La pujada del salari mínim interprofessional fins als 1.184 euros al mes per 14 pagues ha portat cua per la seva tributació i per la batussa dins el govern espanyol, però ara el debat està en la seva territorialització. Junts reclama l’SMI català, i fins i tot n’ha llançat alguna insinuació la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que és capaç de defensar alhora que la pujada del salari mínim és molt perjudicial per a les pimes i que a Madrid l’SMI ha de ser més alt. El ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va intentar tancar el debat dijous amb una negativa.

N’he parlat molt els darrers dies amb diversos economistes, i alguns dels nostres columnistes han escrit sobre el tema. La conclusió a què he arribat és que s’ha de tendir a la territorialització, tot i que la via per arribar-hi pot ser diversa. Però el que està clar, i n’està fins i tot en el mateix plantejament del govern espanyol –de que l’SMI sigui el 60% del salari mitjà–, és que si ha de servir per reduir desigualtats salarials i apuntalar el poder adquisitiu dels col·lectius afectats, com més ens apropem a la realitat, més servirà. Necessitem un zoom potent més que el gran angular que és l’SMI, encara que sigui de qualitat.

El que justifica un salari mínim territorialitzat són en les diferències del cost de la vida que hi ha dins d’Espanya. Sempre n’hi ha hagut, però, probablement, ara més que mai. Els preus al supermercat varien molt poc d’un lloc a l’altre, i el de la llum, la benzina i també el cotxe. Però quan arribem a l’habitatge la cosa varia. Els preus per metre quadrat, tant de compra com de lloguer, de ciutats com Barcelona o Madrid a algunes capitals de província pot variar dues o tres vegades, i si ens n'anem a zones rurals, la diferència encara és superior.

Les mesures econòmiques amb caràcter social, com és un SMI, com més s’acostin als beneficiaris i a la seva realitat, més eficients seran

Si bé sempre han existit diferències en el cost de l’habitatge d’unes ciutats a altres, o de la ciutat al poble, mai havien estat tan altes i, a més, mai com ara pagar el lloc on vivim s’havia endut una part tan important del nostre sou. Aquest fenomen ha eixamplat les diferències del cost de la vida entre zones o territoris, de manera que una persona amb un sou determinat pot viure amb certes comoditats a un poble de comarques o, amb el mateix salari, tenir problemes per arribar a final de mes a una gran ciutat i la seva àrea metropolitana.

Les mesures econòmiques amb caràcter social, com és un SMI, com més s’acostin als beneficiaris i a la seva realitat, més eficients seran. Així ho reclamaven els economistes, per exemple, quan el govern de Pedro Sánchez va començar a fer mesures universals per pal·liar la inflació provocada per la invasió d’Ucraïna. Un economista va arribar a dir: “Avui he omplert el dipòsit del meu totterreny i m’han descomptat 20 cèntims per litre, no té cap sentit”. Defensava que aquesta mesura havia d’anar per a qui la necessités, no per a un catedràtic amb una renda mitjana-alta.

Tornant a l’SMI, ja és una mesura precisa pel que fa al col·lectiu al qual afecta, però no en la mesura en què l'afecta, perquè el mateix sou en una província pot arribar al 60% del salari mitjà, però en una altra ni fregar el 50%. Ara bé, això s’arregla amb un SMI català? Probablement, no. D’entrada, és una eina que no està contemplada jurídicament i les competències són del govern central. Això, però, es pot canviar si hi ha voluntat política.

Patronals i sindicats negocien els convenis en l'àmbit provincial i sovint ja s’estableixen diferències salarials en funció del territori

El segon motiu que hi veig és que no eliminaria del tot les diferències i podria posar en risc algunes activitats. La diversitat de cost de la vida de la qual parlava en l'àmbit espanyol és extrapolable a Catalunya. No calen exemples, però pobles de comarques rurals l’habitatge costa una petita part del que costa a Barcelona o l’àrea metropolitana, fins i tot sense sortir de la província. Per equiparar l’SMI al salari mitjà dels catalans, el salari mínim català hauria de ser 174 euros al mes superior a l’espanyol. La gran majoria d’empreses no tindrien dificultats a pagar-lo, però algunes de serveis potser sí, i per exemple a l’agricultura encariria encara més els costos quan, de fet, per cost de la vida no estaria justificat perquè a les zones amb més pes agrícola, l’habitatge acostuma a ser més barat que a les urbanes. Per tant, el salari mínim català podria crear també distorsions importants.

És evident que el zoom no pot ser infinit, no es pot fixar un salari mínim municipal. L’eina que fixa la majoria de condicions de treball, incloses taules salarials, són els convenis, i la majoria són provincians. És una manera de dividir el territori que no és perfecta, però s’acosta a la realitat social i econòmica i, a més, el diàleg social ja hi té les estructures adaptades. Patronals i sindicats negocien els convenis en l'àmbit provincial i sovint ja s’estableixen diferències salarials en funció del territori. De fet, els convenis a Catalunya fixen sous més alts que el nou SMI.

Un jurista de dret laboral m’explicava dijous passat que la via d’adaptació territorial havia de ser els convenis provincials, que ja estan fent aquesta feina. No és perfecta, però caldria explorar-la i explotar-la encara més amb els sectors que no tenen convenis o taules salarials, perquè acabin pagant per sobre de l’SMI en funció del cost de la vida i de les possibilitats de cada sector i tinguem, amb les eines de les quals ja disposem, un salari mínim més alt a Catalunya i el més pròxim possible a la realitat.