Cal reconèixer que durant aquests darrers anys, en ple auge del procés, el meló del finançament es considerava una pantalla passada o una qüestió circumscrita a les formacions no independentistes. I prèviament, durant la crisi financera global del 2007-2012, es deia que no era el moment més adequat, alhora que arreu s’imposaven les polítiques d'austeritat i les retallades en serveis públics essencials (sanitat, educació i serveis socials). Ara, per contra, l'aposta per un nou model de finançament més just i equitatiu no tan sols ha recuperat protagonisme, sinó que ha esdevingut tal vegada un dels elements que més uneix la societat i, per extensió, els partits catalans.

Tot torna. La vella coneguda “tercera via”. De nou el país reprèn el debat de les balances fiscals, el principi d’ordinalitat i allò de la tan famosa clau de la caixa. I aquest és i serà el gran repte que aquesta legislatura afronten els presidents Salvador Illa i Pedro Sánchez, que no només toparan amb una clara oposició parlamentària, sinó també amb un rebuig social ampli que recela que aquest model trenqui l'equilibri fiscal entre les regions.

Diuen que les comparacions són odioses, i per això potser millor no caure en allò de les segones parts. Perquè ja hem viscut massa vegades, amb agror, indignació i frustració, la impossibilitat de sortir de la teranyina del sistema de règim comú. Malgrat els successius reclams i greuges evidents, vivim immersos en un cafè per a tothom, aigualit i amb sacarina. Però la realitat és tossuda i avui recobrem altra vegada la utopia del finançament autonòmic a Espanya, i la negociació amb Catalunya serà, sens dubte, un dels temes més controvertits els mesos que venen.

Tot torna. La vella coneguda “tercera via”. De nou el país reprèn el debat de les balances fiscals, el principi d’ordinalitat i la clau de la caixa

No deixa de ser curiós, però, que el principal partit de l’oposició critiqui efusivament el finançament català i, a la vegada, avali la fiscalitat a la baixa de Madrid. I és que, sense anar més lluny, aquesta passada setmana la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, anunciava noves rebaixes fiscals a l'impost de successions i donacions i per al lloguer d'habitatges. Dues mesures que significaran un estalvi conjunt de 180 milions d'euros anuals a uns 58.000 contribuents de la comunitat, segons les dades revelades per l'executiu madrileny, amb una mitjana de 3.100 euros cada un.

Avui Madrid és la comunitat amb els impostos més baixos, en especial els que afecten les rendes més altes. En el cas de l'IRPF, per exemple, aquelles de més de 100.000 euros tributen a un tipus del 43,5%, cinc punts per sota que a Catalunya. L'impost de patrimoni no existeix a la pràctica, perquè està bonificat en un 100% des de l'any 2011, i tenen a més bonificacions molt elevades en successions i donacions.

Aquesta opció de retallar impostos per captar contribuents és el que es coneix com a 'dumping fiscal'. I ja sigui estant-hi a favor o en contra, aquesta competència fiscal a la baixa forma part del nostre marc legal actual. La llei de finançament de les comunitats autònomes ho preveu i la Comunitat de Madrid hi ha optat clarament des de l’etapa d’Esperanza Aguirre fins a l’actualitat.

Malgrat els successius reclams i greuges evidents, vivim immersos en un cafè per a tothom, aigualit i amb sacarina

I aquí caldria aturar-nos i encetar una profunda reflexió: sobirania fiscal o harmonització?

La polèmica no és nova. L’harmonització fiscal no és una qüestió exclusiva d’Espanya. La UE parla des de fa anys de fixar un sistema fiscal més equilibrat entre països. L’existència de 27 sistemes tributaris diferents suposa un seriós problema per a les empreses. Però, a més, no té cap mena de sentit que països com Irlanda, per exemple, tingui un impost de societats del 12,5% enfront països com França, on la taxa és del 38%. Podem pensar que harmonitzar fiscalment la UE és avui una quimera, però per ara es manté ferm el compromís de fer-ho.

Aquí, a Espanya, el sistema de finançament autonòmic és complex i genera tensions polítiques i territorials. Tot i que la finalitat és garantir que totes les comunitats puguin oferir serveis públics en condicions similars, les divergències en les contribucions i els beneficis rebuts alimenten el debat sobre l'equitat i la justícia del sistema.

És una realitat inqüestionable que Madrid es veu afavorida de l’efecte capitalitat, de ser el focus del poder polític i financer, i del centralisme de les infraestructures i la inversió en capital fix acumulada. Fins a un 27% de les inversions de l'Estat espanyol es consideren no territorialitzables i en la seva majoria aquestes acaben a Madrid, que se'n beneficia amb 3.128 milions d'euros. La metròpoli madrilenya és, sens dubte, la gran aspiradora que ho absorbeix tot: recursos, talent i patrimoni. Tot això, en detriment de la igualtat dels territoris que conformen Espanya.

La reforma del finançament ha de situar-se per damunt de lluites partidistes. La seva adequació requereix altura de mires, diàleg i consens

L’actual model econòmic de l’Estat és radial i centralista, i té també per designi fer de Madrid la capital econòmica. Més enllà de territoris i d’ideologies polítiques, som cada vegada més les persones que posem en dubte la idoneïtat d’aquest model, que no és bo per a Espanya i, per descomptat, per Catalunya. La demora de més d’una dècada en la revisió de l’actual model de finançament autonòmic ha incrementat les dificultats de suficiència financera i ha impactat negativament en la qualitat dels serveis públics del benestar i la despesa pública productiva del país.

Constatada la gravetat del moment, la reforma del finançament autonòmic ha de situar-se per damunt de lluites o de debats partidistes. La seva adequació requereix altura de mires, diàleg i consens, lluny de l’espectacle polític a què ens tenen acostumats.

Digueu-li finançament singular, concert o pacte fiscal. Francament, m’importa molt poc, per no dir gens, el com i el qui. Si contra tot pronòstic s’aconsegueix corregir l’actual dèficit fiscal de Catalunya, benvingut sigui!