A Alemanya, conductors impacients arriben a atropellar activistes climàtiques desesperades. La diferència sobre les raons —necessito arribar al meu lloc de treball versus necessito salvar la humanitat d'un col·lapse ambiental— no podria ser més gran. Davant del consegüent grau de polarització i crispació, molts dits apunten a la força política perquè reconciliï els interessos de totes les parts involucrades. D'altres, assenyalen el sector privat perquè assumeixi un paper clau a l'escenari de la societat amb totes les seves problemàtiques.

Hi ha qui assegura i continua afirmant que en termes de sostenibilitat hi ha molt màrqueting i poca acció al sector privat. Que les empreses es preocupen, sobretot, de la seva pròpia supervivència com a finalitat en si mateixa. I que pràcticament tot el que han fet fins ara podria classificar-se com a reducció de la insostenibilitat en lloc de creació de sostenibilitat. No fa falta repetir les dades científiques de l'estat de salut planetari i social per concloure que els suposats canvis són insuficients. Amb més procrastinació es dispararà més el cost d'adaptació, reparació i regeneració dels sistemes naturals i socials. Per exemple, la pèrdua galopant de la biodiversitat, una de les principals amenaces per a la humanitat, representa avui uns 44 bilions de dòlars de valor econòmic, segons el Fòrum Econòmic Mundial. Els costos associats al canvi climàtic —amb tots els seus efectes en cascada— són tan alts i inimaginables que ningú no s'atreveix a estimar-los.

Justificacions per no perseguir un impacte positiu més gran abunden al sector privat: els accionistes i inversors exigeixen rendibilitat a curt termini, els consumidors no volen canviar d'hàbit, els proveïdors són lluny i no preparats, els legisladors i els ens de control no estan a l'altura de les circumstàncies, i podríem continuar una bona estona. Tanmateix, ens conformem amb el nostre curtterminisme i miopia? O ens prenem seriosament que el talent i la capacitat d'acció estan en l'empresa? A què volem dedicar aquest talent? A perpetuar l'statu quo, o a introduir canvis radicals, que generen sostenibilitat en lloc de només reduir la insostenibilitat?

Cal crear sistemes de producció i consum locals que treballin amb el territori i minimitzin el transport, deixant de fomentar els envasos d'un sol ús i creant productes duradors

Un pas important és tornar-se radicalment transparent sobre l'impacte dels canvis aconseguits. Per exemple, distribuir amb vehicles elèctrics (argument de moltes empreses per dir que són sostenibles) continua implicant una empremta de carboni considerable, tenint en compte l'energia requerida per a totes les fases del cicle de vida del vehicle i continua esgotant recursos escassos per a la producció del vehicle. Envasar begudes en ampolles de plàstic reciclat (un altre argument) continua tenint una empremta de carboni considerable pel consum d'energia a la producció, distribució i reciclatge de l'envàs, i no resol el problema dels micro i nanoplàstics pels plàstics abocats en el nostre entorn natural. Un altre exemple, produir roba amb cotó ecològic implica quantitats importants de consum d'aigua en el seu cultiu i continua utilitzant un terra que alternativament podria fer-se servir per al cultiu d'aliments, a més de generar una empremta de carboni al llarg del cicle de vida de la peça. Efectivament, vehicles elèctrics, plàstic reciclat i cotó ecològic són importants per reduir la insostenibilitat, però per crear sostenibilitat caldria anar molt més enllà en aquests exemples, creant sistemes de producció i consum locals que treballin amb el territori i minimitzin el transport, deixant de fomentar els envasos d'un sol ús, i evitant el sobreconsum, creant productes duradors.

Cada vegada més directius apunten que les empreses serveixen a un propòsit social. Les implicacions són profundes: crear capital financer deixa de ser la finalitat última i passa a ser un mitjà per crear més aviat capital humà, social, i natural. És a dir, aquests directius lideren organitzacions que creen valor sense destruir els sistemes socials i naturals.

Sí, efectivament l'economia ha de créixer però no en quantitat sinó en qualitat. No en quantitat d'indústries contaminants o que fomenten el sobreconsum, sinó en indústries i sectors que ajudin a regenerar el capital natural, social i humà. El planeta ens demana a crits que entenguem la realitat biofísica davant l'economia modelada per nosaltres, l'espècie humana. Ho sentim, però ho escoltem?