El 16 d'agost passat, vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, l'article titulat "La pertinaç sequera: avui menor que demà" en el que compartia (entre d'altres) unes reflexions sobre la impossibilitat d'un Pla Hidrològic nacional, per molt desitjable que pogués intel·lectualment opinió. Plantejant com a alternativa solucions pal·liatives que, revocatoriamente, havia titulat 'esparadrap i mercurocrom'.

A LinkedIn, dos comentaris anaven en la mateixa direcció: no posaven en dubte el contingut de l'anàlisi, però manifestaven la seva pena davant de la impossibilitat d'una política activa d'aigua. Juan, un bon amic, per missatge directe de correu electrònic, es va mostrar més crític amb el contingut de l'article.

Venia a dir, en substància, (espero haver estat fidel al seu pensament): "la solució a la sequera i, de passada, a la producció d'aliments, és el regadiu". I prosseguia, entre d'altres, afirmant que "es comenta amb freqüència actualment que fa gairebé 50 anys que no es construeix un embassament al nostre país. Segurament coneixes que l'embassament d'Itoiz, amb 420 hm3, es va construir a partir d'un projecte de la dècada dels 90 molt qüestionat i fins i tot boicotejat amb amenaces i atemptats. Aquest embassament finalment es va construir, les obres van acabar el 2003 i ara rega més de 20.000 Has en la primera fase del Canal de Navarra, acaba de començar a regar unes altres 5.000 Has a Terra Estella i a modernitzar unes altres 6.000 Has de regadiu en aquesta mateixa zona. I està a punt d'iniciar-se la construcció de la Segunda fase d'aquest Canal de Navarra, amb 20.214 noves Has. de regadiu a La Ribera de Navarra. I de passada, el Canal proporciona aigua de bona part de les ciutats i pobles pels quals passa, començant per la capital, Pamplona (veure Diari de Navarra 13 d'agost, Itoiz proporciona el 60% de l'aigua que consumeix la ciutat de Pamplona). El nostre país necessita sens dubte més embassaments com Itoiz, més moviment de l'aigua mitjançant transvasaments de l'aigua excedentària d'unes regions cap a les altres, amb emmagatzemament en superfície, subterrània. "

És veritat que el pantà d'Itoiz va ser l'últim gran pantà que es va fer a Espanya, i això malgrat l'oposició de grups ecologistes. Vaig tenir el privilegi de viure, des de dins de la Comissió Europea, el seu procés d'autorització. La Direcció General de Medi Ambient va aconseguir rebaixar alguna cosa les ambicions del projecte, però la decisió final va ser política, no li podíem donar aquesta victòria a ETA, i el tema es va decidir al més alt nivell.

Espanya té avui un doble problema amb l'aigua: de qualitat i de quantitat. Sobre el primer, tenim pendents diversos procediments d'infracció europeus i sentències condemnatòries de la Cort de Justícia Europea; estem encara pagant multes diàries, però el problema (amb voluntat política) és tècnicament abordable.

Espanya, i la seva agricultura i ramaderia, està en la primera línia europea de l'impacte del canvi climàtic. Hi ha unanimitat en la comunitat científica en el diagnòstic: es multiplicaran les pluges torrencials i els períodes de sequera i es batran sistemàticament els registres anteriors de temperatures. Per tant, el primer debat no és tant si es poden fer nous regadius si no com consolidar el regadiu existent.

El valor del gris

La tecnologia ens vindrà en ajuda. És possible avui amb energia solar, com assenyala Juan amb raó, dessalar aigua de mar i recarregar pantans (com el de la Vinuela) pròxims al litoral marítim. Però l'objectiu primer no pot ser l'augmentar la superfície regada a la comarca de Velez-Malaga sinó consolidar, salvar, al regadiu existent que està avui en situació límit.

La ciència agronòmica ens permet desenvolupar tècniques de cultiu estalviadores d'aigua, des del reg deficitari a l'agricultura de conservació passant per noves varietats, nous cultius i noves dates de sembra i recol·lecció. L'agricultura de precisió, les tecnologies 4.0, el Big Data, formen part de les respostes necessàries, com de nou encertadament m'assenyala Juan.

Però no es pot enganyar-nos, fer-nos trampes al solitari: el progrés tecnologia no ens permetrà seguir amb el ritme de creixement del regadiu que hem tingut aquests últims anys. Els estalvis d'aigua que s'aconsegueixin, els nous recursos dels que es puguin disposar deuen prioritàriament posar-se al servei de la recuperació qualitativa i quantitativa dels nostres recursos hídrics. Aquesta prioritat no està renyida amb la possibilitat de desenvolupar puntual i localment nous regadius, en especial lligat a noves fonts de subministrament com l'aigua dessalada reciclada o reutilitzada.

L'enfrontament està avui servit, entre ecologistes i negacionistes, entre productivistes i conservacionistes. Els debats en les nostres societats modernes i desenvolupades cada vegada més es plantegen entre blanc i negre.

Jo reclamo el valor i la importància del gris, que passa per escoltar i comprendre, per buscar solucions possibles, que deixin tots (o almenys a molts) raonablement i equilibradament satisfets i descontents alhora.