Després de novament navegar per la infinitat de rostres indispostos i evident frustració de milers de passatgers que ve de la mà amb les ja recurrents fallades del Rodalies de Catalunya, hom queda perplex davant de la indolència d'alguns polítics qui, pesats, responsabilitzen la "falta d'inversió de l'Estat" del desastre ocorregut el diumenge d'eleccions autonòmiques. Segons el ministre Puente, són 15 milions d'euros d'impacte directe a la butxaca de tots els contribuents com a resultat d'aquest suposat acte de vandalisme. Resulta exasperant i de summa frivolitat, doncs, que la Generalitat i el govern espanyol es limitin a declaracions que l'únic que demostren és una pertinaç evasió de responsabilitats que impacta avui en la qualitat de vida de 120.000 viatgers per dia, i, a futur, en la ja inflada càrrega fiscal amb què hem de conviure.

Els qui habitualment utilitzem els trens de Rodalies d'infraestructura gestionada pel govern espanyol però amb operacions de gestió catalana, hem acabat per normalitzar la ineficiència i incapacitat dels qui tenen a càrrec seu l'administració del sistema. Prenem per quotidianes aquestes incidències, i fins i tot acceptem les convenients excuses dels qui fins i tot reclamen més prerrogatives per a la seva gestió. Ja canviarà, ja millorarà, ja serà diferent, solen ser pensaments i expressions de resignats usuaris que edulcoren així el poc respecte que tenen les autoritats pels seus ciutadans.

La tragicomèdia del transport interurbà català té molt de llatinoamericana, i específicament, peruana. Tal és així que Mario Vargas Llosa, en una columna de 2010, relatava amb destresa sobre el refinament i poliment art de bressolar: una facultat màgica que no pocs peruans practiquen i que consisteix en la pràctica de l'engany subtil, que ataranta l'enganyat qui, fins i tot complagut per l'estratagema, accepta la farsa i la justifica. El balancí adorm, s'ensopeix, i en el procés, indueix a l'acceptació del conte, l'estandardització de la mentida com a veritat.

Sobre el col·lapse de Rodalies, temo dir que tal infame contracte de dolces mentides ha estat firmat i sacramentat pels votants i polítics de Catalunya

El problema de fons amb "el balancí", és que es constitueix com la punta de l'iceberg de la instal·lada desconfiança que perdura entre els ciutadans del meu país. És tan responsable qui enganya com qui accepta l'engany, i temo dir que, pel que sembla amb el col·lapse de Rodalies, que tal infame contracte de dolces mentides ha estat firmat i sagramentat pels votants i polítics de Catalunya.

El meu avi matern, home brillant i que tot just va morir en vigílies de la nit de Cap d'Any del 2023, va poder sobreviure a l'ecosistema informal del meu país per mantenir-se ferm en el mantra que, des de petit, recordo que m'ensenyà per evitar les estafes a què estem exposats milions de peruans diàriament: pensa malament, i encertaràs. Com el balancí, tal conclusió posa la desconfiança per davant, i no fa sinó reafirmar que una societat que és incapaç de confiar en si mateixa, està destinada a l'atordiment permanent i a la recerca de l'oblit com a mecanisme de resolució de problemes, sense agafar el toro per les banyes i assignar els qui puguin retre comptes de les seves errades. Era, el del meu avi, un bon consell? En un país en el qual és difícil confiar, ho entenc.

L'ocorregut diumenge passat 12 de maig em va induir a voler pensar malament per tal de trobar la resposta correcta a l'aparent venda al detall de 40 metres de coure. Vandalisme? Sabotatge? Terrorisme? Tot és possible quan l'únic que persisteix per als qui exigim respostes és el silenci i la foscor. Malament fan la Generalitat i el Govern en no transparentar les causes del desastre ocorregut dia d'eleccions i que, sens dubte, bé pogués haver estat utilitzat com a arma política.

Hannah Arendt, en el seu assaig La mentida en política, afirma que "sovint, les mentides són més creïbles, i més atractives a la raó, que la realitat, ja que el mentider té el gran avantatge de saber per endavant què és el que la seva audiència desitja o espera sentir". Mentre sigui així, la població, els votants, els ciutadans, tenim el mandat imperatiu de no sotmetre'ns al balancí i de no acceptar l'engany per més complaent que sigui la mentida que se'ns brinda. Per això, no requerim "pensar malament" per inèrcia, sinó que, a través de l'exercici de la transparència, procurem construir confiança. Fàcil és dir-ho, és clar.