Recentment, el Banc d’Espanya va fixar en 500.000 el dèficit d’habitatges fins al 2025. Savills i altres empreses del sector calculen que faran falta 1,2 milions d’habitatges per cobrir la demanda de lloguer fins a 2030. L’Associació d’Experts Immobiliaris ha fixat en 190.000 el nombre d’habitatges que caldria produir anualment, però la xifra de visats anuals se situa entorn dels 90.000. La magnitud del dèficit està clara, i també la necessitat de redimensionar el sector de la construcció per tal d’apropar l’oferta al nivell de la demanda. Ara bé, és important prendre consciència del repte majúscul que implicarà augmentar la capacitat de producció i, per tant, la força del treball ocupada a la construcció en la mesura necessària per cobrir el dèficit creixent d’habitatges.

Entre els anys 2000 i 2007 al conjunt de l’Estat es construïen de mitjana més de 500.000 habitatges anuals. A partir de 2008 la producció d’habitatges va caure en picat, fins a tocar terra al voltant de les 30.000 unitats entre 2013 i 2015. Durant la segona meitat de la darrera dècada es va recuperar fins a situar-se en 90.000 el 2019 –menys d’una cinquena part dels valors mitjans dels primers 2000. L’impacte de la pandèmia va reduir aquesta xifra a uns 80.000 el 2022 (últim any amb informació estadística disponible). La contracció de la força de treball ocupada al sector ha seguit una trajectòria similar: en el punt més àlgid, el 2007, es comptabilitzaven prop de 2,7 milions de persones ocupades (equivalents a temps complet). El 2013 s’havien reduït fins a 1 milió. La recuperació des d’aquests mínims ha estat moderada, assolint 1,3 milions el 2022. La mitjana de persones ocupades entre 2000 i 2007 (2,2 milions) doblen el valor mitjà entre 2010 i 2019 (1,1 milions).

És un sector estratègic per a la nostra economia, que està fent esforços per millorar les condicions de treball i la innovació de processos

El president de la Confederació Nacional de la Construcció, Pedro Fernández-Alén, ha declarat recentment que caldria contractar 900.000 professionals nous per poder construir 180.000 habitatges públics. Això vol dir que produir un habitatge estàndard cal contractar unes cinc persones. Donant per bona l’estimació del Banc d’Espanya d’un dèficit d’habitatges de 500.000 unitats, addicionals als que ja es produeixen actualment cada any, i suposant que es vol absorbir el dèficit en cinc anys, cap al 2030, caldria contractar ara mig milió de persones més per treballar al sector. Un repte immens. Per fer front a aquest repte serà necessari posar en marxa un pla, acordat amb els diferents actors del sector, orientat a atraure i formar professionals. Tenint en compte que actualment un 22% de les persones ocupades al sector són d’origen estranger, i que aquest percentatge és molt superior en el cas dels nous ocupats, caldrà prestar atenció especialment a aquest col·lectiu, juntament amb joves i dones, actualment poc representats. L’edat mitjana del sector supera els 45 anys i les dones són només un 10% de la força de treball. L’evolució dels sistemes constructius i la transformació digital dels processos és un altre repte important que requerirà l’adaptació d’empreses i treballadors als nous oficis que van apareixent.

En el cas concret de Catalunya, la construcció afronta reptes específics que també cal afrontar. Començant pel dèficit crònic i històric d’inversions, que llasta el potencial de futur de l’economia catalana i també limita l’activitat al sector. I seguint pels processos de licitació per sota dels costos de producció, que han provocat un gran nombre d’obres declarades desertes; els problemes amb les tramitacions de llicències d’obra i d’activitat; o les restriccions normatives i urbanístiques que frenen les noves promocions d’habitatges. En conjunt, és un sector estratègic per a la nostra economia, que està fent esforços per millorar les condicions de treball i la innovació de processos, tot avançant en la industrialització de l’activitat, i que cal recolzar i prestigiar.