Des de certs àmbits s'està apostant per la necessitat de dur a terme una important simplificació de les regles i les polítiques públiques en les relacions laborals. Especialment des de la nova Comissió Europea, amb Von der Leyen al capdavant, s'està proposant dur a terme una simplificació general de la regulació de l'activitat empresarial, amb especial referència a l'àmbit laboral. Es tracta d'una tendència que també comença a apreciar-se internament a Espanya. Es valora que existeix una excessiva complexitat normativa i administrativa, que provoca un excés de burocratització i una notable inseguretat jurídica, de manera que es considera que s'ha de produir un canvi de rumb en la manera de fer les coses dominant fins al present.

Es tracta d'un debat important, encara que en el mateix conviuen tant posicions interessants com interessades. D'una banda, és cert que la normativa laboral, tant l'europea com l'espanyola, ha anat adquirint un grau notable de complexitat, que dificulta significativament la tasca a les empreses i els resta capacitat competitiva. Es tracta d'una normativa i activitat administrativa desproporcionades, que no provoquen efectes positius per atendre els interessos dels treballadors. De l'altra banda, tampoc no es pot ocultar que, a vegades, també es defensen posicions que parlen de “simplificació” en termes eufemístics, en el fons com a meres propostes de desregulació, simple instrument de reforçament dels poders discrecionals empresarials i amb reducció de la necessària tutela laboral dels treballadors.

Moltes vegades s'apel·la a aquests termes de simplificació davant de la burocratització o la inseguretat jurídica de forma molt genèrica o ambigua, de manera que no es concreta realment el que s'està proposant. Per això, convé saber separar el gra de la palla, per endevinar realment el que està justificat dur a terme per proporcionar dosis superiors d'eficàcia i eficiència a l'economia europea, davant del que és simple eliminació del model de política social que s'ha anat construint en les últimes dècades com a senya d'identitat del projecte europeu.

Les fórmules de “soft law” es venen com una intervenció menys impositiva, menys invasiva, menys dura

Pel que fa a això, la intervenció en matèria laboral progressivament ha abusat cada vegada més d'un mètode denominat de “soft law”, que podríem traduir per legislació “suau”, davant de la fórmula més tradicional anomenada de “hard law”, que identificaríem com a legislació “estricta”. El “soft law” busca establir procediments d'actuació, mecanismes de diagnòstic de la situació per programar objectius i mesures per aconseguir-los; per contrast, amb el “hard law”, que de manera directa establiria drets per a uns i càrregues per a altres. Les fórmules de “soft law” es venen com una intervenció menys impositiva, menys invasiva, menys dura; per tant, més favorable per no provocar les rigideses que es presumeix que provoca el “hard law”. També l'orientació cap a la tècnica del “soft law” es produeix perquè, en termes polítics, pot resultar més fàcil aconseguir els consensos i majories per aprovar les corresponents normes i polítiques.

Sense pretendre fer una crítica general al mètode de “soft law”, que ha predominat amb cert èxit, sobretot per part de la Unió Europea, el seu ús tan reiterat en els més diversos aspectes ha provocat amb el pas del temps una important càrrega de gestió burocràtica per a les empreses. És una fórmula que moltes vegades acaba centrant-se només en els procediments, sense que s'aconsegueixin resultats significatius respecte dels objectius que es pretenen. D'aquesta manera, tot acaba en elaboració de documents de diagnòstic formals només per complir amb el que s'ha exigit, establiment de tràmits d'interlocució entre la direcció de l'empresa i la representació dels treballadors que no entren realment en continguts, establiment de canals diversos de sol·licitud d'informació o de reclamació que només afegeixen tràmits innecessaris, constitució de comissions de seguiment que atenen el purament formal. Així, el panorama resulta cada vegada més enutjós, pel temps que implica per als gestors empresarials i per als representants sindicals, amb increment de costos per a uns i altres, sense que els avenços siguin molt significatius en termes de consecució de resultats de protecció real als treballadors. Des d'aquest punt de vista, no hi ha cap dubte que les propostes de simplificació es troben justificades, ja que, a vegades, prima un excés de tràmits, exempts d'eficàcia pràctica i assoliment real d'objectius.

No estan exemptes de justificació les afirmacions respecte a la manca de seguretat jurídica en què es mouen les empreses

De la mateixa manera, no estan exemptes de justificació les afirmacions respecte a la manca de seguretat jurídica en què es mouen les empreses, davant d'un panorama incert respecte de la normativa laboral vigent i la seva concreta aplicació. En aquest terreny el panorama resulta més complicat, ja que les derivades de la inseguretat jurídica són de molt diferent naturalesa, unes més àmplies des de la perspectiva política, altres més concretes des de la perspectiva tècnica. Des de la perspectiva política general no hi ha cap dubte que ens enfrontem a un escenari de canvi radical en l'àmbit global, on, en moltes ocasions, s'han trencat els consensos tradicionals amb els quals es va construir el model de creixement econòmic als països desenvolupats a partir de la segona postguerra mundial, amb intenses incerteses de com es pot arribar a construir un nou model. Es tracta d'un problema d'enorme envergadura, en el qual haurem necessàriament d'estar atents als canvis que es produeixin.

