Comencem: les empreses espanyoles, avui, no poden refinançar el deute quan aquesta prové d'ajuts de l'Estat. Així és i molts encara no ho saben.

Hem vist com durant la pandèmia i també després de la guerra d'Ucraïna s'ha multiplicat el volum de finançament públic europeu i també la varietat d'ajuts de l'estat en forma de finançament públic, en especial aquelles que provenen de la Unió Europea.

La UE, a més de ser l'actor més rellevant en la política financera, és garant del mercat comú i del principi de la lliure competència. La normativa comunitària i les seves transposicions en els estats membres controlen que els ajuts en forma de finançament públic s'atorguin després d'un procediment competitiu i taxat. Part d'aquest procediment prohibeix que, després de la concessió de l'ajuda l'autoritat que concedeix pugui modificar les condicions la seva devolució, tret que es disposi d'un mecanisme legal específic per a això.

Molt s'ha parlat de l'ajuda pública per antonomàsia durant el període de pandèmia, és a dir, el finançament bancari amb garantia de l'Institut de Crèdit Oficial, els ICO. Hem vist com aquesta institució i el sistema bancari han trobat mecanismes dins del marc normatiu, per refinançar aquests deutes fins i tot sense necessitat de passar per un concurs de creditors. Però els ICO no són els únics instruments públics per ajudar les empreses en situacions de crisi.

Avui ens trobem que existeixen molts altres mecanismes d'ajuda que també són deute, i les empreses que van rebre els diners hauran de tornar-lo tant sí com no. Però, en molts d'aquests casos, a diferència dels ICO, el nostre sistema no compta amb eines per adaptar els calendaris de pagament a la capacitat real de devolució de les empreses.

Efectivament, ens estem trobant amb companyies que tenen compromisos de devolució del finançament públic diferents dels ICO, que no poden atendre, i el marc legal actual no permet a les administracions modificar les condicions del finançament.

La reforma de la Llei Concursal de setembre de 2022 va introduir moltes novetats, però va donar un tracte especial al deute públic quan aquesta és considerada com una ajuda de l'Estat. Aquest tracte preferencial implica que un pla de reestructuració no pot modificar les condicions de pagament d'aquest deute si no és per consentiment de l'entitat pública afectada.

Així que ens trobem que, d'una banda, la Llei Concursal no permet acords de refinançament que arrosseguin el deute públic sense el seu consentiment i, d'altra banda, les lleis de subvencions no permeten a les administracions consentir a modificar les condicions de tal finançament.

En conseqüència, en no pocs casos veurem una situació de bloqueig que pot portar a moltes empreses a la liquidació per tenir un deute públic no refinançable.

Per evitar aquest escenari, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de la Unió Europea, ja integrava el compromís d'Espanya de reformar la Llei d'Indústria espanyola de 1992 en conseqüència. El Govern va elaborar un Avantprojecte de modificació d'aquesta Llei d'Indústria, que efectivament i encertada preveia la modificació de la Llei 28/2003 de General de Subvencions. Aquesta modificació integraria la figura del refinançament de préstecs, per facilitar la devolució dels préstecs concedits a les empreses en programes nacionals d'ajuts públics.

La iniciativa era bona, i contenia una regulació, al meu criteri, raonable del refinançament del crèdit públic. Però aquest avantprojecte ha quedat aturat amb les recents eleccions generals.

Malgrat que aquesta reforma és necessària i extremadament urgent, en data de publicació d'aquest article, no disposem d'informació respecte a una nova iniciativa parlamentària per recuperar aquest projecte.

Sense aquesta modificació, sense cap dubte, empreses espanyoles viables aniran a liquidació. Ens trobarem que una empresa perfectament viable, necessiti reestructurar el seu deute, els creditors hagin assolit un acord consensuat, que l'Administració vulgui donar suport a la seva viabilitat, però senzillament no pugui fer res perquè no té la via legal per a fer-ho.

No ens en queda cap altra que esperar que els agents polítics entenguin aquesta urgència i adoptin les mesures necessàries per evitar una innecessària destrucció del teixit empresarial.