Tenim ja la certesa que vivim un període de transició que acabarà amb canvis radicals en el concepte tradicional d’“ocupació”. Un període transitori amb un impacte que pot ser brutal per als i les professionals que perdin les seves ocupacions i que amb una alta probabilitat no tindran accés a curt termini a noves oportunitats laborals.

Aquest impacte en l’ocupació s’ha produït en totes les revolucions que hem viscut històricament. Un impacte que, és probable, sigui molt més ràpid i brutal en aquests moments. Tot i que ja sabem que serà diferent en aspectes relatius a la velocitat (serà molt més ràpida), no sabem si la recuperació es farà de forma accelerada. També desconeixem si es mantindrà la hipòtesi (confirmada en els processos anteriors) que finalment s’acabaran generant un nombre d’oportunitats suficients per cobrir els que s’hagin perdut inicialment. No tenim cap certesa sobre els termes quant a volum i qualitat de les ocupacions que es creïn com a conseqüència del propi procés de transformació.

El que està ocorrent, si no volem mirar cap a un altre costat, és una realitat que no admet enganys. Vivim una tendència imparable dirigida a la reducció dels llocs de treball (ocupacions) de qualitat (amb bones condicions laborals i retributives) i un creixement de les oportunitats en sectors com el comerç, el turisme i els serveis, si bé amb condicions més precàries. Encara que ningú coneix què passarà realment en els propers anys totes les previsions formulen hipòtesis relatives a reduccions significatives en el volum d’ocupacions disponibles que alguns situen fins i tot en el 40% en un termini realment curt (tres a cinc anys).

Vivim una tendència imparable cap a la reducció de llocs de treball de qualitat i un creixement de les oportunitats en sectors més precaris

Mentrestant, tenim algunes certeses que ens poden portar a la confirmació que una part rellevant d’aquests treballadors desplaçats per la tecnologia i els canvis en els hàbits de consum no podran ser “recolocables” a curt termini. L’ocorregut en el primer semestre d’aquest any amb les reestructuracions en diferents sectors, inclòs el tecnològic, no deixa de ser més que la punta de l’iceberg.

Vivim en un entorn en què els principis d’una ocupació per a cada persona i un lloc de treball per a tota la vida –uns fonaments que formen part de la nostra cultura social– han deixat de ser vàlids. Francament, encara ho són a l’entorn de la Funció Pública però només per a una tercera part del conjunt de la massa laboral disponible en les societats més desenvolupades.  

Però… i si entenguéssim el treball d’una altra manera? I si la idea d’un lloc de treball de vuit hores i amb una definició determinada donés pas a un altre tipus de prestació? Com podem delimitar les activitats que un ésser humà pot o ha de fer? I si la idea de productivitat tradicional vinculada directament a un temps de treball, que de fet sempre ha estat en qüestió, donés pas a un altre tipus d’aportació quantificada en funció d’altres criteris, i això portés a què el treball es definís d’una altra forma?

Cal una perspectiva oberta als canvis estructurals i nous paradigmes socials, i plantejar-se fins i tot el debat de com repartim el treball humà

Abordar aquestes qüestions suposa tenir una perspectiva oberta a la posada en marxa de canvis estructurals i a la capacitat de dissenyar nous paradigmes socials. Impliquen des dels entorns educatius i d’aprenentatge fins al disseny de nous marcs legals i fins i tot planteja el debat de com repartim el treball humà. Per a això existeixen fórmules diverses que al mateix temps no són contradictòries entre si: des del repartiment del treball existent (a través de diferents fórmules) a la consideració com a treball d’activitats que avui no ho són (com les realitzades per al manteniment i la cura familiar), fins a la creació d’ocupacions socials que permetin accedir a algun tipus de compensació econòmica. I és que hauríem de fugir del concepte de subsidi tradicional i vincular totes les compensacions socials a algun tipus d’activitat.

Si bé probablement la solució final passarà per un mix entre els plantejaments anteriors amb altres que, potser, avui no som capaços de visualitzar i molt menys definir. I això com a conseqüència de plantejar-nos i trobar les millors respostes a qüestions com les que segueixen: Per què ens aferrem a la jornada de vuit hores com a element fonamental de l’equació? Què passaria si comencéssim a pensar menys en un còmput horari i més en termes de productivitat obtinguda? Podrien generar-se nous models de productivitat més flexibles, més equitatius i saludables? Necessitem un nou sistema impositiu que gravi de forma diferencial a la robòtica i la intel·ligència artificial? Com podem crear activitats socials que no es converteixin en un nou element de discriminació? I encara més: podem admetre culturalment l’existència d’un determinat percentatge de ciutadania a la que exclourem de forma permanent de la possibilitat de disposar d’una alternativa laboral? I què fem amb aquests col·lectius?

Totes elles són qüestions que haurien d’estar en la “cartera” dels nostres líders. Haurien de ser objecte d’una profunda anàlisi, discussió i debat social. El fet que ja existeixin àmbits que treballen sobre ells no suposa, ni molt menys, que ho siguin ni amb la intensitat, la velocitat, la influència i l’impacte requerits.