El Govern té compromès davant de la Unió Europea realitzar una reforma del subsidi d'atur per a finals d'any en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb l'objectiu identificat de la "simplificació i millora del nivell assistencial d'atur" (component 23.R10). El subsidi d'atur es percep, en essència, quan s'ha perdut la feina i esgotat la prestació contributiva per atur o no es té el període mínim de cotització per tenir dret a aquesta prestació contributiva. El subsidi suposa l'abonament d'una prestació econòmica bàsica: 80 % de l'IPREM, que, en aquests moments, suposa 480 euros si estava treballant a temps complet. Es tracta d'un sistema que ha funcionat relativament bé quant a l'atenció econòmica a aquests aturats, si bé ha quedat sobrepassat per canvis legals i d'evolució del mercat de treball. Per això, és un sistema manifestament millorable, la qual cosa està provocant un intens debat, amb posicions bastant distants quant al que s'ha de fer.

Deixant al marge propostes extremes, que se situen més enllà del compromís assumit amb la Unió Europea i el nostre model constitucional, el subsidi d'atur ha de perseguir cobrir amb una prestació econòmica els qui es troben parats per haver perdut una ocupació precedent, amb un règim que fomenti la recol·locació regular, evitant situacions indesitjables de quedar atrapats a l'atur o de compatibilitzar el subsidi amb una feina en l'economia submergida. Encara que pot considerar-se que majoritàriament les posicions proposades coincideixen amb aquests objectius generals, tanmateix, el seu contingut concret varia molt: des dels quals posen l'accent sense més ni més en el dret a la prestació econòmica, fins als que fixen la mirada només en la motivació per a la reincorporació al mercat de treball. Des del meu punt de vista tan important és l'un com l'altre. L'expressa exigència constitucional que la Seguretat Social contempli una prestació en situacions d'atur, determina la imperiosa centralitat del subsidi per atendre les necessitats econòmiques dels qui no tenen els ingressos mínims de subsistència per estar aturats (art. 41 CE). Però igualment el deure constitucional de treballar (art. 35.1 CE) determina l'obligació de recerca d'ocupació per qui percep el subsidi.

El subsidi d'atur ha de perseguir cobrir amb una prestació econòmica els qui es troben parats per haver perdut una feina, amb un règim que fomenti la recol·locació regular

Per això, en sentit negatiu, no compartim les propostes que van dirigides a limitar el subsidi, de manera que només es percebi pels qui el compatibilitzin amb la reincorporació a la feina, de tal manera que el subsidi actuï com una mera fórmula d'ajuda a l'ocupació, especialment respecte d'ofertes d'ocupació de baixa remuneració. Des de la perspectiva constitucional, el subsidi d'atur no pot dissenyar-se per a qui estant aturat aconsegueix una feina, encara que sigui precària, ja que, amb això, s'exclou un elevat nombre d'aturats sense ingressos. Aquesta fórmula queda fora del compromís assumit amb les institucions europees. I, sobretot, provocaria efectes indesitjables de llocs de treball a temps parcial ficticis, ja que, a la pràctica, s'estaria treballant il·legalment a temps complet, actuant el subsidi com una ajuda d'Estat oculta, contrària al Dret comunitari. Poden establir-se, en alguns casos, fórmules de percepció del subsidi compatible amb la recol·locació, però per temps molt limitat i sense excloure en cap cas el subsidi per als qui no tenen cap feina.

Des d'aquesta perspectiva es pot compartir la finalitat i contingut del compromís governamental de reforma assumit davant de les institucions europees. Presenta un doble objectiu. D'un costat, simplificar un règim del subsidi en aquests moments excessivament complex i dispers. D'altra banda, fer-ho sobre la base de reforçar el seu caràcter contributiu, tant per requerir sempre haver cotitzat un mínim legalment, com per finançar-se amb càrrec a les cotitzacions socials, encara que això últim caldrà corregir-ho en part com es dirà després. La contributivitat ha de ser la premissa inexcusable, amb independència que sigui raonable continuar exigint per tenir de dret al subsidi la manca d'ingressos econòmics, mantenint el requisit actual de no tenir rendes superiors al 75 % del salari mínim.

