El greenwashing, el postureig verd, és ja un virus que ha infectat gairebé per complet els mercats financers, que estan inundats de productes d'inversió amb el repetitiu qualificatiu de verd o sostenible partint de tènues compromisos que amb prou feines obliguen a adoptar una difusa disfressa mediambiental. La implicació d'aquests mercats financers per minimitzar els efectes del canvi climàtic és imprescindible, però s'ha assumit partint d'uns criteris tan dèbils que al final s'ha convertit en una macromaniobra de gattopardisme global, en la qual la majoria s'ha sumat sense gaires complicacions a un ineludible canvi sense que en realitat calgui mostrar gaires esforços per canviar alguna cosa. Les corporacions més importants emissores de gasos amb efecte d'hivernacle emeten també sense cap mena de pudor bons verds, lligats a compromisos mediambientals, que són assumits per un mercat de capitals que ni de bon tros està disposat a fer cap comprovació. Després, les accions d'aquestes corporacions i aquests bons són inclosos en carteres d'inversió a què s'afegeix el qualificatiu de sostenibles i que són administrades per gestores que, aprofitant una regulació laxa, uneixen aquest mateix qualificatiu a la seva marca o als productes que comercialitzen. Aquesta és, en síntesi, la situació de postureig verd de la indústria financera.

Encara sort que a poc a poc se senten cada vegada més veus que clamen contra aquesta situació i que pugnen per difondre una mica de criteri en aquesta qüestió. En l'última Cimera del Clima celebrada a Xarm el-Xeikh es va presentar l'informe del Grup d'Experts de Nacions Unides contra l'ecoimpostura, en el qual s'assenyalava que tota la indústria lligada, de la manera que sigui, als combustibles fòssils, és als antípodes de qualsevol idea de gestió sota criteris mediambientals i que qualsevol connotació verda els és completament aliena. L'informe assenyalava la gran trampa de les emissions zero de carboni, que a la pràctica permeten a qualsevol contaminar com li doni la gana a canvi d'invertir en embornals de carboni o de comprar drets d'emissió. Més recentment, les institucions científiques NewClimate Institute i Carbon Market Watch van fer públic el seu Corporate Climate Reponsibility Monitor, un demolidor informe en el qual es denuncia que les vint-i-quatre multinacionals més importants del món incompleixen els seus objectius climàtics i, fins i tot, exageren els seus esforços mediambientals. Ho fa amb noms i cognoms i mostra les vergonyes de les suposades polítiques mediambientals d'aquestes grans corporacions per reduir la seva empremta de carboni, on es diu una cosa i se'n fa una altra de molt diferent. L'informe posa de nou el dit a la nafra de les zero emissions, concepte paradigmàtic per contaminar a preu fet, quan el més ètic seria traduir-lo per contaminació eliminada. Alarmada per l'expansió del postureig verd al mercat financer, l'ESMA, autoritat europea dels mercats de valors, està ultimant una regulació que imposi una mica més de rigor a l'hora de concedir el qualificatiu de verd a un producte financer. Es tracta d'acabar amb la ridícula normativa actual que permet distingir entre verds pàl·lids i verds foscos segons l'absurd i difús criteri diferenciador que una companyia tingui plans per promoure o per perseguir objectius mediambientals.

No és que tingui excessiva confiança en aquests llampecs de racionalitat per acabar amb l'ecopostureig financer, però la transició energètica és una cursa llarga i cada pas té la seva importància. Tenim l'avantatge que la preocupació mediambiental ha calat en tots els àmbits. El canvi climàtic és ja un factor determinant del desenvolupament econòmic futur i les empreses ho saben. Són eloqüents aquestes dades que mostren que en el nostre Ibex-35 el 66% de les empreses declara disposar d'estructures internes enfocades a qüestions mediambientals i que el 88% de les mateixes assegura que les estratègies mediambientals tenen impacte directe en el seu compte de resultats.

Però aquí també hi ha un alt nivell de postureig i de compromís més testimonial que una altra cosa. Surto de l'Ibex i paso al mercat global, en concret a la gran indústria petroliera, i també constatem que totes les empreses s'apunten als compromisos de reducció de la seva empremta de carboni. BP, Exxon, Chevron, Total, Schell, Repsol, Eni i fins a una trentena d'empreses del ram asseguren disposar de programes de reducció d'emissions de carboni entre un 30 i un 40% per a l'any 2030. Tanmateix, totes elles tenen en paral·lel plans d'increments salarials per a la seva alta direcció lligats a l'augment de la producció. Entre un 12 i un 30% d'increment salarial suposen aquests plans. No resulta gaire creïble incentivar la producció de productes altament contaminants mitjançant estímuls salarials als directius i mantenir públicament una política de sensibilitat ambiental.

Inevitablement, aquí, sorgeix la idea de per què no lligar els incentius salarials a la consecució d'uns objectius d'empremta de carboni zero. És una idea que ronda en amplis cercles i que penso que és necessari desenvolupar al màxim. És més, penso que és l'eina decisiva per avançar de veritat en l'objectiu de zero emissions. Quan els sous dels alts directius depenguin de l'èxit en aquesta tasca llavors de veritat veurem avançar en aquest sentit. Cal canviar per complet la política de remuneració dels alts directius i redireccionar-la cap a les zero emissions de veritat, no les netes, sinó les que suposen l'eliminació de qualsevol contaminació. Torno a la idea que el canvi climàtic condiciona ja tot l'escenari de negocis i que desperta tot tipus de riscos i condicionants en la vida de les corporacions i que no hi ha una altra sortida que minimitzar els seus perills i actuar sobre els gasos amb efecte d'hivernacle. Penso que les polítiques corporatives han d'anar en aquesta direcció i cal capgirar el paradigma de la productivitat i desplaçar-lo pel de la sostenibilitat. I si els incentius salarials van servir per impulsar l'increment de la producció, igualment poden ser eficaços per impulsar l'increment de l'eliminació de contaminants.

Una veritable cursa de fons. Però a veure qui és el que s'atreveix a fer el primer pas i a avançar, encara que sigui mínimament, en aquesta direcció de lligar salaris i empremta de carboni. Seria una cosa definitòria, transcendent, que posicionaria el concepte de governança en primera línia del front climàtic.