Tenim ja noves regles fiscals a la Unió Europea. La fita és un èxit per al govern espanyol i per a la imatge d'Espanya. Sens dubte, la feina bilateral entre França i Alemanya ha estat decisiu. També la perícia i el saber fer de l'equip de Nadia Calviño; a destacar, en particular, la tasca del flamant ministre d'Economia, Carlos Cuerpo.

Més enllà l'anàlisi tècnica i en espera dels textos legals definitius, m'agradaria incidir aquí en tres idees fonamentals.

La primera és que les noves regles evitaran l'"harakiri financer" al qual ens conduïa el marc encara vigent. Aplicades en la seva literalitat, les retallades que hem vist en la dècada passada a Espanya empal·lidirien respecte als que ens tocaria desplegar.

La segona és que les regles no són una victòria d'Alemanya i de les seves tesis. És cert que els últims ajustaments han aproximat el text a les demandes germàniques. Però és que la proposta de la Comissió estava clarament escorada cap a l'altre costat, el que defensaven França o Alemanya. Al final s'ha aconseguit un equilibri raonable i que suposa un avanç nítid. Probablement, no l'ideal per a la majoria dels tècnics que ens dediquem a aquestes coses, però el món real sempre exigeix concessions.

Finalment, una reforma legal no serà suficient per afrontar el futur fiscal en bona part dels països de la Unió Europea, inclosa Espanya. Perquè no s'ha d'enganyar. Una ràtio d'endeutament per sobre del 110% del PIB i un dèficit estructural per sobre del 3% exigeixen ajustaments de fons i intensos. Sigui per la via de l'elevació dels ingressos o la contenció de la despesa, el que ens espera en el que queda de dècada és un escenari de consolidació pressupostària que causarà fatiga. Per això, és fonamental explicar als ciutadans la importància d'uns comptes públics sanejats. Perquè el pagament dels interessos del deute no sigui insuportable, perquè tinguem matalàs fiscal davant d'una crisi imprevista, perquè no existeixin dubtes sobre la serietat d'Espanya com a deutor, hem de retornar a paràmetres fiscals millors, més pròxims als de molts altres estats europeus. Per descomptat, no parlem de fixar-nos com a meta el dèficit zero ni de vilipendiar el deute públic. Parlem de buscar equilibris que garanteixin la solvència financera i explicar amb el múscul per afrontar els reptes que se'ns presentaran en el futur.

Si algunes comunitats necessiten que les ajudem en la seva tornada a la normalitat financera, d'altres requereixen redoblar esforços inversors de la mà d'un Fons de Compensació Interterritorial (FCI) avui pràcticament abandonat

En el que incumbeix al deute autonòmic, el 2024 hauríem de ser capaços de trobar una solució de sortida als mecanismes extraordinaris de finançament (FLA i FFF, fonamentalment). La condonació parcial del deute pot ser el primer pas d'una resposta que serà justa només si es generalitza, condonant volums de deute per habitant similars a tot arreu. En aquest cas, estaríem parlant, essencialment, d'un apunt comptable, on no hi hauria guanyadors ni perdedors. On els espanyols ara tenim un actiu (al Tresor) i un passiu (a les hisendes autonòmiques) del mateix import, passaríem a no tenir res. El deute públic espanyol seria idèntic al moment previ a la condonació.

Però aquesta condonació parcial serà clarament insuficient per a comunitats com la valenciana o Catalunya. Almenys mitja dotzena d'elles necessitarà una reestructuració de deute que dilati en el temps la devolució del principal al tresor i limiti la càrrega per interessos. Sense això serà impossible que tornin a finançar-se als mercats i, per tant, retorni la normalitat. Potser en aquesta reestructuració és possible incloure en la discussió les situacions objectives d'infrafinançament que han patit La Comunitat Valenciana o Múrcia. Això ho haurem de discutir i acordar-ho en el si del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), des de la generositat i l'empatia recíproca: si algunes comunitats necessiten que les ajudem en la seva tornada la normalitat financera, d'altres requereixen redoblar esforços inversors de la mà d'un Fons de Compensació Interterritorial (FCI) avui pràcticament abandonat.

Necessitem més diàleg, més federalisme i més empatia. Espanya és molt més que la suma de 17 territoris.