El retorn de la seu social del Sabadell a Catalunya, i a la ciutat que dona nom al banc, ha aixecat expectatives. S’espera que hi hagi més empreses, de les que van marxar el 2017, que prenguin la mateixa decisió i agafin en camí de tornada, esperança atiada també per diverses patronals, com Foment, que veuen el Sabadell com la primera de moltes.

És lògic, ja que el banc que presideix Josep Oliu és, amb diferència, l’empresa més important que ha pres la decisió de tornar en els últims mesos, i això sempre obre portes. Casualment, el Sabadell també va ser, fa més de set anys, la primera Ibex a marxar, i la van seguir CaixaBank, Gas Natural (ara Naturgy), Abertis, Cellnex, Colonial i moltes altres cotitzades i no cotitzades. Si va obrir foc llavors, ¿per què no ara?

En aquesta espera, si a algú apunten moltes mirades és a CaixaBank, perquè és l’altre banc català. I casualitats de la vida, els seus dirigents tenien la setmana passada, pocs dies després del retorn del Sabadell, una de les seves quatre trobades fixes anuals amb la premsa, la de presentació de resultats del 2024. Va ser dijous passat a València, on té la seu des del 2017 i seguirà molts anys, atès el que va dir el seu conseller delegat, Gonzalo Gortázar: "No hi ha cap novetat, seguim a València, la nostra vocació de ser aquí no té terminis, i per això parlem de caràcter indefinit. No mourem la seu".

Personalment, aquestes declaracions no em van sorprendre. No mouran la seu perquè CaixaBank no és el Sabadell. Hi ha tres grans diferències entre ambdues que expliquen per què s’ha produït el retorn de l’entitat vallesana i per què la controlada per la Fundació Bancària La Caixa no tornarà. Com a mínim, a curt i mitjà termini.

Ser a València era i segueix sent, per a CaixaBank, la manera de mantenir l’equilibri d’orígens que componen el banc actualment

La primera diferència rau en l’evolució que han tingut tots dos bancs en aquests anys. El Sabadell és, en essència, la mateixa entitat. Més sanejada, més gran, amb un altre conseller delegat, però és el mateix banc molt arrelat a Catalunya i, especialment, al teixit comercial i empresarial del país. També s’ha espanyolitzat, en el sentit que ha buscat créixer fora de Catalunya, però sense perdre la seva essència.

CaixaBank, des que va aterrar a València, ha viscut una fusió, la més important de la banca espanyola en els últims anys: l’absorció de Bankia. Quan l’octubre del 2017, els responsables del banc van decidir traslladar-se a València, van triar aquesta ciutat perquè era la seu del Banc de València, que van comprar durant la crisi financera iniciada el 2008, i, a més, no deixava de ser territori de parla catalana.

Però tenir allà la seu històrica, cèntrica, majestuosa, del banc valencià era prou justificació per instal·lar-s’hi en època de turbulències, però potser no per quedar-s’hi per sempre. Al cap i a la fi, es tractava d'un banc petit i en bancarrota. La fusió amb Bankia ho canvia tot. Cal recordar que aquesta entitat era la fusió de diverses caixes, però entre totes, en destacaven dues: Caja Madrid i Bancaixa. Aquesta última era l’entitat valenciana més important abans de la caiguda del sistema de caixes i, de fet, per això Bankia tenia seu a València.

Des de la fusió, doncs, ser en aquesta ciutat deixava de ser una raresa i estava justificat perquè una part important de la plantilla, els clients i l’origen del banc, ara força més gran, eren valencians. També catalans, és clar, però també madrilenys, no ho oblidem. Ser a València era, segueix sent, la manera de mantenir l’equilibri d’orígens que componen l’actual CaixaBank, en la que, a més, des de la fusió el segon accionista és l’Estat, que va rescatar Bankia.

Sense l’opa del BBVA, molt probablement no estaríem parlant d’això perquè la seu del Sabadell seguiria a Alacant

La segona diferència és de militància. Des del trasllat de la seu, fins i tot abans de la compra de Bankia, CaixaBank ha fet militància del fet de tenir la seu a València. Malgrat que no hi està obligada, fa els consells d’administració en aquesta ciutat, i hi presenta tots els resultats, encara que li costi més diners pel trasllat i allotjament de centenars de persones cada any que fer-ho a Barcelona –o a Madrid–.

Gortázar ho va resumir així: "Les circumstàncies han canviat des del 2017, però la nostra raó de ser a València va més enllà dels que es va produir a Catalunya aquell any. La nostra presència territorial es justifica a escala empresarial, corporativa, per als dipositants i els accionistes, entre d'altres".  "Estem convençuts que estem on hem d'estar", va insistir.

En canvi, el Sabadell no ha fet militància alacantina, tot i haver comprat la caixa local, la CAM, en plena crisi. Hi feia les juntes d’accionistes –un cop a l’any– perquè hi obliga la llei, i poc més. Les presentacions de resultats les fa un trimestre a Sant Cugat del Vallès, on té les oficines centrals, i un a Madrid, on té una altra seu corporativa. Aquesta setmana –divendres presenta resultats— toca aquí, on estan instal·lats els seus directius.

La tercera diferència no té a veure amb CaixaBank sinó amb el Sabadell i el moment que viu, que explica la decisió. L’opa de què és objecte per part del BBVA està darrere del retorn, com vam explicar a ON ECONOMIA. Naturalment, el banc que presideix Josep Oliu decideix tornar perquè considera que el context ha canviat, però també és una maniobra defensiva, que busca incrementar les complicitats amb l’empresariat local, el Govern i també la societat catalana de cara a generar més rebuig al fet d'ésser engolit pel BBVA. I de passada, fa un favor a Pedro Sánchez perquè dona contingut al seu relat de la tornada de la normalitat a Catalunya. Sense l’opa, molt probablement no estaríem parlant d’això perquè la seu del Sabadell seguiria a Alacant.