El darrer informe de l’Agència Internacional de l’Energia ens permet albirar cap on evolucionarà el mercat energètic i alhora ens posa davant el mirall de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Aprofita la commemoració dels cinquanta anys de l’esclat de la primera crisi del petroli, que va originar la creació d’aquest organisme, per fer una anàlisi comparativa amb la situació actual. Hi troba similituds en les tensions geopolítiques existents a l’Orient Mitjà i en els problemes de subministrament al mercat del petroli. Alhora, també reconeix la major complexitat dels reptes presents, però en general mostra un to optimista.

És cert que la crisi energètica que sofrim va més enllà del mercat del petroli i abasta altres fonts de subministrament com també la generació d’electricitat. Però també és indubtable que avui només té un caràcter instrumental i subordinat del problema primordial que és un escalfament global induït per un llarg període de consum massiu dels combustibles fòssils.

L’Agència crida a la transformació del sistema energètic com mecanisme més eficaç de resposta al repte inajornable del canvi climàtic. I el to positiu que majoritàriament destil·la l’informe es correspon amb la convicció que, a diferència de la dècada dels anys 1970, avui ja es disposa de les tecnologies netes que són necessàries per assolir aquesta fita ambiciosa. De la mateixa manera que cinquanta anys enrere els xocs energètics induïren una major eficiència energètica i impulsaren l’energia nuclear i hidràulica, caldria esperar que les tensions actuals i els efectes del canvi climàtic promoguessin un ambiciós programa d’actuació a escala global en favor de les energies no contaminants. El tecnooptimisme amara doncs el gruix de l’informe.

Des d’aquesta perspectiva, se saluden favorablement les iniciatives impulsades pels Estats Units i la Unió Europea en favor de l’electrificació de la mobilitat i de les inversions en tecnologies verdes com també els avanços observats per l’economia xinesa pel que fa a la producció d’energia renovable. I s’urgeix a una resposta més coordinada i multilateral, vistos els objectius establerts i sobretot les dificultats del procés de transició.

Certament, com destaca l’informe, l’impuls de l’energia solar fotovoltaica, l’acceleració de la inversió en energies netes i l’empenta dels vehicles elèctrics ofereixen esperança per al futur. Però els supòsits del full de ruta per assolir l’estat de zero emissions netes l'any 2050, que és el necessari per impedir que l’escalfament global superi el grau i mig de temperatura mitjana, són figues d’un altre paner que mereixen atenció especial.

Els darrers deu anys, la Xina ha estat el responsable directe de més del 60% de l'augment en el consum de petroli i de més del 30% de l’increment en la demanda mundial de gas natural

Un primer punt d’atenció necessàriament rau en el procés de transició energètica de l’economia xinesa. L’explosiu desenvolupament econòmic de gegant asiàtic ha obert grans oportunitats d’exportació i inversió a moltes empreses, però també ha tingut un cost mediambiental enorme. Només en els darrers deu anys, ha estat el responsable directe de més del 60% de l'augment en el consum de petroli i de més del 30% de l’increment en la demanda mundial de gas natural, sense oblidar que més del 50% del seu consum d’energia prové del carbó.

Certament, l’esforç inversor del país en energies netes ha estat considerable en els anys recents i avui el 30% de l’electricitat generada ja prové de tecnologies no contaminants, però l’arrel del problema rau en el cantó de la demanda puix que es confia a arribar a un punt d’inflexió que redueixi sensiblement el creixement econòmic, si més no de les activitats més consumidores d’energia. Però la influència dels interessos polítics sobre una economia encara molt intervinguda, de les servituds geoestratègiques derivades del subministrament de gas natural i de les conseqüències del voluminós nivell de deute existent fan difícil confiar en una evolució econòmica estable i moderadament expansiva. El consum energètic per persona al país ja s’apropa a l’existent a la Unió Europea, sense que la desacceleració econòmica recent hagi revertit encara la tendència imparable a l’alça. Confiar en una millora sensible de l’eficiència energètica del sistema productiu xinès és més el resultat d’un desig que la conseqüència d’evidències palpables.