Des de l'altra perspectiva, la inseguretat jurídica en el pla més tècnic prové també de molt diversos fronts. D'una banda, l'indiscutible procés de constant canvi legislatiu, amb una regulació a vegades enrevessada que provoca defectes de tècnica jurídica on s'accentua la dificultat d'interpretació de les normes. De l'altra banda, els processos judicials, que constitueixen el canal tradicional de clarificació del sentit de les normes, s'allarguen molt en el temps, amb un deficient funcionament dels Tribunals de Justícia, desconegut en el passat. En aquest terreny, cobra singular importància el foment dels procediments de mediació i arbitratge a través dels consolidats sistemes autònoms de resolució de conflictes, que, al mateix temps, poden alleugerir la càrrega de treball dels òrgans judicials i d'aconseguir solucions més clares i eficaces per a les empreses i els sindicats.

Des del costat oposat, no podem caure en la ingenuïtat i ignorar que en alguns dels fronts des d'on es defensen aquestes propostes de “simplificació”, s'amaguen simplement posicions de desregulació pura i dura, amb l'objectiu de debilitar la necessària protecció dels treballadors com a part dèbil de les relacions laborals. En definitiva, davant de l'atac a la burocratització i a la inseguretat jurídica, no es pot pretendre posar en crisi valors tradicionals de defensa d'una feina decent, on es garanteixi l'estabilitat en la feina, una remuneració suficient per a una vida digna i on s'afrontin les diverses bretxes socials de grups específics que provoquen riscos de marginació o precarietat.

Fins i tot amb aquestes propostes de “simplificació”, a vegades, es pretén anar més enllà del que aparentment es proclama, per posar en qüestió valors comuns de la nostra societat, que avui en dia comporten importants reptes a afrontar, on l'actuació del poder públic només pot aconseguir els objectius que es marquen amb la decidida col·laboració per part de les empreses.

L'exigència de respecte als drets humans per part de totes les empreses de la cadena de valor no s'ha de posar en qüestió

Només per assenyalar els factors més destacats al respecte, no hi ha cap dubte que des d'Europa s'ha de reaccionar en l'àmbit del desplegament de la intel·ligència artificial, promovent grans projectes des de l'àmbit europeu, perquè no ens quedem enrere i assumim un protagonisme decisiu. Aquest impuls a la intel·ligència artificial ha de ser indubtable, sense posar traves al seu desplegament per desconfiança a l'impacte general que pugui tenir en molt diversos àmbits. Però, al mateix temps, això no es pot fer a qualsevol cost, pensant que no s'han de canalitzar els impulsos, no deixant-ho tot a la iniciativa dels seus promotors. En concret, no es pot deixar de banda que el desplegament de la intel·ligència artificial planteja indubtables riscos de vulneracions dels tradicionals drets fonamentals, de tutela antidiscriminatòria i, en particular, d'invasions en la privacitat dels treballadors. Al mateix temps, el desplegament de la intel·ligència artificial requereix un important procés de reciclatge professional dels ocupats, que requereix un important impuls des de les polítiques públiques.

En la mateixa línia, el canvi climàtic i l'esgotament de les energies fòssils, requereixen un procés de transició ecològica, en pro de la sostenibilitat mediambiental, que amb seguretat requerirà processos de reestructuració empresarial, que no poden desconèixer els riscos que tot això implica per als ocupats en els possibles sectors en declivi, en termes tals que les compensacions en aquest terreny resulten igualment imprescindibles.

Finalment, sense pretendre esgotar l'àmplia llista de qüestions en joc, tampoc no es poden desconèixer els atacs que s'estan produint respecte de la necessària transposició i implementació de la Directiva sobre diligència deguda, que pretén racionalitzar l'actuació de les grans empreses que actuen en l'economia global. L'exigència de respecte als drets humans per part de totes les empreses de la cadena de valor de les grans corporacions transnacionals no s'ha de posar en qüestió i, per tant, no s'ha de cessar en la tasca d'exigir a aquestes grans empreses que assumeixin el degut lideratge en la vigilància i responsabilitat dels riscos d'explotació laboral que es produeixen per part de proveïdors, transportistes i contractistes en els països d'economies emergents.