Fa uns dies en el discurs d'investidura del president del govern espanyol vam escoltar alguns dels plans econòmics per a la pròxima legislatura. Un resum vague d'algunes mesures, sense aprofundir, i la promesa de mantenir-ne altres que ja estan en marxa. Res amb relació a l'eficiència de la despesa pública o de la repercussió de la limitació del dèficit fiscal per part de Brussel·les.

Entre aquelles que es mantindran, almenys fins a mitjans de 2024, hi ha les mesures antiinflació. Malgrat les indicacions tant de Brussel·les, com de l'OCDE d'anar tallant aquests ajuts. Contestant al títol d'aquest article, el lector opinarà que aquestes mesures han funcionat perquè la inflació va baixar. Però en les mesures econòmiques sempre s'ha d'analitzar el cost que tenen i l'impacte que s'ha aconseguit.

Alerta, que mentre que la inflació de la UE i la zona euro estan descendint, l'IPC espanyol ha despuntat des de l'estiu, situant-se l'octubre en un 3,5% (comparat amb un 2,9% de la zona euro, amb una mateixa política monetària, i un 3,6% a la UE).

Tota mesura fiscal hauria de (i més amb un govern progressista) perseguir reduir l'impacte negatiu en aquella població més vulnerable. Això és especialment rellevant amb l'alça dels preus, que afecta despeses imprescindibles per a qualsevol llar, com l'energia i els aliments, i han de destinar més proporció de la seva renda disponible a la seva compra.

Aquí és on un informe que va publicar a l'octubre el Banc Central Europeu diu que hem punxat. Aquesta anàlisi, que arriba a conclusions que alguns intuíem, destaca que Espanya i Alemanya han estat els estats membres que menor impacte han aconseguit en reduir la bretxa econòmica entre classes amb les mesures antiinflació. Tant a Alemanya com a Espanya hi ha hagut una disminució relativa de la renda disponible major a les llars pobres que en els rics. Un 7,5% al país teutó i un 5,1% al nostre país.

Espanya i Alemanya han estat els estats membres que menor impacte han aconseguit en reduir la bretxa econòmica entre classes amb les mesures antiinflació; no han discriminat pel nivell de renda

Per què passa això? Principalment perquè les mesures que s'han aplicat no han discriminat per nivell de renda, i n'han acabat afavorint més als grups de població més rics. Anem a pams:

  • Es pot aturar la inflació pujant els ingressos que reben els ciutadans. D'aquesta manera, per exemple, es poden oferir xecs o compensacions a classes més baixes (com van fer Itàlia o França) o es pot forçar un increment dels salaris o de les pensions. Tant la pujada salarial general com la de les pensions, com a Espanya, suposa incrementar els avantatges per a les rendes més altes, ja que, en termes absoluts, afavoreixes més que als ciutadans més pobres, que sí que necessitarien aquestes mesures. Per tant, les classes més riques augmenten la seva renda disponible.
  • També es pot optar per reduir l'impacte de la inflació sobre determinats productes indispensables. Això es pot fer amb ajuts directes a les famílies més vulnerables, com ha fet Portugal, o amb baixades d'impostos indirectes generals, com han fet Espanya i Alemanya. Què passa amb aquesta segona opció? Que l'impacte fiscal de la mesura és enorme per a les arques públiques, però no disminueix l'impacte en funció de la renda. Com he explicat en el punt anterior si les classes més riques tenen més diners a la butxaca, tenen un impacte major en la seva renda disponible en disminuir els preus de forma "artificial". No és el mateix reduir l'IVA dels aliments o donar transport gratuït per a una persona dels barris més cars d'una ciutat, que per a una d'una zona més modesta.

Les autoritats europees aconsellen aixecar els ajuts contra l'alça dels preus o, almenys, redissenyar-les de forma més eficaç, per augmentar el seu impacte real i disminuir el dèficit públic. Per descomptat, això suposaria un augment de la inflació a Espanya, però també donen altres consells, lligats a la previsió econòmica. Per exemple, limitar les alces salarials, una vegada reajustada la inflació a taxes més baixes (com ja està passant), per evitar la seva translació als preus dels productes. Això, per exemple, va tenir en impacte directe en els preus del sector primari, amb la pujada de l'SMI.

En definitiva, l'evidència mostra que els països que van aplicar subsidis o ajuts directes a les classes més vulnerables han aconseguit millorar la seva renda disponible. Mentrestant, les mesures indiscriminades sobre els preus no ho han fet. La contenció dels preus no es pot assegurar que sigui una relació directa amb la baixada de l'IVA, per exemple. Això es deu que les empreses que fixen els preus dels productes decideixen o no traslladar les alces dels costos al preu final. Tanmateix, el BCE ha observat des de principis d'aquest any que les alces salarials estan sent absorbides pels beneficis empresarials, sense augmentar l'IPC.

Què tal si en lloc d'aplicar mesures indiscriminades, que donen menys maldecaps per al seu disseny i gestió, no ens plantegem mesures més eficaces i que tinguin l'impacte desitjat? Un suggeriment per a la llista de desitjos del nou govern espanyol.