Slawomir Mrozek fou un escriptor polonès autor d’un dels contes més celebrats per la seva capacitat de síntesi en poques línies, que ens va arribar ja fa uns quants anys gràcies a en Quim Monzó. Explicava Mrozek  que a la seva habitació hi havia un llit, una taula i un armari, repartits de manera clàssica: taula al mig i els altres dos mobles a cada paret. Un dia, avorrit, va decidir fer reformes i va intercanviar els mobles de lloc. N’estava content fins que li va semblar que no en tenia prou i va tornar a canviar el mobles de lloc.

Si ens quedem amb el concepte de reforma de l’escriptor i els seus tres mobles, podem traslladar-ho a les noves disposicions en dret laboral que ha empès fa un any el govern espanyol, i ara tenim la novetat de que hi ha contractes indefinits allà on se’n deien precaris, contractes de fixes discontinus on abans se’n deien contractes d’obra o serveis i contractes de becaris on abans se’n deien de becaris o aprenents (cal no confondre amb els de pràctiques o de formació). La regulació de què és o no un becari se sabrà els mesos vinents.   

Tres mobles de sempre canviats de lloc, valgui la comparació. Però vet aquí que l’anomenada reforma laboral de la que tan se’n vanta (ep!, amb raó legítima, el Govern espanyol) ha tingut una virtualitat estadística indiscutible, sobre tot si es parteix de la necessitat secular de superar el mal endèmic de l’anomenat mercat de treball, l’excés de temporalitat de qualsevol feina, en favor de qui contracta.

Aplicada des de l’abril de l’any passat, les estadístiques diuen que s’han assolit els 14 milions de llocs de treball amb contracte indefinit (9,4 milions, dones), tres milions de joves que tenen feina i la reducció de la taxa d’atur al 12,6% de la població activa (amb edat i disposició de treballar). Objectiu prou assolit: Espanya s’acosta, per fi, a les mitjanes estadístiques laborals de la Europa més benestant.

Si en lloc de contractes parlem dels mobles de Mrozek, la reforma ha estat útil i beneficiosa en paràmetres d’un inconformista... però també cal saber fins quan se la pot considerar estable i d’acord amb les aspiracions d’uns i altres. De moment, constatem amb objectivitat que allò que es va aprovar un 28 de desembre del 2021 gràcies a un vot equivocat (o no, ves a saber qui i per què el va convèncer de passar per inepte) d’un diputat del PP, ha tingut efectes prou regeneradors en el magre mercat laboral espanyol. Altra cosa és fins quan pot durar aquesta pauta de comportament de tots els que participen de la llei d’oferta i demanda al mon de la contractació laboral.

El que sí cal considerar com un referent definitiu de l’èxit és que l’acord de les normes vigents va tenir la inusitada aportació de l’empresariat, els sindicats i el Govern espanyol. S’equilibrava així el que va ser una parcialitat nociva en època de Rajoy quan l’acord va ser només de patronal i Govern.

4+4+4

Quan Mrozek s’atipa de la novetat de tenir llit i taula a llocs poc habituals, decideix que prou de reformes, que cal un canvi radical. O sigui, alguns dels contractes que tan agradaven i tenien èxit tornaven a ser un subterfugi per seguir fent les feines de sempre.

Al mon de l’hostaleria es seguia practicant  el 4-4-4, es a  dir, et faig contracte per quatre hores, les altres quatre de jornada les cobraràs en negre (més ingressos perquè no hi ha IRPF) i les quatre restants es fan per sorpresa: “encara hi ha clients al restaurant que no marxen, queda't i ja ho arreglarem”. També passa en l’altre sector de contractació massiva i precària com la construcció, tot i que hi ha models de contracte que s’adeqüen a les seves necessitats i que, val a dir, també ha ajudat a millorar les condicions dels qui volen aplicar-ho, a banda i banda.

Tanmateix, hi ha un altre aspecte dels canvis radicals que no corresponen a les clàssiques relacions empresa-treballadors si no que estan relacionats amb un gran canvi social-cultural de la societat. I ja n’hi prou d’atribuir-ho tot a la Covid. No és cert en tots els paràmetres. La Covid pot haver accelerat alguna tendència, però en cap cas l’ha radicalitzat.

