No hi ha debat econòmic que no inclogui augmentar els recursos entre les opcions per millorar qualsevol repte. Passa en les empreses i passa, potser més, al sector públic. No hi ha dilema de política econòmica que no tingui paladí que defensi resoldre'l augmentant les dotacions. Més pressupost, més persones, més inversió... Més diners en totes les seves formes. Certament, l'assignació de recursos en qualsevol entorn d'escassetat, que per definició són gairebé tots o tots els que plantegen problemes complexos, és un debat inevitable: més pressupost en màrqueting? Quant apugem els sous? Més a sanitat o més seguretat? Així que no s'han de desmerèixer els esforços de tots aquells que defensen les seves partides i negociats a la recerca de més capacitat pressupostària.

Dit això, admetent que amb més recursos els problemes es poden resoldre millor, la meva reflexió va just cap al costat oposat. Si sabem que augmentar els recursos no és sempre una opció, fins i tot abusar-ne pot arribar a ser un problema, i endeutar-se per obtenir-los hauria de tenir límits... Esgoten els decisors les possibilitats de millora, de resoldre reptes, sense més recursos? Fins i tot estalviant? És l'eficiència en l'ús dels recursos un motor a la presa de decisions? En l'àmbit privat el joc d'incentius sol estar més aviat configurat per tenir l'eficiència i la bona gestió dels recursos com una prioritat, però en absolut passa sempre. Moltes organitzacions privades, per massa grans i burocratitzades o per mal gestionades o per esquemes amb incentius perversos derivats de desalineacions entre propietat i gestió, no optimitzen la gestió dels seus recursos. Però als efectes d'aquesta reflexió posem el focus en els entorns públics.

En el recent debat sobre la qualitat de l'educació a Espanya després dels pèssims resultats de l'últim informe PISA, han conviscut els que han apel·lat a augmentar els recursos, amb els debats centrats en l'eficàcia del model. En educació, importa més el pressupost o l'organització? Si llistem les actuacions a recomanar, més recursos és més peremptori que el model educatiu? Aquest exemple, potser per la mida de la desfeta, ens apropa la gran capacitat de millorar resultats sense augmentar el pressupost: constància normativa; reforç de la figura dels docents; recuperar nivells d'exigència; reconsiderar el rol de les famílies... Les reformes de model, organització, presa de decisions, processos i circuits, ens permetrien grans millores a múltiples terrenys de gran impacte, sense increment de recursos, pot ser que fins i tot estalviant.

En educació, importa més el pressupost o l'organització? Les reformes ens permetrien grans millores en múltiples terrenys de gran impacte, sense increment de recursos, pot ser que fins i tot estalviant

Continuem explorant espais: el funcionament de les administracions públiques, allà on el procés administratiu té un pes rellevant (excloguem seguretat, sanitat, educació...) en els últims anys s'executa pitjor, s'atén més lentament, es retarden els processos, amb un impacte molt rellevant en eficàcia, en eficiència, en nivell de servei i percepció sobre el sector públic, per tant, augmentant la desafectació, la qual cosa té conseqüències en disciplina fiscal, en respecte al col·lectiu, etc. Millorar circuits, generar incentius als equips, augmentar l'exigència, accelerar processos, atreure talent, retenir-lo i motivar-lo... milloraria l'eficàcia del recurs públic, i fer-ho depèn de capacitat normativa, de talent directiu, de canvis en els circuits, de simplificació administrativa i eliminació de burocràcia inútil.

L'organització del cos administratiu és millorable amb capacitat de decisió, coneixement tant del funcionament del públic com de la lògica dels incentius... Coneixement i valentia, no amb més pressupost. Altres terrenys on canvis en la gestió i en el procés implicarien millores d'alt impacte sense més recursos inclouen el funcionament de la justícia; la presa de decisions en les administracions locals, paralitzades per intervencions i normes massa garantistes, una justícia lenta, una clara perversió de la presumpció d'innocència i una total incomprensió dels mecanismes de la corrupció; la lentitud en l'atorgament de llicències i altres tràmits i permisos d'activitat; la sobre regulació...

Són molts els espais que ofeguen o augmenten costos en l'activitat privada generant menys productivitat i creixement. De passada probablement perjudicant la recaptació. La (no) qualitat normativa, amb freqüència allunyada de la comprensió de com funciona el mercat genera costos estalviables sense més pressupost (les normatives sobre habitatge més recents en són un cas flagrant).

Són molts els espais que ofeguen o augmenten costos en l'activitat privada generant menys productivitat i creixement. I de passada, probablement perjudicant la recaptació

El retorn a esquemes de col·laboració publicoprivat, en retrocés a molts territoris d'Espanya tant per ideologia com per complicació administrativa són un altre camp en el qual la millor gestió permetria assignar millor els recursos, tornar-los més eficaços: els esquemes publicoprivats han estat tradicionalment maneres àgils de generar efecte multiplicador en el recurs públic, si decauen, perdem oportunitats.

