Bill Clinton, debatent amb George Bush pare sobre quines eren les preocupacions del votant americà en la seva vida quotidiana, li va etzibar, davant consideracions d'alta política, una de les frases més populars en matèria d'estratègia electoral: "és l'economia, estúpid."

Després d'avaluar l'evolució dels salaris a Espanya i la seva relació amb els preus, és a dir, la realitat del poder de compra dels treballadors i treballadores del nostre país en les últimes dues dècades, nosaltres podríem exclamar: "són els salaris, estúpid."

Repassem alguns indicadors dels salaris, sense detenir-nos, pel caràcter extraordinari, del que ha succeït en aquests dos últims anys a conseqüència de la falta de matèries primeres i de components, per l'escalada dels preus de l'energia, que ha portat a la inflació més gran en quaranta anys i provocat que es tanqués l'any passat amb la pèrdua de poder adquisitiu més gran dels salaris des de l'any 1985.

Però anem cap enrere, l'any 2001 el salari mitjà a Espanya era de 17.919 euros anuals de mitjana (1.493 € al mes), el 2021 de 26.832 euros (2.236€ mensuals). Un important augment, el 48%. Però la realitat no és tan positiva si considerem la inflació en aquest mateix període. Va ser del 50%, el que significa que els salaris van perdre un 2% de poder adquisitiu en 20 anys, una dada negativa només superada per Grècia els salaris de la qual van perdre en aquest període un 22%, en créixer un 17% davant el 39% dels preus. Una evolució salaris-preus que no ha succeït en la resta de països europeus que en aquest període han millorat el poder de compra dels seus salaris: per exemple, França, en un 11%; Bèlgica, un 17%; Alemanya, un 23%... Segons dades d'Eurostat.

Potser allà rau una part d'aquest mal humor social que destil·la un sector de la nostra societat, que percep un estancament, quan no un retrocés, en el seu progrés social, que mira cap enrere i veu que el seu salari i poder de compra no ha millorat, o fins i tot ha empitjorat, amb els anys. Aquesta realitat de baixos salaris i de pèrdua de poder adquisitiu no és general, es concentra en segments molt determinats, encara que majoritaris, de les persones assalariades. Perquè hi ha una altra realitat, la que viuen altres sectors de la societat: els altament qualificats, els quadres i professionals, els directius empresarials... I és precisament aquesta dualitat la que explica que des de fa anys estiguem en pobresa i desigualtat entre les pitjors posicions de la UE, només per davant de Bulgària, Romania i Letònia, malgrat ser la quarta economia de la zona euro.

Baixos salaris i pèrdua de poder adquisitiu que està íntimament lligada a la nostra deficient productivitat, que en vint anys només ha crescut un 0,5% de mitjana anual, el que explica que el PIB per càpita d'Espanya sigui un 18,5 % inferior al de l'eurozona i la productivitat de la nostra hora treballada un 14% inferior. Baixa productivitat que no respon en absolut a una falta esforç, o a menys hores de feina, de les persones treballadores. Respon al pes tan important en el nostre teixit empresarial de sectors de baix valor afegit i a l'elevat número, el 95%, de petites i mitjanes empreses. Baixa productivitat també per la nostra insuficient inversió privada en R+D. Baixa productivitat causada a més pel deficient mercat de treball (millorat ara amb l'última reforma laboral) i pel dèficit que patim de formació professional mitjana i alta (que esperem que millori després d'última Llei Orgànica 3/2022 d'ordenació i integració de la Formació Professional). Baixa productivitat pel notable dèficit de qualitat en la gestió empresarial, no només a les petites empreses...

La baixa productivitat és una expressió, també, del nostre deficient sistema de negociació col·lectiva, l'exagerada atomització del qual impedeix que en amplis sectors de l'economia es pugui desenvolupar una negociació real i equilibrada entre la patronal i els sindicats. Que es construeixin convenis col·lectius que puguin atendre, d'una banda, la realitat del conjunt del sector a què pertanyen, i alhora, de manera complementària, a la realitat específica de cada empresa, com hi ha en la majoria dels països del nostre entorn. És la productivitat la que en definitiva, amb la negociació col·lectiva, determina els salaris d'una empresa, d'un sector i del país. Un exemple ho tenim en la multinacional Michelin, on un treballador o treballadora de la línia de producció d'Espanya, amb una jornada laboral inferior, té un salari en el mateix lloc de treball d'un 4,5% a un 13% superior al del centre de França o Itàlia. L'explicació, molt senzilla, és que les factories del nostre país són més productives gràcies a les inversions en tecnologia que ha fet l'empresa, així com a les innovacions en l'organització i sistemes de treball pactats en la seva negociació col·lectiva als centres de treball del nostre país.

Encara que sabem que no hi haurà millora de la nostra productivitat sense unes polítiques públiques que situïn aquest objectiu com la seva prioritat, si no hi ha una classe empresarial que reinverteixi els benèfics en desenvolupament, innovació i modernització de les empreses. Si no redoblem els esforços a millorar la formació i capacitació de la nostra força de treball, si no es produeix un canvi de mentalitat empresarial per avançar en la cooperació. Si no es modernitzen les relacions laborals i s'avança decididament en la participació de les i els treballadors en la marxa de la seva empresa. La pregunta és: serem capaços de passar dels grans enunciats i dels tòpics i posar fil a l'agulla? El temps ho dirà.

Per això en realitat el títol més correcte per encapçalar aquestes línies hauria de ser: "és la productivitat, estúpid".