Hi ha un cert consens entre els especialistes en economia a propòsit de l’anàlisi que les polítiques econòmiques tenen quatre objectius: creixement econòmic, estabilitat dels preus, equilibri exterior i plena ocupació.

No sembla que la nostra política econòmica mostri que siguem capaços d’aconseguir de manera adequada aquests elements i fer-ho d’una forma equilibrada. En matèria d’ocupació, per exemple, i tot i les dades macroeconòmiques molt favorables, seguim sent incapaços d’assolir els nivells de desocupació dels països del nostre entorn i molt menys oferir alternatives al col·lectiu, cada cop més nombrós, de persones desocupades de llarga durada.

I no ho farem mentre seguim amb una estructura econòmica a la qual, per molt que ens intentin convèncer del contrari, no hem sabut aplicar els canvis necessaris. El nostre problema és que, si bé ens hem aprofitat de determinades circumstàncies que són molt favorables en aquest moment conjuntural, no sembla que hàgim fet tot el que calia fer o que podia haver-se fet quant a reduir l’impacte que en la nostra economia tenen el maó i el sol. I malgrat que hem avançat molt en els factors que concerneixen la seva internacionalització seguim suspenent en l’impuls de l’economia del coneixement, l’eficiència en la gestió del sector públic, la gestió dels processos de formació i aprenentatge i, sobretot, pel que fa al procés de canvi cultural que necessitem fer, sense cap dubte, per passar d’una economia subsidiada a una altra basada en la iniciativa individual.

Seguim sent incapaços d’assolir els nivells de desocupació dels països del nostre entorn i oferir alternatives als aturats de llarga durada

Lamentablement això no s’improvisa. I encara que algunes de les nostres empreses i organitzacions estiguin fent un esforç titànic en el desenvolupament internacional i en la gestió del coneixement, els reptes segueixen sense ser afrontats i molt menys superats. I em refereixo als relatius a l’impuls dels canvis en els sistemes de gestió de la formació i l’aprenentatge, la gestió més intel·ligent i menys hipòcrita dels fluxos humans i el desenvolupament de polítiques actives d’ocupació més eficients. No són, sens dubte, tasques fàcils, i molt més quan tenim la certesa que no disposem d'una classe política realment interessada a afrontar-les.

Seguim amb realitats d’alta complexitat que són lluny de poder ser atacades positivament. En contraposició a unes dades macroeconòmiques favorables continuem, si ens centrem en l’àmbit de l’ocupació, amb nivells de desocupació que doblen els registrats en altres països del nostre entorn. Una fotografia de la situació (EPA a 31/12/24) pot ser la següent:

  • Taxa de desocupació: 10,61%, el que suposa un total de 2,5 milions de persones. És una bona dada en la sèrie històrica, però segueix sent una xifra que dobla les que mostren els països del nostre entorn.
  • El nombre d’aturats de llarga durada és de 977.000 persones, equivalent al 38% del total d’aturats. En altres paraules, tenim, entre nosaltres, gairebé un milió de persones amb una expectativa gairebé nul·la d’accedir a una ocupació.
  • El nombre de llars amb tots els membres en situació de desocupació ascendeix a 850.000. Una dada que mostra com la desigualtat social no ha fet més que aprofundir-se en els darrers anys.

Per ajudar a resoldre aquest problema el govern de l’Estat s’esforça a llançar el missatge que estem aconseguint canviar el nostre model productiu, incrementar la productivitat o potenciar la cultura de l’emprenedoria. Objectius molt lloables, però que exigeixen capacitat, esforç i temps. I també un canvi de mentalitat. Recordem que fins fa poc hem estat els primers en els rànquings de països de la UE relatius al concepte de “no innovació” i que seguim suspenent l’assignatura de la productivitat.

El nostre mercat de treball està malalt i molts creiem que pateix d’una malaltia crònica. Per al seu tractament hauríem de posar en marxa una sèrie de cures pal·liatives en forma de contracte únic, mesures de flexibilitat, canvis culturals en els criteris de la negociació col·lectiva, nous mecanismes de gestió en el sector públic i una gestió més eficient de les polítiques actives d’ocupació. Però seguim obstinats a mostrar que no som capaços de curar-lo mentre ens ocupem d’altres assumptes.

El nostre mercat de treball està malalt i molts creiem que pateix d’una malaltia crònica

Les cures, com venim mostrant a la Fundación Ergon, podrien aplicar-se sense grans canvis legislatius atesa la falta de voluntat i acord polític. Creiem que és possible introduir mesures de baix cost, impacte immediat i avaluació simple en les quatre grans àrees que hem identificat en aquestes línies: (i) innovació i model productiu, (ii) formació i aprenentatge, (iii) impuls a la capacitat emprenedora i (iv) sector públic, polítiques migratòries i d’ocupació. Hauríem de rebel·lar-nos col·lectivament davant situacions com les que avui vivim i suportem, a títol d’exemple, en l’àmbit de l’arribada d’immigrants irregulars a les Illes Canàries. Un clar exemple de la nostra ineficiència col·lectiva!

Necessitem un esforç continuat de tots i totes en la direcció adequada. És indubtable que sense treballar en els factors assenyalats no ens quedarà un altre futur que ser més pobres del que hem estat en el passat i llegar a les pròximes generacions una realitat que probablement no voldríem per a nosaltres mateixos.

No sé si serem capaços d’evitar-ho!