La investidura de Donald Trump com a president dels Estats Units, per segona vegada, sembla que genera inquietud a Brussel·les. El seu segon mandat no ha tingut encara temps de demostrar fins on està disposat a arribar en l’aplicació real de polítiques, però les intencions semblen clares: s’entreveu un Trump amb majors ambicions de canvi que al seu primer mandat, amb una orientació molt més agressiva pel que fa a la política internacional i, concretament, pel que fa a les relacions comercials dels Estats Units amb la resta del món, particularment amb la Xina. És plausible que s’obri un escenari de relocalització industrial als Estats Units, una qüestió que pot impulsar-se per dues vies: la més agressiva, amb el retorn de forts aranzels a la importació de béns exteriors; la menys agressiva, mitjançant incentius per a la construcció de capacitats industrials domèstiques.

De fet, no ha calgut esperar a l’arribada de la segona etapa Trump perquè es produïssin fortes transferències directes per subvencionar el creixement industrial en àrees clau: Biden ja va posar les bases per aquesta nova política a través de la CHIPS Act, una llei francament exitosa que ha gairebé regalat la inversió necessària per aixecar noves plantes de fabricants de microxips avançats dins de les fronteres dels Estats Units.

L’èxit de la CHIPS Act ha resultat fonamental per constatar algunes sospites que ja es podien intuir abans de la seva aprovació: als Estats Units no hi ha un problema d’innovació, ni de capacitat i qualificació de la mà d’obra, ni d’incapacitat administrativa. El problema era, senzillament, que a altres geografies els projectes resultaven més rendibles fonamentalment perquè se’ls subvencionava amb major intensitat. Un cop salvada aquesta barrera, la planta de TSMC (el fabricant més gran de microxips mundial) a Estats Units és més competitiva que la planta equivalent a Taiwan. Fabrica més xips per metre quadrat, més xips per treballador, i amb una taxa de defectes inferior. També ha permès constatar que ignorar el perímetre de les normes de comerç internacional, encarnades per l'Organització Mundial del Comerç (OMC), no té conseqüències –o almenys no si qui ho fa són els Estats Units o la Xina. La Xina porta dècades estripant qualsevol norma o bona praxi establerta per l'OMC, o si més no, fent-ne interpretacions extremadament laxes. Aquesta és una de les advertències de l’informe Draghi.

Brussel·les no tenia altre remei que reaccionar als moviments dels EUA i d’altres tantes potències mundials tot creant els seus propis incentius

L'onada ha arribat a Europa. Tard, com sol ser habitual en les reaccions geopolítiques d’Europa; també tímidament. Però Brussel·les no tenia altre remei que reaccionar als moviments de l’administració Biden i d’altres tantes potències mundials tot creant els seus propis incentius. Primer, per a la construcció de microxips, que també ha comptat amb una llei pròpia europea; però tot seguit estenent-ho al que a casa nostra s’han anomenat “indústries clau” dins de l’abast més ampli d’aquesta nova manera d’entendre les relacions internacionals, titulada “autonomia estratègica”. Autonomia estratègica vol dir que Europa guardarà a un calaix les seves lectures habitualment estrictes i garantistes sobre protecció antimonopolis, no-intervenció en la inversió empresarial, subvenció directa de despeses de capital per a ampliació de les capacitats industrials, etc., o almenys intentarà fer-ho, si aconsegueix alinear tota la maquinària burocràtica amb el canvi de rumb estratègic.

En el marc teòric, un retrocés de la globalització i cants de sirena del retorn dels proteccionismes són una mala notícia. Ho són perquè en altres etapes històriques ja s’ha demostrat que ni Europa ni cap geografia pot tenir la pretensió de tenir lideratge en tots els àmbits, en totes les disciplines –entre d’altres, perquè en alguns casos no disposa de les matèries primeres necessàries. Cal dir, però, que l’escenari de les darreres dues dècades presentava evidents problemes a la Unió Europea: una política de comerç industrial oberta, amb un respecte escrupolós per a la lliure competència internacional, no encaixa bé amb una política interna de gran exigència ambiental, de fiscalitat elevada i de fragmentació corporativa. La solució preferible seria la contrària: relaxar la inacabable burocràcia europea per poder ser competitius amb la resta del món en un marc de lliure circulació de productes. Ens podem trobar, en canvi, que l’horitzó de la indústria europea sigui la convivència amb les pulsions reguladores de Brussel·les gràcies al retorn de restriccions i aranzels per a la importació de béns d’indrets on el context els permet ser més competitius.

Sigui com sigui, hi ha pràcticament consens en considerar que Trump només pot accelerar aquesta direcció. Les properes setmanes resultaran decisives per veure si des d’aquesta banda de l’Atlàntic reaccionem contundentment al nou escenari, i com ho fem: reduint les exigències internes i entenent que hem de poder ser competitius globalment, o bé introduint noves exigències per a les importacions i avançant, en paral·lel a Trump, cap a un major proteccionisme. En qualsevol dels casos, el pitjor escenari seria la inacció: el triangle entre una Xina competitiva i exportadora, uns Estats Units tancats en banda i una Europa lenta, burocràtica i oberta al flux de comerç internacional és un còctel que ens porta a perdre totes les batalles.