La reunió de l'ECOFIN a Santiago de Compostel·la ha deixat clar que la reforma de les regles fiscals a la Unió Europea continua sent un tema complicat i de difícil consens. Malgrat la voluntat general d'arribar a un acord el 2023, es manté un bon nombre d'elements per acordar. La vicepresidenta Nadia Calviño els ha quantificat en el 30%. Però també ha advertit que són els més difícils des d'un punt de vista d'economia política.

Espanya, com a Estat al capdavant del procés en aquest moment, s'ha compromès a presentar un esborrany en el pròxim ECOFIN l'octubre, amb l'esperança que sigui aprovat en el següent, al novembre. Serà difícil la fumata blanca. I encara que n'hi hagués, sembla improbable que tot estigui a punt per entrar en vigor l'1 de gener. Però això no hauria de desanimar la vicepresidenta. El pitjor escenari seria no avançar gens i que les regles obsoletes tornessin a entrar en vigor l'1 de gener de 2024, davant de la constància que el consens és lluny.

Han transcendit escasses novetats, més enllà que sembla que s'obrirà la porta que algunes inversions puguin quedar-se al marge dels càlculs. Per tant, el document de referència continua sent la proposta de la Comissió Europea (CE) presentada el novembre de 2022 i matisada, posteriorment, per la proposta legislativa d'abril de 2023 de la mateixa Comissió.

En síntesi, mantenint els límits del 3% del PIB per al dèficit i del 60% per a la ràtio d'endeutament, la Comissió Europea reconeix que molts estats membres estan lluny de complir aquests llindars, especialment respecte al deute. Per evitar ajustaments bruscos i costosos, es planteja un enfocament dual a mitjà i llarg termini: els països propers als límits s'han de mantenir en ells, mentre que els llunyans s'han de comprometre a convergir gradualment cap a ells. A més, la simplificació de les regles proposa d'utilitzar la taxa de creixement de la despesa neta primària finançada nacionalment com a indicador clau.

El dèficit estructural i la regla de reducció d'un vintè del deute deixen de ser rellevants. L'enfocament plurianual amb horitzons de quatre a set anys per als plans fiscals dels governs es proposa per avaluar l'estabilitat pressupostària com un procés, fent servir proves d'estrès i anàlisi estocàstica. Els països han de dissenyar plans coherents amb aquestes avaluacions per garantir l'estabilitat fiscal, mantenint clàusules d'escapada per afrontar xocs simètrics i asimètrics. La inversió pública finançada amb recursos nacionals es considera despesa, però es reconeix la importància de la inversió necessària per a la transició verda i digital. El paper de les autoritats fiscals nacionals es reforça en la definició i supervisió dels plans, encara que la Comissió Europea continua sent l'actor clau. Les sancions per incompliment es revisen, rebaixant les sancions financeres, però introduint sancions reputacionals.

La Comissió, conscient que aquest enfocament no agradava plenament a alguns socis rellevants, com Alemanya, la proposta legislativa d'abril afegeix a tot l'anterior l'obligació de fer ajustaments anuals per valor del 0,5% del PIB per a països amb dèficit superior al 3%. També exigeix una reducció significativa de la ràtio d'endeutament/PIB al llarg dels plans quadriennals i concentrar el gruix dels ajustaments als primers exercicis quan els plans s'estenguin a set anys. Però des d'Alemanya han avisat que no serà suficient i, el més probable, és que calgui definir un escenari més estricte.

I crec honestament que als alemanys tenen la seva part de raó. La consolidació fiscal és peremptòria. Necessitem protegir-nos davant de crisi de deute sobirà com les vistes en la dècada passada a Europa. La ràtio d'endeutament pública ha d'entrar en un camí de reducció anual sostingut en el temps i significatiu, tret que les economies entrin en recessió. Tanmateix, també és essencial tenir bé presenti la necessitat d'invertir en la transició verda i digital i que els terminis per a la consolidació fiscal siguin realistes i adaptats al punt de partida de cada Estat.