De vegades acceptem un cert nombre d'evidències, però ens neguem a treure les conclusions dels nostres raonaments. El cas del cost dels aliments, el cost de la mitigació del, i adaptació al, canvi climàtic, el cost de la transició ecològica i agroecològica i el seu impacte sobre la inflació és un d'ells.

Repassem primer algunes d'aquestes evidències, si més no, per a tot aquell que no negui l'estat de desenvolupament dels coneixements científics actuals i observi l'evolució del planeta:

  • Tot i que en el món acadèmic hi hagi un gran consens sobre la responsabilitat de l'home en els processos climàtics que estem patint, aquest tema és irrellevant. El canvi climàtic és una realitat, el generi qui el generi.
  • Per tant, l'adaptació al canvi climàtic és una necessitat. Aquesta pot ser passiva, a través de la multiplicació de crisi, accidents i altres esdeveniments climàtics. Això generarà, entre d'altres, moviments de població, els migrants climàtics, i canvis en la distribució de cultius entre les diferents parts del planeta.
  • Aquesta adaptació també pot ser activa, desenvolupant, per exemple, tècniques per augmentar el contingut en carboni del sòl, limitant la seva erosió amb cobertes vegetals, promovent rotacions de cultiu i noves tècniques de protecció de les plantes, adaptant els cultius i les varietats, modificant les pràctiques ramaderes i, en particular l'alimentació del bestiar i la gestió dels residus…
  • Treballar en la prevenció per mitigar l'esmentat canvi és la millor manera de limitar l'impacte produït a conseqüència d'unes catàstrofes que, de totes maneres, no aconseguirem evitar completament.
  • L'agricultura i la ramaderia són, alhora, víctima i causa d'aquest canvi climàtic.
  • Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), l'agricultura i la ramaderia en el seu conjunt eren responsables al nostre país del 12% de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.
  • A aquest impacte, cal unir-li altres conseqüències negatives sobre el medi ambient. Podríem citar, sense ànim de ser en absolut exhaustiu, la contaminació per nitrats i residus de pesticides, la pèrdua de biodiversitat, un consum d'aigua excessiu respecte a l'aigua disponible de manera sostenible, la contaminació acústica, la degradació del paisatge o l'augment dels incendis forestals lligats al retrocés de la presència humana i animal a les muntanyes.
  • Tots aquests problemes es generen perquè els preus dels aliments únicament reflecteixen una part dels seus costos reals, la resta són assumits per la societat (costos sanitaris entre d'altres) o per la natura (contaminació d'aqüífers, perduda de sòl fèrtil, per exemple).
  • La solució a aquest dilema passa per la internalització d'aquests costos en els preus de mercat dels productes, siguin alimentaris o no.

Criteris científics

Això fa que ens plantegem tres preguntes. La primera és quins són els instruments dels quals la societat, a través de les polítiques públiques, pot disposar per iniciar, promoure, avançar en aquest procés d'internalització. La segona és quins instruments i polítiques públiques es poden implementar per facilitar aquesta internalització i reduir-ne els costos. La tercera pregunta és, ja que de costos n'hi ha tant sí com no, com es distribuiran entre els diferents actors socials i econòmics i les categories socials.

No facilita l'anàlisi, i per tant l'encert en la cerca de solucions als problemes, confondre les causes amb els instruments que la societat es dona per afrontar-les. Aquest és el cas dels estàndards alimentaris i mediambientals, sempre per descomptat que estiguin basats en criteris científics.

Si aquesta condició es compleix, els estàndards alimentaris i mediambientals no són un factor inflacionista. Els factors inflacionistes són en realitat, d'una banda, el canvi climàtic i les seves conseqüències i, de l'altra, els costos de l'adaptació i mitigació del canvi climàtic i la internalització dels costos, en la mesura que no són compensats per ajuts públics, uns ajuts públics que representen una redistribució de la riquesa de les nostres societats entre els diferents actors i que, per la banda dels recursos pressupostaris necessaris, també poden tenir un efecte inflacionista.

Fins i tot es podria afirmar que, en la mesura que aquests estàndards promouen i faciliten la difusió i extensió de les millores pràctiques existents, contribueixen a una disminució dels costos a internalitzar i, per tant, podrien arribar a servir per reduir les tensions inflacionistes.