Si bé les estadístiques poden enganyar-nos amb l’ocupació tenim un problema que necessitem afrontar i intentar resoldre. Un problema en el qual no cap l’actitud de mirar cap a un altre costat o traspassar la responsabilitat a tercers.

El repte és majúscul però les oportunitats també. I hem de saber distingir entre el que és rellevant i el que no ho és. Un exemple d’això és, des del meu punt de vista, el debat actual sobre la reducció de jornada. És aquest el gran problema que hem d’afrontar avui en el nostre mercat de treball o en el nostre model de relacions laborals? Francament crec que no si tenim en compte la realitat en la que viuen més de la meitat dels empleats actius a dia d’avui.

En primer lloc hauríem de definir les prioritats correctes (em manifestaré sobre elles més endavant) i, en segon lloc, no hauríem d’afrontar els nous reptes amb perspectives del passat. Les transformacions a les que estem assistint són molt més profundes del que podem imaginar i entendre, entre altres raons perquè les estem vivint dia a dia. Som com la mosca que acaba abrasant-se en un cubell d’aigua bullent. Hem de ser conscients del fet que si bé fins a aquest moment les revolucions industrials es fonamentaven en el treball humà, la que estem vivint està, probablement, basada en la seva substitució. 

Les transformacions a les que estem assistint són molt més profundes del que podem imaginar i entendre

Tot i que no tinguem certeses absolutes és molt probable que el volum total de treball humà necessari es redueixi de forma substancial en els propers anys i a una velocitat molt més ràpida de la que podem imaginar-nos. 

Seguint a Enrique Dans necessitem fer una transformació cultural emprenent dos viatges de forma simultània. El primer o ‘viatge dels sistemes’, dirigit a modificar els elements estructurals que fonamenten l’actual marc social basat en l’ocupació, mentre que el segon és el que denomina “viatge de les persones” i que requereix qüestionar-se sobre com funcionem nosaltres mateixos com a individus. I per a això és necessari un doble esforç: el dels nostres líders per posar aquests temes en el centre del debat i plantejar solucions i alternatives diferents a les que hem vingut aplicant en el passat i que facilitin el canvi de paradigma, i l’individual per assumir un compromís personal en aquest procés de canvi.

El procés exigirà canvis en els dos àmbits (el social i l’individual) i comportarà, utilitzant les expressions formulades per Nick Srnicek, “que la construcció del futur passa de forma ineludible per canvis culturals relacionats amb l’ètica tradicional sobre el treball”. Se m’acudeix en aquest punt reflexionar sobre les modificacions que estem adoptant en les nostres conductes individuals i socials respecte al reciclatge: un àmbit en el que tots i totes hem acabat per reconèixer la necessitat d’adoptar canvis en les nostres conductes i hàbits.

Si com sembla tenim una alta probabilitat que el treball (almenys en la seva concepció d’ocupació) passi a ser un bé cada vegada més escàs, hem d’avançar per establir una nova cultura laboral i un marc regulador que sigui capaç de respondre a aquest nou paradigma.

Si tenim una alta probabilitat que el treball passi a ser un bé cada vegada més escàs, hem d’avançar cap a una nova cultura laboral i un marc regulador

Com afirma Javier Creus és absurd que la classe política es limiti a prometre llocs de treball. És impossible. “Les modalitats d’ocupacions estables a temps complet no desapareixeran, però quedaran restringides al 40% de les persones que treballin (…) M’agradaria que els nostres polítics anessin una mica més enllà i es comprometessin a garantir ingressos per a tothom i també que tots els que puguin contribuir a la societat tinguin el reconeixement que correspongui”.

Des del meu punt de vista aquestes són les certeses que no han fet més que consolidar-se en els últims anys.

  • Moltes de les tasques laborals (treballs) es desenvolupen en entorns laborals (ocupacions) de menor qualitat. És urgent que sorgeixi un debat social sobre aquesta tendència. Un debat que no està ni plantejat ni incentivat des de les estructures governatives.
  • Seguim mantenint una estructura en el nostre mercat de treball que molts definiríem a través de tres atributs: dual, discriminatori i de gestió ineficient. Un mercat que es fonamenta en una realitat econòmica determinada però que està mancat de mesures racionals i innovadores dirigides entre altres objectius a afavorir l’ocupabilitat.
  • Seguim obviant els temes clau que necessitaríem abordar sí o sí, a saber: l’accés al treball dels joves, la dualitat en les condicions laborals, la gestió de la immigració i la desocupació estructural. Com les dades sembla que són bones, podem deixar de costat les qüestions realment rellevants.
  • La presència i pervivència de marcs culturals en què es dona un rol i valor extraordinari als contextos jurídics (normes) i es desconfia de la capacitat de les parts per autoregular-se. Molt de l’“intrusisme polític” en les dinàmiques laborals hauria de -simplement- reduir-se a una actitud d’impuls o proposta.

És molt probable que quan s’analitzi l’ocorregut en aquests anys postpandèmia, amb una certa perspectiva temporal, s’arribi al convenciment que vam perdre l’oportunitat que ens oferien els Fons Next Generation per renovar i modernitzar el nostre mercat de treball.

No vam ser capaços de millorar les relacions entre formació, aprenentatge i ocupació, com no vam tenir en compte els efectes discriminatoris d’algunes normes

Constatarem com, en lloc de promoure els consensos necessaris per desenvolupar nous sistemes, mecanismes i comportaments que ens permetessin adoptar els canvis culturals necessaris, ens dediquem a les “batalles polítiques” centrades en el curt termini. Constatarem com no vam ser capaços de millorar les relacions entre formació, aprenentatge i ocupació, com no vam tenir en compte els efectes discriminatoris d’algunes normes i com no vam crear nous mecanismes que ens permetessin, individualment i col·lectiva, fer front als reptes que ens imposaven les noves realitats socials i econòmiques.