La Unió Europea representa el 6% de la població, el 14% del PIB i el 40% de la despesa social del món. Aquestes tres xifres les va deixar caure José Ignacio Goirigolzarri, president de CaixaBank, a la darrera reunió del Cercle d’Economia. La majoria dels europeus compartim uns valors fonamentals que vinculen prosperitat amb cohesió social, i no voldríem haver de sacrificar la primera per preservar la segona, ni al contrari. El mateix dia, al mateix lloc, Enrico Letta, ex primer ministre italià i coordinador d’un informe sobre el futur del Mercat Únic que li va encarregar el Consell Europeu, va recordar una conversa amb Jaques Delors, principal inspirador del mercat únic, en la qual el polític francès li va assegurar que integració econòmica sense cohesió social no seria ni possible, ni desitjable. Ara bé, ens ho podrem pagar tot plegat?

Goirigolzarri també va deixar caure una altra xifra, igualment impactant i en sintonia amb el tema central de la reunió del Cercle: durant els últims 15 anys el PIB per càpita a Europa havia augmentat un 13%, a molta distància del 33% registrat als Estats Units. La clau d’aquesta diferència és el comportament desigual de la productivitat a les dues zones. En el seu informe, Letta adverteix que sense reformes radicals el projecte europeu no serà viable a mitjà termini. El polític italià va obrir la seva intervenció al Cercle amb una constatació que exemplifica el grau de fragmentació que encara pesa sobre aquest projecte: avui dia no hi ha línies ferroviàries d’alta velocitat que enllacin les grans capitals europees. Potser és una anècdota, però és ben representativa de la falta de connectivitat que fa del projecte d’integració europeu una realitat a mitges.

La falta d’integració real impedeix a les empreses europees gaudir de les economies d’escala que sí tenen les seves competidores americanes i xineses

Interrogat per Xavier Vives, que va moderar el diàleg, Letta va posar l’accent en la falta d’integració real que impedeix a les empreses europees gaudir de les economies d’escala que sí que tenen les seves competidores americanes i xineses. En molts sectors d’activitat, en especial els més estratègics, les economies d’escala són clau per poder competir amb possibilitat d’èxit als mercats internacionals. En aquests sectors només les empreses que es puguin desenvolupar en un mercat prou ampli podran rendibilitzar les elevades inversions en tecnologia i béns d’equipament necessàries per produir a gran escala, amb estàndards de qualitat elevats i a un preu accessible. La internacionalització és una via per aconseguir les economies d’escala que no permet el mercat domèstic, però en molts casos són la dimensió i la pressió de la competència en el mateix mercat les que determinen les fases inicials de creixement empresarial i nodreixen la competitivitat futura d’una empresa.

Letta va apuntar a tres sectors estratègics: energia, telecomunicacions i finances. Aquests tres mercats varen quedar inicialment fora del mercat únic per decisió política, ja que es consideraven “prou estratègics” per a mantenir-los dins del perímetre de la sobirania nacional a cada país. En el cas de les telecomunicacions, la conseqüència ha estat l’elevada atomització del nombre d’operadors a Europa, en contrast amb un nombre limitat d’actors en aquest mercat als Estats Units, cadascun de dimensió molt superior a les seves contraparts europees. Aquesta elevada atomització ha comportat dificultats creixents per rendibilitzar les activitats d’aquests operadors i, per tant, una major dificultat per invertir en nous sistemes i tecnologies. I és precisament en el terreny tecnològic on l’avantatge dels EUA és sideral: les set empreses de major capitalització de la borsa americana, totes elles del sector tecnològic, cotitzen per un valor conjunt que supera el de totes les empreses cotitzades a totes les borses europees.

En el terreny tecnològic l'avantatge dels EUA és sideral; en finances, a la UE encara no s'ha aconseguit la plena integració bancària

En el cas de les finances, l’amplitud i profunditat del mercat americà ha contribuït a potenciar mecanismes de finançament diferents del bancari, més apropiats per impulsar inversions en nous projectes tecnològics, per exemple, i que als EUA representen 2/3 parts del finançament total al sector privat —en contrast amb 1/3 part en el cas europeu—. A la Unió Europea encara no s’ha aconseguit la plena integració bancària, els mecanismes de finançament alternatius al bancari estan poc desenvolupats i una fracció molt important de l’estalvi europeu acaba finançant la inversió a l’altre costat de l’Atlàntic. La recepta de Letta és completar el mercat únic també en aquests sectors crítics, la qual cosa permetria l’emergència de grans operadors amb la mida suficient per competir amb èxit en un món que ha canviat extraordinàriament des de la crisi financera que va esclatar el 2008, i que continua transformant-se a un ritme accelerat també des del final de la pandèmia.

L’OPA que ha plantejat el BBVA per adquirir un dels vaixells empresarials emblemàtics de l’economia catalana, el Banc Sabadell, es podria llegir en clau de competitivitat per guanyar economies d’escala, amb l’excepció que en concentrar una part de l’activitat del futur banc fusionat en un mercat domèstic relativament petit, el cost en termes de menor competència podria no compensar els presumibles guanys d’eficiència. I aquí està la clau: a repensar el concepte de mercat en el qual es pot valorar el grau desitjable de competència. Les fusions s’haurien de donar entre operadors de diferents països, per fer del bancari un mercat veritablement d’abast europeu.

La diferència més important entre les economies europea i americana no és tant la intensitat de la competència, com el grau de dinamisme empresarial

Com guanyar economies d’escala tot mantenint un grau òptim de competència és una de les qüestions espinoses que sense dubte generaran debat els propers anys. L’encara governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, també present a la reunió del Cercle, va fer al·lusió a la idea d’un grau òptim de competència —precisament durant la resposta a una pregunta sobre l’OPA del BBVA. De forma gràfica, va comparar aquest grau desitjable de competència en un mercat al punt més alt d’una corba inscrita en un pla en el qual l’eix vertical representa el grau d’eficiència i l’horitzontal el nombre d’operadors. Un nombre massa baix d’operadors implica una pèrdua important d’eficiència i a mesura que augmenta aquest nombre també augmenta l’eficiència. Però només fins a un cert punt —el més alt de la corba— en què l’eficiència és màxima, fixant el nombre òptim d’operadors. A partir d’aquest punt, introduir més operadors porta a una excessiva atomització del mercat, en perjudici dels marges de benefici i de la capacitat d’inversió de les empreses.

Ara bé, la diferència més important entre les economies europea i americana no és tant la intensitat de la competència, com el grau de dinamisme empresarial. Aquest factor és el motor que permet reassignar els recursos des dels sectors menys productius als més productius, i des dels sectors més tradicionals, on Europa té encara forts avantatges, envers els més innovadors i disruptius. Letta plantejava entre les solucions possibles tractar la innovació i la recerca com a béns públics europeus que puguin ser finançats amb fons de la Unió —i és evident que tant els EUA com la Xina financen amb fons públics gran part de la seva recerca bàsica i aplicada. Però també cal incloure mesures per desburocratitzar substancialment les economies europees, simplificant l’entramat de regulacions nacionals diverses que dificulten l’activitat empresarial a aquest costat de l’Atlàntic —sense desprotegir els drets bàsics de consumidors i ciutadans—. En el seu informe, Letta proposa un règim empresarial transfronterer al qual es podrien acollir totes les empreses europees. Sembla una excel·lent idea. Utòpica?