de valor. Mentre que abans del Covid l'inqüestionable criteri era sempre el de minimització de costos, les tensions en la disponibilitat de tota mena de productes –alguns d’ells, bàsics– van fer aflorar una qüestió: val la pena un petit sacrifici en la contenció de costos a canvi d’una major resiliència de les cadenes de valor? Quin és el preu a pagar raonable per minimitzar els riscos de ruptura de subministrament de determinats productes i matèries primes? Cal apostar de nou per la reindustrialització de les macropotències occidentals, que havia estat erosionada per processos de deslocalització, per contrastar els riscos geopolítics i logístics?

Estats Units, encara sota l’administració Biden, va llançar el tret de sortida amb una contundent aposta per la reintegració de determinades capacitats industrials a nivell nacional. Dins del calaix de sastre de la “Inflation Reduction Act“ (IRA), s’hi amaga un fort paquet de subsidis orientats a cobrir la bretxa de costos entre la producció asiàtica i posterior importació i la fabricació local. L’estratègia escollida és el subsidi directe dels costos de capital (és a dir, la inversió inicial per a construcció de fàbriques i compra de maquinària) per a nous centres productius o ampliació d’existents a Estats Units, amb la priorització de sectors que s’han considerat de vital importància: indústria automobilística, sobretot el cotxe elèctric; transició energètica, incloent panells fotovoltaics; medicaments i semiconductors. Aquesta última categoria ha estat posteriorment reforçada amb el seu propi vehicle legal: la CHIPS Act (“Creating Helpful Incentives to Produce Semiconductors”), que posava 52.000 milions de dòlars sobre la taula en subsidis directes per a la construcció de capacitat de fabricació nacional de microxips a Estats Units.

Els resultats han estat extraordinàriament positius: en tan sols dos anys, Intel ha construït una nova fàbrica a Ohio; TSMC ha fet el mateix a Arizona –amb el valor afegit que ja s’hi produeixen xips de 5 nanòmetres, els més avançats, que fins ara només es fabricaven a Taiwan–; Samsung ja ha posat en marxa la producció al nou complex de Texas, i un reguitzell d’altres fabricants estan acabant de precisar els detalls de la seva expansió a diversos estats americans. El mapa resultant reposiciona Estats Units com a principal potència en la fabricació de microxips, amb totes les derivades geopolítiques que això comporta.

Tota activitat d'R+D que no vagi acompanyada d’escalabilitat industrial significarà regalar el coneixement a altres geografies

Aquest plantejament té diversos matisos rellevants. El primer matís és que no estem parlant estrictament d’R+D. Els xips de 5 nanòmetres no són una tecnologia nova; de fet, ja es fabricaven a Taiwan. Es tracta d’evitar la total dependència exterior en aquest i altres sectors per raons de seguretat nacional, gestió de riscos i simplificació de les cadenes de valor. Tampoc el cotxe elèctric, o els productes semielaborats bàsics, són noves tecnologies ni s’hi ha aportat cap avenç rellevant en els seus processos productius més enllà d’aplicar-hi ara un prisma de reduir el risc de tall de subministrament.

El segon matís important és que no s’ha posat el focus en posar barreres al lliure comerç via aranzels o altres entrebancs sinó que s’ha prioritzat la competitivitat de la producció local, llimant la problemàtica del pitjor cost de capital i pitjors condicions d’accés al finançament i tipus d’interès a Occident respecte d’Àsia.

Les cartes no són bones per a Europa: tenim un teixit empresarial molt atomitzat i una hiperregulació bancària que fa que el finançament industrial no flueixi

Malgrat la vital importància d’assolir un grau alt de dedicació del PIB a activitats d’R+D, l’experiència d’Estats Units durant les darreres dues dècades ens recorda que no és suficient. La recerca bàsica, els spin-off acadèmics i les startups en fase de llavor poden ser bons instruments per aflorar nous models de negoci a alguns sectors, particularment software i tecnologies digitals. Però no podem perdre de vista les limitacions d’aquest model: primer, alguns sectors tenen importants barreres d’entrada per qualsevol avenç que vulguin plantejar: la millora de processos en indústria metal·lúrgica no es pot testejar a una incubadora d’idees dins un campus universitari, i requerirà com a mínim d’un importantíssim protagonisme de la transferència tecnològica universitat-empresa, si és que no ha de sortir directament de dins de les empreses gràcies al seu pulmó financer, estructura de costos competitiva i regulació àgil i poc invasiva. Segon, vivim en un món on el coneixement flueix a nivell global, I això implica que tota activitat d’R+D que no vagi acompanyada d’una aposta decidida per l’escalabilitat industrial acabarà significant regalar el coneixement a altres geografies, assumint-ne nosaltres el cost.

Europa hauria de prendre nota urgentment d’aquestes idees. Les cartes no són bones per al nostre continent: tenim un teixit empresarial molt més atomitzat que altres geografies, indiscutiblement liderat per pimes i micropimes. Tenim també un sector bancari hiperregulat des de la Gran Recessió de 2008-2010, amb mil i un controls de riscos, que fa que el finançament industrial no flueixi. Tot això limita severament l’escalabilitat de les cadenes de valor dins del nostre continent. Si impulsem el finançament i incentius a l’R+D sense resoldre tot el que ve darrere, el resultat és previsible: continuarem regalant coneixement a altres indrets perquè l’aprofitin posant en marxa les seves capacitats productives, talment com hem fet fins ara, però amb major intensitat.