Espanya ha passat d’un extrem a l’altre. De l’Aznar de finals dels 90, que va privatitzar alguns dels grans gegants públics, per a fortuna dels seus amics, a governs que han intervingut a fons per aturar operacions privades, com ara la de Talgo, a vegades amb resultats nefastos, ja fos amb la Constitució, l’espanyolitat o la defensa d’interessos estratègics com a estendard.

Un cas paradigmàtic és Endesa. El 2005, el seu president, Manuel Pizarro, va brandar la Constitució per defensar l’elèctrica de l’opa de Gas Natural. El govern de Zapatero, inicialment, va mantenir un paper d'observador, mentre era l'entorn del PP el que apretava. No hi havia amenaça de que Endesa passés a mans estrangeres, però sí a catalanes, el que calia evitar ja fos amb una alternativa alemanya o italiana, com va acabar passant. Així, perquè no fos catalana, Espanya va perdre la seva primera elèctrica, –que ara ja no ho és, quelcom força simptomàtic de la seva gestió, després d’anys essent buidada per Enel, que per a més inri, té participació estatal–, i es va donar l’absurd cas que una empresa que havia estat pública espanyola ha acabat sent pública italiana... en nom de la Constitució espanyola. Tres anys després del numeret amb la Carta Magna, Pizarro va anar de número 2 a les llistes de Mariano Rajoy a les eleccions al Congrés del 2008. Gairebé 20 anys després, és el govern de la ultradretana Giorgia Meloni, que té el 23,6% d’Enel, qui decideix el destí d’Endesa.

Amb Abertis va ser l’espanyolitat. Mariano Rajoy i, sobretot, l’exministre Álvaro Nadal, es van entestar en que no podia ser italiana, i perquè seguís sent d’una empresa del país, van anar a buscar a Florentino Pérez. El president d’ACS i del Reial Madrid va presentar una contraopa, però abans d’entrar en una guerra d’opes que fes que l’operació no li sortís a compte, va pactar amb la família Benetton, que controlava Atlantia –ara Mundys–, per quedar-se-la a mitges. Lo paradoxal d’aquesta operació és que el PP volia com fos que el gran operador d’autopistes espanyol no passés a mans estrangeres mentre els seus ministres de Foment –primer Ana Blanco i després Íñigo de la Serna– no paraven de repetir que no renovarien les concessions. Ara Espanya treu peatges i Abertis té el seu gran negoci fora, començant per França.

Pizarro va brandar la Constitució per defensar Endesa de l'opa 'catalana' de Gas Natural; dues dècades després, es parla de seguretat nacional

En el cas de Talgo la bandera és que és estratègica i la seguretat nacional. Paraules majors. Ara, a més, Pedro Sánchez té més eines. Zapatero va haver d’anar a buscar uns italians, perquè li eren més simpàtics que els alemanys d’E.On, mentre que Rajoy va haver de demanar favors. Sánchez té una llei, aprovada en pandèmia per evitar que un fons estranger, que són els que estan movent les grans inversions a nivell mundial, aprofités la feblesa d’una empresa en un moment concret, conjuntural, per comprar-la a preu de saldo. La llei tenia lògica el 2020 i 2021, però molt menys el 2024. El govern espanyol la va reformar però la manté per alguns sectors, i sota el paraigua d’estratègic, hi cap tot el que hi pugui fer cabre.

Estratègica era l’entrada d’un fons a Naturgy? Es podia entendre perquè controla infraestructures gasístiques, entre elles els dos gasoductes que connecten Espanya amb Algèria, que eren la principal font d’entrada de gas a l’Estat fins que, per una crisi diplomàtica, el Marroc va tallar un dels dos. És estratègica Talgo fins al punt de vetar l’opa de l’empresa hongaresa Magyar Vagon, que tant el consell d’administració de la companyia com els inversors veuen amb bons ulls?

Talgo no té una infraestructura crítica, com sí Naturgy –y també Endesa, per cert–. És una empresa industrial: fabrica trens. És proveïdor d’empreses públiques que donen serveis públics, però això no la converteix en estratègica. Óscar Puente, el ministre de Transport, va esgrimir que té una tecnologia relacionada amb la mobilitat militar d’altres països europeus, com els bàltics. Aquí l’argument canvia, es parla d’estratègic però s’insinuen problemes per a la seguretat nacional i europea, amb Viktor Orbán –ja que part de l’accionariat de Magyar Vagon és públic– i la seva bona relació amb Vladimir Putin com a elements clau que floten en l’ambient. Tampoc se sap més, ja que la informació detallada és classificada per a seva alta sensibilitat. Pel que s’ha publicat, en els informes en contra de l’operació s’hi haurien inclòs fins i tot informes del CNI per demostrar els enllaços de l’empresa amb el govern d’extrema dreta del país.

També, expliquen, hi ha el factor imatge de Pedro Sánchez. Tant com cuida les seves relacions exteriors, sobretot en el marc de la Unió Europea, amb la resta de líders, i tenint una bona imatge, no vol presentar-se a les reunions de presidents comunitaris ni al G20 després que Orbán hagi arrabassat a España el seu fabricant de trens més popular.

Talgo només és l'últim cas. El govern espanyol ha perdut les manies a l'hora d'intervenir en empreses i operacions empresarials

Sigui per estratègia o per imatge, el rerefons és clar, i no és un cas aïllat: l’increment de l’intervencionisme polític en operacions entre empreses privades. Al principi parlava de l’Espanya de les privatitzacions: ara, en canvi, l’Estat és accionista del primer banc –CaixaBank– i de la gran teleco –Telefónica–. El primer cas va ser accidental, pel rescat de Bankia; el segon, de nou, per aigualir el desembarcament d’una empresa estrangera, en aquest cas, saudita. Talgo només és l'últim cas; el govern espanyol ha perdut les manies a l'hora d'intervenir en empreses i operacions empresarials. Potser el proper és la fusió del BBVA i el Sabadell.

Tornant a Talgo, l’intervencionisme de Sánchez té diverses notes negatives. La primera, com ja he comentat, és que comptava amb l’aprovació de la pròpia empresa. La segona, és que el govern espanyol porta mesos buscant una alternativa a l’opa hongaresa i no la troba. Assegura que Magyar no pot garantir l’increment de producció que necessita Talgo, però ha anat a buscar Skoda, una empresa que fa poc cercava algú que la comprés, és a dir que confiava poc en el seu futur en solitari. A més, la txeca no vol fer una opa sinó una fusió. Sánchez també ha buscat un soci financer espanyol, que posi els diners que Skoda no vol posar i justifiqui allò de l’espanyolitat, però no se n’ha sortit. Com a mínim, de moment. Criteria, de La Caixa, a la que volien implicar, els ha expressat clarament el seu desinterès. El futur de Talgo, doncs, està a l’aire.

En definitiva, el govern espanyol va en contra dels interessos de la direcció de l’empresa, dels accionistes i no té pla B, però tira pel dret i veta l’operació. Està clar que a vegades cal vigilar operacions i posar-hi condicions, però no deixen de ser mesures pal·liatives. El que hauria de fer és donar facilitats a les empreses per créixer, ajudar-les a exportar i, sobretot, facilitar un entorn inversor perquè hi hagi més fons locals i no tot el diner que es mogui en grans quantitats vingui de fons estatunidencs o sobirans de països les intencions dels quals poden ser sospitoses.