La simplificació i contributivitat del nou model ha d'establir un repartiment de funcions entre el subsidi d'atur i l'Ingrés Mínim Vital (IMV). S'ha de tenir en compte que l'IMV s'introdueix posteriorment a la regulació actual del subsidi. Més enllà de la incompatibilitat entre ambdues prestacions, no s'han precisat els espais d'actuació de cada una, amb riscos d'encavalcament. Això hauria de conduir a la supressió de situacions de percepció del subsidi que no tenen el lògic caràcter contributiu i que tenen cabuda més raonable dins de l'IMV: eliminar el subsidi quan no es deu al fet d'haver-se quedat aturat; eliminar els supòsits excepcionals de la Renda Activa d'Inserció o del subsidi extraordinari; eliminar del subsidi el requisit i tractament diferenciat quan es presenten responsabilitats familiars, ja que això és aliè a la contributivitat de la prestació; eliminar el diferent tractament del subsidi segons l'edat de l'aturat, tret d'excloure els molt joves que poden estar encara en fase de formació reglada, fins als 22 anys per exemple.

La reforma hauria de quantificar-ne el cost previsible, cosa que sembla no s'ha fet, i finançar-la complementàriament amb càrrec als Pressupostos Generals

Això sí, els canvis que es projecten en el subsidi pretenen ampliar el nombre dels seus beneficiaris, si més no de mantenir-se els actuals nivells d'atur. Segons el Ministeri de Treball, això inclouria de l'ordre de 150.000 beneficiaris més, a sumar els actuals 710.000, deixant a part els canvis corresponents al subsidi agrari que no podem tractar aquí. Gairebé amb seguretat aquest increment de beneficiaris no seria finançable exclusivament amb càrrec a les cotitzacions socials, com es contempla en el component 23 del Pla de Recuperació en el seu moment remès a la UE, ja que ni es preveuen increments de la quota per atur (una cosa no desitjable), ni finançar-lo amb càrrec als fons europeus. D'aquesta manera, la reforma hauria de quantificar-ne el cost previsible, cosa que sembla no s'ha fet, i finançar-la complementàriament amb càrrec als Pressupostos Generals, per al que seria imprescindible la corresponent acceptació per les institucions europees.

Fora d'això, en aquest inexcusable objectiu que el subsidi faciliti i incentivi la recol·locació de l'aturat, el punt de connexió es troba en l'estricte compliment de la prestació de l'acord d'activitat durant la percepció de la prestació, que implica el dret/deure de l'aturat a rebre la formació professional necessària per tenir possibilitats reals de recol·locació, així com el deure d'acceptació d'una oferta adequada de feina que rebi dels serveis de col·locació. L'incompliment d'aquests deures comporta la pèrdua parcial o completa del subsidi. Per això, és clau el reforçament dels serveis d'ocupació, perquè la seva gestió permeti de manera eficaç la implementació de l'acord d'activitat i, amb ell, la recol·locació.

Abans que res, és imprescindible un finançament més gran i un disseny correcte de la formació i reciclatge professionals dels aturats, com a funció clau en un desenvolupament adequat de les polítiques actives d'ocupació. El reciclatge professional dels aturats continua tenint moltes mancances i deficiències, que requereixen una urgent actuació per adequar-los a les actuals necessitats de les empreses.

Alhora, és necessari que funcioni correctament el sistema d'ofertes adequades d'ocupació. El principal defecte en aquesta matèria es produeix pel fet que ni els serveis autonòmics d'ocupació ni les agències de col·locació, responsables de la gestió de l'acord d'activitat, a la pràctica no comuniquen el SEPE, com a responsable de l'abonament del subsidi, els incompliments que es produeixen. Els anteriors gestors de l'acord d'activitat no són gens sensibles a la importància del seu efectiu desenvolupament, que requereix necessàriament controlar els seus incompliments. A tal efecte, s'hauria de reforçar el deure de col·laboració institucional establert en la Llei d'Ocupació perquè siguin reals i efectius els incentius a la recol·locació. En particular, més del 60% dels perceptors del subsidi ho són per superar els 52 anys i ho perceben fins a assolir l'edat ordinària d'accés a la pensió de jubilació, en un règim de prejubilació per als que, a la pràctica, no se'ls requereix l'acord d'activitat. En vista de l'evolució de l'ocupació, amb taxes d'atur per sota del 8 % a certs territoris, i amb la vista posada en l'assoliment de la plena ocupació, s'haurien de reforçar els mecanismes d'implementació de l'acord d'ocupació en aquesta franja d'edat, si potser amb l'excepció d'aquells als quals només els falten dos anys per accedir a la pensió de jubilació.

Finalment, és necessari reforçar els controls, amb la finalitat d'evitar les corrupteles de compatibilització de la percepció de l'atur amb el treball en l'economia submergida.