Aquest és un dels articles que més costa d’abordar, el darrer de l’any, el que ha d’examinar els dotze mesos que tot just deixem enrere i que, per a bé o per a mal, no tan sols han marcat el nostre fins ara, sinó que de segur marcaran el nostre futur, l’imminent i el que no ho és tant. I és precisament per aquest motiu que se’m fa difícil d’entendre les moltíssimes persones que renuncien al seu dret de vot, cada volta que se’ns convoca a les urnes. Perquè malgrat la desafecció i la frustració, que comparteixo, i malgrat els incompliments i desenganys, que són molts i en aquest cas no entenen de sigles, aquest és l’únic moment en què els ciutadans encara podem dir la nostra.

D’aquest 2024 podria parlar de la victòria de Donald Trump en la cursa per la presidència dels Estats Units. Una victòria en què guanyen el petroli, la regressió de les polítiques mediambientals, la demonització de la comunitat migrant, el masclisme i l'aversió a les minories. Però hi guanya també l'economia proteccionista i contrària a la globalització. Un escenari que s’inflama encara més amb el protagonisme que el magnat nord-americà ha atorgat a Elon Musk, que actua gairebé com a president a l’ombra. La vertiginosa acumulació de poder polític del multimilionari tecnològic és, sens dubte, el presagi que el govern entrant funcionarà com una oligarquia, amb Musk promocionant el negacionisme, la desinformació i les polítiques concebudes únicament pel seu propi enriquiment. Benvinguts al primer jo, només jo i després jo.

Podria estendre’m llargament, sobre el que probablement ens caurà al damunt a partir del pròxim 20 de gener, data en què es farà efectiva la tornada del candidat republicà a la Casa Blanca. Però dissortadament no cal anar tan lluny per empastifar-nos de crispació. Aquí, a l’Estat espanyol, vivim dia sí dia també una cursa per veure qui la diu o qui la fa més grossa. Perquè lluny ha quedat allò dels grans pactes d’estat, de la governabilitat estable o de l’oposició constructiva, per citar algunes de les mítiques frases que ara només trobaríem en un cementiri d'elefants i dinosaures.

Aquí, a l’Estat espanyol, lluny han quedat els grans pactes d’estat, la governabilitat estable o l’oposició constructiva

La política és avui el típic serial de diumenge a les tardes, d’aquells de baix pressupost (i aquí, permeteu-me la ironia) que els ciutadans ens mirem desganats amb el bol de crispetes en una mà i la pantalla del mòbil a l’altra. I és que, per inversemblant que pugui semblar, trobem espectacle entre govern i oposició, entre els mateixos socis de legislatura i entre les forces que conformen l’oposició. Una escudella on no falta de res.

Tenim, per una banda, i cito paraules textuals, “el millor govern possible en el pitjor moment de la història recent d'Espanya”. Cert o no, això ja ho deixo a criteri de cadascú, la realitat és que tenim un govern que sobreviu pràcticament amb respiració assistida, un govern que viu un veritable part diari. Se l’ha batejat com el govern més progressista de la història, per allò que el presideix una coalició tècnicament d’esquerres, però la necessitat i una pinça al nas ha fet que avui s’hagin d’entendre formacions amb polítiques frontalment oposades. I, mai més ben dit, hem vist veritables exercicis de contorsió. Alguns avui defensen indults i amnisties que ahir veien impossibles i una aberració. D’altres han comprat un acord de finançament singular que sabem sobradament acabarà remullat en una tassa de cafè sense gust a res. N’hi ha que han aparcat el simbolisme estèril per recuperar el conegut, i benvingut, “peix al cove”. I també n’hi ha que han abanderat una Copa Amèrica de vela que després, en un exemplar gir de 180 graus, han criticat i han titllat de veritable estafa. N’hem vist de tots colors i no m’equivoco si dic que som tot just a les beceroles.

Com resolem el drama de l'habitatge, el baix nivell educatiu, la immigració, l'emergència lingüística, les traves administratives, l’asfíxia fiscal, la manca de finançament i l'addicció al turisme?

I a l’altra banda, en el rol d’oposició, hi tenim unes formacions que per desgràcia de tots inverteixen el seu temps a restar en lloc de sumar. La confrontació a l’aperitiu, al plat principal i a les postres. Uns i altres, perquè en això tots hi han ficat cullerada, han fet de les nostres institucions una olla de grills en què la bronca i les difamacions han desplaçat el diàleg i la integritat. I em pregunto... Com volem construir un país de progrés i oportunitats si qui legisla alimenta permanentment la toxicitat i bloqueja qualsevol entesa amb l’adversari en temes troncals per la ciutadania? Com resolem el drama de l’habitatge, que s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels darrers anys i que afecta de ple la capacitat econòmica i l’estabilitat emocional i social de les famílies? Com dirimim les mancances del nostre sistema educatiu ara que, de nou, Espanya se situa a la cua dels països desenvolupats en els resultats de matemàtiques, lectura i ciències? I la immigració, com gestionem aquest desafiament global que, si bé contribueix a la sostenibilitat del sistema de previsió social i al dinamisme econòmic a les societats envellides, genera un rebuig tan generalitzat? I parlem del català. Com revertim l’emergència lingüística en la conjuntura de l’actual model social i econòmic i d’un món globalitzat que no l’afavoreixen? I els nostres emprenedors, les nostres empreses, els nostres autònoms..., acabarem d’una vegada per totes amb les traves administratives, l’asfíxia fiscal i la manca de finançament? Sense parlar del talent, aquest diamant preuat que sospirem per captar i retenir. Apostarem per un nou model econòmic, sostenible i amb perspectiva social, centrat en el coneixement i la innovació, o perpetuarem aquesta addicció al turisme que ha col·lapsat ciutats i comunitats autònomes senceres?

La llista és llarga, infinitament llarga, i el que necessitem els ciutadans no són més excuses del tipus “i tu més”. Perquè, serveix de res que arrosseguem els mateixos problemes de sempre amb el pretext que això ja passava amb l’anterior govern? O, per citar un altre exemple, què n’hem de fer, els ciutadans, d'unes exitoses xifres macroeconòmiques que, més enllà de dades, no ens milloren la vida?

Què n’hem de fer, els ciutadans, d'unes exitoses xifres macroeconòmiques que no ens milloren la vida?

Res. Qui dia passa, any empeny. Cadascú a la seva i aquí no es mou res. Comprem uns quants dècims de loteria i fem la carta als reis. D'il·lusió també es viu.