Em costa fer una cosa tan fàcil com posar-me a rebuf d'un tema tan candent, però detesto encara més acceptar l'inacceptable o admetre l'inadmissible. El cas Rubiales o més ben dit el comportament del màxim dignatari del futbol al nostre país crec que no respon amb el primer principi d'un bon líder: exemplificar. D'altra banda, no reflecteix, cap dels valors que representa l'esport, sinó que més aviat hi atempta. Però si això no fos suficient, potser és més fàcil d'entendre si els convido a un exercici d'imaginació: pensin per un moment que el director general de la seva empresa tingués un comportament similar. Quina seria la reacció del comitè de direcció? Com actuarien els empleats de la companyia? Com es veuria afectat el nivell de credibilitat i legitimitat davant de l'equip? A mi em costa molt dur a terme aquest exercici imaginatiu.

Segons la dita popular "noblesa, obliga", la qual cosa vindria a significar que la rellevància del càrrec implica un comportament exemplar, prudent, mesurat i respectuós d'acord amb el nivell de representativitat que s'ostenta. En aquest cas, el Sr. Rubiales no sembla sentir-se massa obligat pel seu nivell de noblesa, la qual cosa no té res a veure amb ser d'alt llinatge o d'origen aristocràtic, sinó amb el comportament de la persona.

Em resulta sorprenent i poc adequat el recurs de fer pedagogia paternal i utilitzar aquesta trista situació com "una lliçó de vida" per a les seves filles, presents en l'acte federatiu, posant com a títol de la seva lliçó el "feminisme ben entès" en lloc de "vosaltres no feu el que ha fet el vostre pare" o "cal saber reconèixer els errors, demanar perdó de forma sincera i assumir les conseqüències".

En un malbaratament de creativitat, Rubiales encunya el terme "assassinat social" per descriure la confabulació judeomaçònica de la qual se sent víctima. Sens dubte pensa el sord que els que ballen estan bojos i no hi ha més cec ni sord que qui no vol veure ni escoltar. No és assassinat social, ni físicament ni figuradament, simplement és reprovació social. Una altra cosa és que li resulti indiferent i que no li importi que dimiteixi el representant federatiu del futbol femení, que tot l'equip campió es negui a competir amb la selecció nacional mentre es mantinguin els mateixos dirigents, que la mateixa FIFA li sancioni davant de l'incompliment de la seva normativa, que el Consell Superior d'esports iniciï els tràmits pertinents per a la seva inhabilitació i, per si això no fos suficient, les múltiples manifestacions des de diferents àmbits de la societat en la qual es qualifica d'inadmissible i inacceptable el seu comportament. Ha aconseguit una cosa impensable en aquests moments: que tot l'arc parlamentari s'hagi posat d'acord en reprovar la seva conducta.

Quan els dirigents s'aferren a càrrec seu i tenen intolerància al verb dimitir en primera persona del singular, la situació es converteix en surrealista i en un clar exemple que el futbol s'ha convertit en molt menys que un esport. Serveixi d'exemple l'assignació de la seu del campionat del món a Qatar, fet que va ser investigat pel mateix FBI posant en evidència la corrupció politicoeconòmica que va afavorir l'esmentada designació a un país que vulnera els drets humans.

La millor defensa és una bona defensa i no l'elaboració d'arguments vergonyosos i de baix calat com és oferir públicament en l'esmentada assemblea una renovació del càrrec de seleccionador per quatre anys i anunciar la seva retribució anual de mig milió d'euros. "No mossegaràs la mà que et dona menjar". Com no es posarà dempeus a aplaudir-lo en un clar exemple de compromís del seleccionador amb el seu president, encara que l'allunyi del compromís amb les seves jugadores i amb el seu equip.

D'un directiu que rep una retribució fixa propera als 700.000 € anuals no negaré que espero una argumentació més elaborada, un grau de comprensió i empatia conforme amb la situació, però especialment, més exemplaritat. Em resulta preocupant i difícil d'entendre que aquesta persona sigui la millor alternativa que representa al futbol del nostre país. Si això és així és que aquest esport està molt malament, encara que mogui molts diners.

Aquesta situació no resta, encara que es parli menys, gens ni mica de mèrit a l'èxit esportiu de coronar-se campiones del món. Però si m'entristeix el succeït, més tristesa em produeix l'eco dels aplaudiments dels qui donen suport a aquesta actuació. Por em fa que hi hagi molts Rubiales en el futbol i que aquest acabi sent més un negoci ("dirty business") que un esport.

De tota manera, de les males situacions apareixen les grans aportacions i potser li haurem d'agrair Sr. Rubiales que el seu comportament hagi aconseguit unir a molta gent a favor del respecte i dels valors de l'esport, aquests que sembla no representar.