Crispetes i molta paciència, perquè el serial continua. Després de mesos d’incertesa i d’un llarg estira-i-arronsa, finalment el govern espanyol ha fet el pas que tothom esperava: ha elevat la prima de Muface un 41,2% per garantir la renovació del concert sanitari. Amb aquest increment, l’executiu de Pedro Sánchez busca frenar la fugida de les asseguradores i garantir l’atenció assistencial a més d’un milió i mig de funcionaris de tot Espanya, 163.000 d’ells a Catalunya. Però, fem-nos aquesta pregunta: s’ha solucionat veritablement el problema o tan sols s’ha comprat una fracció de temps abans del col·lapse definitiu?

Sens dubte l’augment és significatiu, el més rellevant de tota la història, diria jo, però això no significa ni que sigui suficient ni que puguem respirar tranquils. De fet, les asseguradores ja feia temps que advertien que el model no els era rendible i pressionaven amb abandonar-lo. Ara, amb més diners sobre la taula, el govern confia que canviïn d’opinió i que el sistema torni a recuperar el seu normal funcionament. Però si fins ara s’han anat aprimant serveis i molts hospitals privats han deixat d’atendre pacients de Muface, qui ens garanteix que aquest augment ho arreglarà tot?

Per dur i incòmode que ens pugui semblar, la realitat és aquesta: la sanitat privada és un negoci i funciona sota la lògica del benefici econòmic

L’arrel del problema no és només una qüestió de diners. El model mateix està en crisi. Es fonamenta en un equilibri fràgil entre l’Estat, que finança, i les asseguradores, que gestionen, considerant que aquestes últimes només hi participen si en treuen rendiment. Si els costos sanitaris es disparen, com és el cas, aquest equilibri es trenca i és quan s’obre la caixa dels trons. Perquè, per dur i incòmode que ens pugui semblar, la realitat és aquesta: la sanitat privada és un negoci i funciona sota la lògica del benefici econòmic.

Possiblement el govern ha evitat que el sistema s’esfondri, ha fet allò a què tant ens té acostumats, xutar endavant la pilota i qui dia passa any empeny, però el que no ha fet és abordar el veritable prsinooblema de fons, l’arrel de la malaltia. Aquest augment no és altra cosa sinó un pedaç, un pegat que permet esgarrapar temps, però que en cap cas dona resposta a la gran pregunta: avui dia té sentit mantenir aquest model tal com està concebut?

És perfectament legítim preguntar-se si aquests diners s’haurien pogut destinar a reforçar la sanitat pública en lloc de continuar subvencionant un sistema privat

El que no podem obviar és que aquesta decisió tindrà conseqüències. D’entrada, impactarà directament en la despesa pública, que augmentarà de forma significativa. Algú haurà de pagar aquest increment del 41,2%, i no ens hauria de sorprendre que finalment repercutís en altres partides sanitàries. Davant d’aquest escenari, és perfectament legítim preguntar-se si aquests diners s’haurien pogut destinar a reforçar la sanitat pública en lloc de continuar subvencionant un sistema privat.

Perquè, digueu-me aixaguitarres, fins i tot malpensada, però cal preguntar-s’ho: ara que tots hem pogut constatar que el govern espanyol està disposat a pagar més per mantenir aquest sistema, fins a quin punt les asseguradores continuaran pressionant per nous augments en el futur? No cal ser massa llest per veure qui té la paella pel mànec.

I un punt important que no podem ignorar. Aquest augment, que eleva l'import total del conveni fins als 4.808,5 milions d'euros, referma la percepció que els funcionaris tenen privilegis respecte de la resta de la població. I en el context actual de llistes d'espera eternes, hospitals saturats i emergències desbordades, veure que l’Estat injecta milions en un sistema que únicament beneficia una minoria, nodreix encara més el debat sobre la seva conveniència.

En el context actual de llistes d'espera eternes, hospitals saturats i emergències desbordades, l’Estat injecta milions en un sistema que únicament beneficia una minoria

El problema de fons, però, continua sent el llarg termini. Amb més o menys convicció, tots podem acceptar que el govern hagi optat per aquesta solució per evitar un desastre immediat, però fins quan podem sustentar aquest model sense una reforma profunda? Podem continuar sotmesos als interessos de les asseguradores que, cada cop que els números no els surten, amenacen amb deixar la partida? O caldria plantejar un sistema diferent, més estable i amb més control públic?

Aquesta millora de la prima no és el final de la crisi de Muface, sinó un capítol més d’una història que es repeteix una vegada i una altra, cíclicament. I ara la pilota torna a ser a la teulada de les asseguradores, que hauran de decidir si es presenten a aquesta nova licitació.

El que sí que és segur, i qui digui el contrari es fa trampes al solitari, aquest no és un problema resolt, sinó ajornat. Més d’hora que tard, el govern haurà de deixar de posar pedaços i afrontar amb valentia el futur de Muface. O el reforma de manera seriosa, o accepta que el sistema està condemnat a una lenta agonia. I quan això passi, veurem qui s’atreveix a assumir-ne la responsabilitat.