Disculpin-me que els parli de mi, ja que una columna d'opinió no està pensada per exhibir triomfs ni posar-se medalles. Però ho faré de forma breu i amb l'única intenció d'aportar valor a tots aquells lectors que hagin fundat una empresa, petita o gran, no importa.

Vaig fundar la meva primera empresa als 31 anys i vaig estar, juntament amb el meu soci fundador, ostentant la pràctica totalitat de les participacions durant 27 anys. Déu n'hi do. En l'entretant, vaig fundar quatre empreses més. Una productora de continguts; una agència d'innovació; una financera; i una empresa emergent digital que, per cert, complirà l'any que ve una dècada de funcionament.

El valor patrimonial de totes elles, en el moment de la meva sortida, va ser immensament superior a quan les vaig fundar. Totes elles estaven ben capitalitzades, amb beneficis acumulats, sense deute, i sanejades. De totes elles, en mantinc només una, ja que vaig decidir que dedicaria el que em quedi de vida professional a la meva activitat intel·lectual: conferències, llibres, articles i, ara, donar també sortida a la meva música, cosa que mai no vaig tenir temps de fer, i va ser sempre la meva assignatura pendent. En fi, batalletes a part, del que vull parlar-los, ara que la tardor de 2024 arriba al seu moment d'esplendor, en un any de bolets pròdig i enyorat, és d'aquell moment en què el fundador arriba a la seva data de caducitat al capdavant de l'empresa que va fundar i a la qual tants esforços ha dedicat.

Tenim primer el fundador que no pot sortir ni que vulgui perquè necessita els ingressos de l'empresa per continuar vivint. O potser va gastar més del compte en l'àmbit personal o no va gestionar bé o no va tenir sort o la situació no ho va permetre. No es pot jutjar ningú. Pel motiu que sigui, està obligat a seguir al capdavant perquè necessita els ingressos de la mateixa per a l'esquema de vida que té. És una situació habitual, i no és menyspreable, ni de bon tros. Ni criticable. Només faltaria. Un munta un negoci per al que vulgui. I si ho vol com a mitjà de vida, doncs és lògic, natural i legítim que es quedi al capdavant fins que el cos aguanti. Res què dir.

Tanmateix, des d'un punt de vista purament empresarial, les empreses són persones jurídiques independents i una de les primeres coses que vaig aprendre o que, si més no, vaig incorporar a la meva manera d'entendre una empresa és que aquestes han de funcionar, existir, sobreviure com a ens propis, i al marge del que necessita el fundador, fundadors o propietaris. Això en les empreses familiars és un drama. Hi ha empreses espanyoles en quarta, cinquena o sisena generació, enormes, de beneficis milionaris, que s'han convertit en el Cash Flow de centenars d'hereus, molts dels quals només volen posar la mà a final de mes.

Però jo em refereixo al cas d'empreses d'un o dos socis, en primera generació, i que no traspassaran el seu petit negoci als seus fills. En aquests casos, aquesta distinció entre el que necessita la persona i el que necessita l'empresa és menys clara. Només les persones o fundadors que han estat capaços de desplegar alguna altra activitat professional o que han apartat prou patrimoni o estalvi o que saben gaudir de la seva vida familiar o personal, poden encarar la tardor del fundador amb prou objectivitat i l'equanimitat que es necessita per decidir segons el que l'empresa necessita.

Algú que ha cuidat la seva empresa com un fill, no la vol deixar en mans de qualsevol

Tallar el cordó umbilical d'una empresa a la qual s'ha dedicat tant esforç, hores de son, inquietuds, sofriment, que ha proporcionat alegries i amargors, que ha obligat a enfrontar-se als fantasmes i ha posat contra les cordes dels mateixos valors i ètica en tantes ocasions és molt difícil. El ceptre no és només el comandament, és la constatació que els anys de lluita no han estat debades. Pensa el fundador: "El negoci segueix, i amb mi al capdavant. Per tant, ho vaig fer bé. Com vendré o cediré el meu bastó de comandament ara? No em vaig deixar mitja vida per arribar fins aquest moment?".

La decisió de deixar el propi negoci és dificilíssima. I si hi ha diversos socis, ja no diguem. O tots estan alineats a la tardor que volen per a les seves vides o hauran de prendre camins diferents i encarar la seva separació societària, i fer a més que sigui amistosa, sense deixar que els cupons guardats de divergències i discussions prèvies entelin les converses que cal afrontar per alliberar-se tots mútuament.

No hi ha gaires opcions. Vendre a la resta de socis, si n'hi ha, vendre a un tercer (sigui venda a una altra societat, management buy in, o fusió o absorció), vendre als que es queden (management buy out), acordar una sortida de la gestió mantenint la majoria o bé liquidar la societat.

Una sortida airosa d'un fundador està profundament lligada a l'opció escollida. Perquè algú que ha cuidat la seva empresa com un fill, no la vol deixar en mans de qualsevol. Se n'anirà sempre que sàpiga que la deixa en bones mans, que la cuidaran. Si no, no se n'anirà. Crec que això és una cosa que els professionals de M&A (mergers and acquisitions) obliden sovint. Una venda no és només una operació mercantil, és una decisió on qui se'n va és el més preocupat per què allò que va muntar continuï anant bé.

Finalment: la decisió del fundador de sortir de la seva pròpia empresa ha d'estar associada a un pla personal de futur. Un emprenedor mai deixa de ser-ho. Potser emprendrà en els seus fills, en els seus nets, en cultura, en ajuda social, en temps per formar-se, en viatjar. Però hi ha d'haver Pla B. Perquè sense Pla B, gairebé ningú no ven un negoci que funciona.