Exemple més tòpic: el teletreball ha ajudat molt a revisar la feina presencial o des de casa, però en determinats llocs de treball son comptades les empreses que ho poden fer.

En canvi, hi ha altres tendències que tenen un altre fons i que no sabem encara si es poden convertir en nova tendència en les relacions laborals clàssiques. Ara ja es pot constatar, encara sense xifres fiables, que hi ha treballadors que renuncien al lloc de treball per insatisfaccions de tota mena, o que es neguen a fer més del que diu el contracte (començant pels horaris), o simplement que no participen dels entusiastes programes de motivació que promouen els caps formats a escoles de negocis.

Com es habitual, totes aquestes actituds tenen la seva qualificació en anglès, traduïda com a “gran renuncia”, malgrat que no hi ha equivalència en models de contractació entre els EUA i la UE. Aquesta tendència va des de qui abandona la feina perquè n’ha trobat una de millor fins aquella situació creixent de que hi ha vacants perquè el lloc està mal pagat o no permet conciliar. Inesperadament, en un mercat en que tot girava en torn de la garantia d’estabilitat en el lloc de treball (els contractes indefinits com a gran objectiu) ara apareixen cada cop més treballadors de qualsevol edat, sexe o sector productiu, que han decidit deixar la feina que tenien, sense més.

Revolució o com sempre

Al final del conte, Mrozek, tip de la darrera innovació radical de dormir dret dins l’armari,  diu que està satisfet de tornar a posar la taula, l’armari i el llit al lloc que els corresponia al principi, i que amb això ja havia fet la revolució i li tocava descansar.

Ara aquestes setmanes el Govern PSOE-UP no para d’exhibir tota mena d’estadístiques que avalen la bondat de la reforma aprovada fa un any, però sense negar bona part dels arguments, convé tornar a plantejar-se si ja som al lloc desitjat després de tan moviment de mobles.

Doncs no. Primer, perquè la insatisfacció que rau a l’essència del conte, en el cas del món de la legislació laboral no és periòdica si no perenne. Una sola xifra, pels qui ho dubtin. Des de que Espanya té una democràcia formal però cada cop amb més bonys en tot el seu cos, s’han acumulat 52 reformes de la legislació laboral. ¿Símptoma de fracàs? En absolut. Més aviat, indici de que el mon de les relacions laborals és viu i molt més flexible que el de la política institucional.

El que ningú té en compte, com acaba d’advertir la consultora PWC, és que la reforma laboral del PSOE-UP requereix també revisar i adaptar una cinquantena de lleis vigents d’altres àmbits. Des del codi penal i les sancions per abusos empresarials fins les lleis de família que disposen la conciliació. ¡Quin any en espera quan apareguin les contradiccions entre lleis!

La pluja que pot derivar en diluvi

Quins fenòmens recents ja ens avisen de que els mobles ja endreçats no duraran gaire? Al ja esmentat de la gran renúncia afegim-ne un altre. Un ja citat i que ve dels efectes inesperats de la pandèmia del 2020, però que ja era emergent: l’extensió del teletreball a totes les activitats productives i de serveis.

Ningú ha gosat encara definir el nou model de relacions laborals en aquesta activitat. La casuística és infinita: ¿com queden els salaris que incorporaven transport i menjador? ¿Com s’avalua la part de la casa de mobiliari que aporta el treballador? I, ai!, què s’entendrà per accident laboral en hores de feina?

La “gran renúncia” esmentada abans no depèn ni del sou ni dels horaris ni de les servituds que imposa el lloc de treball. No. Depèn més aviat de que qui ocupa aquest lloc ha decidit que no el satisfà, i  s’estima més passar per un període de reflexió amb totes les precarietats previsibles.

Algunes estadístiques indiquen que ja hi ha 140.000 llocs de treball no coberts. Alerta amb les generalitzacions. No és el mateix la falta de metges, enginyers i experts en noves tecnologies que la creixent falta de personal al sector HORECA (hotels, restaurants, cafeteries). El primer grup és un problema de bona capacitació universitària i de FP. El segon, en absolut: és qüestió d’horaris i de salaris.

Mrozek ja ens havia advertir de que fer reformes per quedar igual no és cap revolució si no una simple tornada al principi. ¿Quins mobles canviarem de lloc el 2023?