L'eix de la meva reflexió consisteix en el convenciment que són legió les ocasions que conviden a prendre decisions de model, procés, norma o circuit, fins i tot talent i motivació abans que d'increment pressupostari podent millorar l'eficàcia dels recursos existents. En els entorns públics la petició de més recursos sense deixar de ser legítima sabem que serà en la majoria de les ocasions estèril. Amb un deute públic vorejant el 110% del PIB en 2023 i les nostres taxes de creixement, la política econòmica a Espanya és i serà cada vegada més l'art de gestionar el recurs escàs.

Els reptes d'optimització del recurs, com deia abans, no són només públics. Espanya té problemes de productivitat derivats de baixa inversió en R+D sobretot per part de les pimes, encara que en aquest camp la inversió pública creix massa lentament, però també d'altres factors en els quals incidir sense invertir més: l'eficàcia de la inversió en R+D; un esquema fiscal i retributiu poc atractiu per al talent —com ha demostrat recentment un estudi del BBVA, expulsem talent format aquí—, i un grau de formació del capital humà encara baix que manté els salaris moderats, el treball precari o de poca qualitat, i per tant un alt grau d'improductivitat. Millorar la formació professional d'empleats i microempresaris —que també entren al paquet— té més a veure amb reassignació de recursos, celeritat administrativa, i organització publicoprivada que amb increments pressupostaris per molt ben rebuts que aquests vagin a estar. Les millores en la productivitat de la nostra economia tenen tant a veure amb mecanismes i assignacions ineficients i amb decisions estructurals com amb el pressupost públic (i és un camp tradicionalment mal dotat). No millorarem només gastant-ne més.

Amb un deute públic fregant el 110% del PIB el 2023 i les nostres taxes de creixement, la política econòmica a Espanya és i serà cada vegada més l'art de gestionar el recurs escàs

Una part important del pressupost públic se'n va en subsidis, molts de gairebé assistencials, i a un sistema de pensions sense capitalització amb una lògica pròpia d'altres demografies... Millorar a llarg termini l'impacte i la gestió d'aquestes partides ha de veure amb decisions polítiques, i, si no considerem debats ideològics sobre pertinència o no, amb criteris de gestió: l'accés als subsidis, a les baixes, a les incapacitats, està ben gestionat? Hi ha espais de millora i eficiència? Fins i tot, hi ha asimetries distributives? Moltes prestacions són fonamentals en les famílies pel baix nivell dels salaris, per la dificultat d'accés a l'habitatge: millorar la qualitat de l'ocupació i l'oferta d'habitatge, no requereix més despesa pública necessàriament, o únicament, o principalment i impactaria en menor pressió i rellevància de les prestacions assistencials, contributives i no contributives. D'altra banda, hi ha bosses grans de dependència i assistència social —els malalts d'Alzheimer— amb necessitats molt precàriament cobertes, però alhora amb grans oportunitats de desenvolupament amb el suport adequat.

Així que, si ens enfonsem en els rànquings de l'informe PISA, igual no podem demanar més recursos com a única solució; si no remuntem en productivitat, no podem resoldre'l només amb més inversió en R+D si no l'apliquem bé, i si tenim una administració lenta no podrem dinamitzar-la fent-la més omnipresent.

Només el que no creu en el sector públic pot sentir-se còmode davant de les seves incompetències o ineficiències, feliç de poder denigrar-lo, d'afirmar que la ineficàcia demostra que és sobrer

Defensar la millora en la gestió del recurs públic és propi d'aquell que creu que el sector públic és imprescindible. D'aquell a qui li importa la política fiscal, les polítiques d'igualtat i redistribució. Aquell que creu que els riscos col·lectius més capdavanters, més a llarg termini, els que permeten a les societats avançar més, normalment els prenen millor els entorns públics o els privats amb interès públic —investigació, salut, educació, tecnologia...—, aspira a tenir un sector públic talentós, amb un servei del qual sentir-se satisfet i inspiri l'autèntic patriotisme i que pugui destinar recursos a investigar malalties incurables, a inventar internet o a desenvolupar la biotecnologia més que a subvencionar ocultar preus públics i assignar malament els recursos o a augmentar plantilles ineficients. Només el que no creu en el sector públic pot sentir-se còmode davant de les seves incompetències o ineficiències, feliç de poder denigrar-lo, d'afirmar que la ineficàcia demostra que és sobrer. El que creu en la importància de la força i la intel·ligència col·lectiva també defensa que es gastin i inverteixin bé els recursos i els actius de tots.