Un segon element té a veure amb l’optimisme envers el ritme d’adopció de les tecnologies netes. Un dels pilars del canvi del model energètic rau en el sostre de consum de combustibles fòssils al que s’espera arribar de forma imminent i que ha d'anar acompanyat d’una acceleració en la producció i ús de les energies netes. Certament, els escenaris dissenyats sobre un avenç considerable de les inversions en energia eòlica i solar fotovoltaica o d’energia nuclear com també de matriculacions de vehicles elèctrics ens proporcionen una imatge compatible amb les fites establertes amb la lluita contra el canvi climàtic. Però la realitat ens mostra que anem tard i al ralentí. Per assolir les fites establertes per al 2030 caldrà triplicar la potència de les instal·lacions d’energies renovables, duplicar els nivells assolits fins al moment d’estalvi energètic, reduir un 25% la demanda de combustibles fòssils o disminuir un 75% l’emissió de metà, entre altres requeriments. Però probablement el més rellevant sigui la necessitat de multiplicar per tres el ritme actual d’inversió en energies netes a les economies emergents. A l’Àfrica, l’Orient Mitjà, l’Euràsia o l’Àsia Central i Oriental la participació de les tecnologies netes en la generació d’electricitat encara està molt per sota de la mitjana europea.

Tal vegada també fora convenient analitzar les restriccions existents al costat de l’oferta, perquè les dades apunten més a un sostre de producció que no pas de consum

Finalment, el tercer punt té a veure amb les dificultats d’aquest procés de transició i en un dels elements ocults que se’n deriven, com és l’encariment en el cost de l’energia. Si la demanda de combustibles fòssils ja ha tocat sostre, el consum energètic a la Xina té perspectives de regressió i les inversions en energies netes assoleixen fites històriques, quins arguments ens queden per justificar l’alça continuada del preu de les energies més contaminants? El preu del petroli, el gas natural o el carbó continuen estant per sobre dels nivells anteriors a l’esclat de la pandèmia. D’arguments o justificacions de caràcter geoestratègic no en faltaran, però tal vegada també fora convenient analitzar les restriccions existents al costat de l’oferta, perquè les dades apunten més a un sostre de producció que no pas de consum.

Pel que fa a les tecnologies netes, les dificultats tècniques encara existents per a la integració massiva de les energies d’origen renovable al sistema de generació elèctrica, les limitacions dels aerogeneradors actuals per a facilitar un desenvolupament a gran escala de l’energia eòlica o l’elevadíssim grau de concentració de mercat dels subministradors de materials essencials per a l’impuls de les tecnologies netes, com el cobalt, el grafit, el liti, el gal·li o el germani conviden a la prudència i demanem un desplegament progressiu i ordenat en el temps. Però més aviat avancem a batzegades.

Preocupa encara més que al darrer informe de la Comissió Europea sobre primeres matèries considerades crítiques per al creixement econòmic de la Unió Europea en el futur es posi de manifest un nivell de dependència extrema de les importacions procedents de països o regions en perill de conflicte. A la llista de riscos caldria afegir-hi també que la lentitud en el procés de transició energètica a moltes economies en desenvolupament farà incrementar sensiblement la seva demanda, que pot doblar-se en els pròxims vint-i-cinc anys. De manera que la competència global per al subministrament d’aquests recursos estratègics probablement serà ferotge i possiblement transitem de la dependència del petroli a la dels minerals de les terres rares. En la major part dels casos, el seu preu gairebé s’ha duplicat des de l’inici de la pandèmia. I els esforços endegats per noves explotacions autòctones a fi de millorar les garanties de subministrament tampoc no evitaran a curt termini l’alça de costos.

Ras i curt, cal tenir present que el procés de transició energètica en marxa possiblement vindrà acompanyat durant una bona part del seu recorregut d’uns preus elevats de l’energia. Més enllà de contingències geoestratègiques, la transició energètica no serà pas un producte low cost.