Molts economistes anem cridant l’atenció sobre la forma que, des de fonts oficials i de la majoria dels mitjans, es difon la informació econòmica habitual (creixement del PIB, de l’ocupació ...). Es dona molt de bombo al creixement extensiu, creant una sensació d’optimisme que després contrasta bastant amb la vida real de gran part de la població. És el cas, per exemple, del creixement del PIB total. Cada trimestre ens omplen de grans titulars triomfalistes des dels diferents àmbits polítics (Estat i Generalitat) però no es para atenció al què és molt més important tant des del punt de vista del benestar, de les necessitats ciutadanes o de la qualitat de vida, que és informar sobre el creixement del PIB per habitant (en termes reals, sense l’efecte dels preus). I es podria començar per publicitar-ho d'aquest 2024 perquè la dada no serà dolenta i farà menys mandra. Tan rellevant com el pastís total és saber quina part del pastís ens toca (encara que sigui teòricament) per persona. I ja no parlem sobre altres conceptes igualment importants com la productivitat, la distribució de la renda o riquesa i la qualitat ambiental del creixement, per exemple. D’això se’n parla molt menys i gairebé reservat pels iniciats.

Aquests mateixos economistes solem recordar, sovint, que històricament el PIB real per habitant ha crescut a Espanya menys que als nostres grups de comparació habituals. Per exemple, la mitjana de creixement anual del PIB per càpita de l’OCDE entre 2000 i 2023 ha estat de l’1,21% anual, en contrast amb un 0,74% anual a Espanya o un 1,14% a la UE. Això ha estat així, sobretot, perquè en els períodes de crisi (crisi financera 2008-2013 o Covid 2020), les caigudes han estat molt més pronunciades, com també ha passat a altres països europeus mediterranis (en altra hora anomenats despectivament PIGS), que no als països europeus centrals o orientals. Tot plegat indica una menor capacitat de resiliència d’amplis sectors de l’activitat econòmica i el problema de model econòmic que comporta, més fonamentat en sectors de baix valor afegit per treballador (productivitat) que en altres països dels grups referenciats. És cosa sabuda i comentada a bastament, també en aquest mateix mitjà per aquest autor.

Es dona molt de bombo al creixement extensiu, creant una sensació d’optimisme que contrasta amb la vida real de gran part de la població

Algun d’aquests economistes ha volgut significar també com compara Catalunya en aquest context, posant l’accent en què en el cas català la comparació encara queda més galdosa, ja que el creixement mitjà anual del PIB per càpita en el mateix període ha estat d’un encara més minso 0,48%, fins i tot pitjor que el 0,74% espanyol, posant de manifest això, segons aquest punt de vista, que el nostre model de producció encara seria pitjor que el ja poc satisfactori model espanyol. Crec que sobre això, es pot fer alguna matisació important.

El creixement del PIB per càpita és fàcilment descomponible en dues fraccions:

PIB/Habitant=PIB/Ocupació x Ocupació/Habitant

La primera fracció representa la relació entre PIB i ocupació (productivitat) i la segona la relació entre ocupats i població (és a dir quina part de la població treballa efectivament). Això ens permet descompondre quina part del creixement del PIB per càpita és atribuïble a cada component (productivitat, ocupació o població). I el resultat, calculat per un període més ampli (el que portem de segle) o un altre més curt (des del final de la crisi financera) és aquest:

TaulaReyner
Font: INE, Comptabilitat regional d’Espanya. Elaboració pròpia.
Nota: el signe negatiu del component poblacional no vol dir que el creixement de la població sigui negatiu sinó que la seva contribució al creixement del PIB per habitant és negativa per raó del fet que forma part del denominador de la fórmula analitzada.


Fixem-nos que l'aparent migradesa de les diferències no és tal, ja que expressen creixements mitjans anuals.

El creixement de la productivitat catalana en cap cas ha estat pitjor a l’espanyola sinó que fins i tot la millora lleugerament en el període més ampli i la iguala en el període més curt i més recent. Tampoc el creixement de l’ocupació difereix substancialment en cap dels dos períodes. En canvi, en els dos casos, el fet és que atraiem població a un ritme més ràpid que la resta d’Espanya i és aquest el factor que diferencia decisivament, i de forma negativa, la dinàmica del PIB per habitant. Com ja sabem que el creixement de la població és totalment degut a la immigració (la variació vegetativa de la població autòctona és negativa), això és com afirmar que és aquesta major atracció relativa d’immigració la que motiva que el creixement del PIB per càpita sigui inferior en el cas català a l’espanyol.

Quanta immigració li cal a Catalunya? La que sigui compatible amb un creixement del PIB per habitant que ens acosti als països del nostre entorn

Aquesta major atracció d’immigració és comuna a tota l’àrea mediterrània, probablement tant per una pura qüestió d’ubicació geogràfica, al bell mig d’un gran corredor migratori entre Àfrica i Europa, com també per dinamisme i/o clima.

Quines consideracions es poden fer? De fet, són diverses:

  • Catalunya (com Espanya) té un problema de baixa productivitat i, pitjor encara, de baix creixement d’aquesta. Això, que ja hem tractat en altres articles, no és objecte de discussió aquí.
  • Tampoc es pot qüestionar que Catalunya (i Espanya) necessita aquesta immigració. En una hipòtesi d’immigració zero, disminuiríem població, seríem més vells i perdríem vitalitat i després, benestar i riquesa. És el que passa quan la natalitat se situa per sota del nivell de reemplaçament, com succeeix.
  • Això no es contradiu amb el fet que, en el cas català, com altres regions mediterrànies, l’atracció més gran de població (immigració) és la raó principal per la qual el PIB per càpita presenta un creixement inferior al de la mitjana espanyola. En certa manera, i corrent el risc de semblar provocador, podríem parlar d’un “excés” d’immigració.

La conseqüència final de tot plegat seria que Catalunya té una necessitat més intensa de regular efectivament aquesta immigració que la que pugui tenir Espanya, que probablement també la té.

I quina quantitat d’immigració li cal a Catalunya? Òbviament, la resposta és política, però pensant en termes econòmics diria que podria ser aquella que sigui compatible (amb el permís principal i necessari de la productivitat) amb un creixement del PIB per habitant que ens permeti acostar-nos, en un termini raonable, als nivells del nostre entorn polític i econòmic. En cas contrari, les tensions socials es podrien aguditzar, perquè, entre altres coses, un augment del PIB per càpita inferior vol dir una inferior capacitat de finançar els nostres serveis socials (cada vegada més tensats a causa tant de l’envelliment com del mateix l’augment de població), les pensions o les infraestructures que necessita el país, ja que el finançament de tot plegat és molt més dependent del creixement del PIB per habitant que no del PIB absolut. Això sense considerar, evidentment, les deficiències del nostre sistema de finançament, que són figues d’un altre paner, del que també s’ha parlat a bastament.