Fa al voltant de 15 anys, durant una conversa amb un empresari de gran reputació i un parell de generacions més, vaig sostenir, davant del seu escepticisme, que el llavors totalment incipient ecosistema emprenedor —llegeixi's també tecnològic, en una accepció que els de la meva generació mantenim quan els joves no ens veuen— seria un sector rellevant de l'economia (la global i, encara més escèptic l'il·lustre interlocutor, l'espanyola).

Ja que va resultar que sí, que després de poc més d'una dècada el sector tech, o emprenedor, o digital, o d'alt creixement; és a dir, el de les start-ups i scale-ups; l'economia de la disrupció, ha passat a ser un factor competitiu, de futur i rellevant en la nostra estructura econòmica. Entre 2016 i 2022 més de 10.000 milions d'euros en inversió generada —segons dades de Fundació Bankinter i altres fonts—, desenes de milers de noves empreses creades, encara que les dades sobre start-ups a Espanya difereixen segons la font, el sector TIC ha crescut a ràtios properes al 20% durant anys, supera el 3% en pes del PIB, i clarament l'entorn start-up forma part d'aquesta ebullició.

És un sector a més, ho ratifiquen diversos estudis recents, amb índexs de creació i manteniment d'ocupació alts, i en general ocupació de qualitat amb un pes rellevant d'alta qualificació. És un sector que internacionalitza ràpidament i que té índexs de resiliència superiors a altres, entre molts altres atributs. Verbigràcia, l'economia del talent i el coneixement parteix d'una recepta indiscutible per a una estructura econòmica innovadora, sòlida i amb mirada al futur.

L'eclosió del sector, a més, ha canviat radicalment la concepció sobre el fet de ser empresari en la societat. En els noranta el jove emprenedor era una categoria objecte de promoció, avui és una alternativa laboral gairebé natural, interessant, atractiva, per a joves i per a directius de carrera madura, forma part del menú professional habitual. Els amants de l'autoflagel·lació, que a Espanya són legió, diran que no liderem, que a Suècia fan més unicorns, que a l'índex X som els cinquens en lloc dels tercers... I certament, com en gairebé tot, tenim espais de millora: més recursos financers, més ambició per fer grans companyies de base espanyola, que la nova llei de start-ups té punts millorables o que Portugal, amb govern també socialdemòcrata, s'ha posat les piles i està atraient talent i Lisboa i Porto competeixen amb Madrid i Barcelona.

Sí, tot això és cert. Però un pot veure el got mig ple o mig buit. Reduir el número de malastrucs seria una reforma estructural de primer ordre per a Espanya —de fet, recentment, una enquesta europea ens ha fet veure que ens queixem massa—. Si veiem el que ha passat en el nostre ecosistema des d'aquesta conversa en què em vaig aventurar a preveure més per convicció apassionada que per cap dada, podem estar satisfets, sense deixar d'autoexigir-nos més.

D'entrada, hi ha un ecosistema complet, un mercat, on abans no hi havia res: empreses per descomptat, però també inversors, privats i institucionals, locals i internacionals; instruments públics sofisticats; i esdeveniments i organitzacions de gran mèrit a Barcelona i a Madrid (South Summit, 4YFN o Tech Barcelona). L'economia d'alt creixement creix i s'especialitza (es desenvolupen nínxols en salut, en impacte, en deep tech...). Tenim unicorns —menys que els francesos, però avancem—, i a part del lideratge de Barcelona i Madrid, comencen a destacar entorns com València, Bilbao o Màlaga... ja ens agradaria tant equilibri territorial en altres sectors.

Continuant amb el got mig ple, en lloc de llegir Start up nation (Dan Senor & Saul Singer) que està molt bé però parla d'un país que no se sembla en res al nostre —per sort, perquè admiro profundament el que són capaços de fer a Israel, però prefereixo no compartir les circumstàncies que els configuren—, molt millor llegir Mar Galtés i el seu Barcelona Start-up que explica més bé la força del canvi proper.

Hi ha molta literatura sobre start-ups, fins i tot bones sèries, i alguns llibres o autors ja són "clàssics" (Ries, Thiel, Wasserman, Fried...), o el recent Els secrets de Silicon Valley de Scott Kupor en la seva versió espanyola amb pròleg de Didac Lee i Marcel Rafart... Per sort, tanmateix, els llegirem de grans, mentre joves brillants i emprenedors espanyols i de tot el món construeixen un projecte empresarial disruptiu i d'alt creixement des d'algun lloc més divertit i interessant per treballar que en el que va començar qualsevol de la meva generació el seu període laboral. Benvinguda sigui la disrupció.

Un últim apunt a favor del nostre ecosistema emprenedor, amb el qual em convido per a una altra reflexió en un altre moment. L'alta qualitat del talent emprenedor nacional, de vegades mancat de convicció. Quan s'ha treballat molt amb anglesos, francesos, americans, alemanys o suecs, un s'adona que malgrat tot el que podem aprendre i admirar d'ells, l'actitud d'aprenentatge i humilitat sempre per davant, la veritat és que competim bé amb tots. Un emprenedor —o directiu— espanyol és igual de bo o més que qualsevol equivalent del primer món.