L’hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona tancarà el 24% dels llits d'hospitalització els mesos de juliol, agost i setembre, un centenar més que l'estiu passat. Però la cosa no acaba aquí. L’Institut Català de la Salut (ICS) ha demanat també a alguns centres d’atenció primària (CAP) que redueixin les substitucions d’estiu per les vacances dels professionals sanitaris, tenint en compte la situació econòmica actual vinculada a la pròrroga pressupostària.

Aquestes han estat les dues notícies amb què dies enrere tots els mitjans del país omplien les seves portades i articles d’opinió. I no és per menys. Parlem del nostre sistema de salut, un pilar fonamental de l'estat del benestar i la cohesió social.

Si bé el subdirector de CatSalut ha reiterat que aquest 2024 es disposa de més recursos i més personal i no veu un desgavell aprimar un 25% l'activitat programada, fonts de l'hospital han manifestat que el tancament dels 272 llits no és sinó conseqüència de l’evident manca de pressupost. Val a dir que habitualment el Vall d’Hebron ja tancava part dels llits a l’estiu, però eren el 16 % i només durant el mes d’agost.

Des del centre exposen també que aquest ascens en el nombre de llits tancats aquest any forma part del conjunt de mesures per poder complir el pressupost. De fet, a l’abril el Vall d’Hebron ja va comunicar a la plantilla que no renovaria el contracte de 200 professionals eventuals del període d’hivern que s’havien prorrogat durant la pandèmia, en tant que no comptava amb els fons vinculats a la covid-19.

En realitat, el conseller Manel Balcells ja va demanar als principals hospitals de la capital catalana que prenguessin mesures per equilibrar els comptes.

El departament de Salut manté que l’any passat va ser un any d’activitat sense precedents en el sistema sanitari i que aquesta activitat s’ha anat intensificant en els cinc primers mesos d’aquest 2024. Aquesta activitat més acusada ha suposat una despesa més elevada, que és el que ara al·lega Salut per justificar les tisorades d’estiu.

L’ajustament del pressupost al Vall d’Hebron aflora unes retallades que dissortadament Catalunya encara no ha revertit. És un fet: des de l’inici de l’any 2010 l’infrafinançament sanitari ha esdevingut un mal endèmic sense resoldre.

En aquesta ocasió, les principals dificultats per al compliment pressupostari han estat l’aboliment del sobrecost de la covid, l’augment de la plantilla del passat exercici i la redistribució de personal a d’altres punts del territori.

Catalunya és l’únic territori de l’estat que no ha restaurat les retallades i destina sis euros menys per habitant a polítiques socials

Segons l'estudi La insuficiència financera de la sanitat catalana revisitada. La despesa sanitària en el context de la comparativa de països avançats, publicada pel Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la sanitat catalana necessita 3.000 milions més per garantir el finançament del sistema públic.

Si bé la pandèmia va posar de manifest la importància de la despesa pública, les comunitats autònomes tan sols han incrementat un 13,5% la inversió en polítiques socials entre el període 2019 i 2022: un 7,9% més en sanitat, un 17,7% en educació i un 28,8% en serveis socials. Catalunya és, de fet, l’únic territori de l’estat que no ha restaurat les retallades i destina sis euros menys per habitant.

L’infrafinançament, però, no és l’únic problema de la sanitat catalana, tot i que sí que és un dels més rellevants. Una altra gran dificultat que afronta Catalunya com a país és la manca de professionals. Ras i curt: a Catalunya falten metges. Amb l'estructura actual no es pot donar respostes a la demanda del moment. D'aquí a un termini de cinc anys es jubilaran prop del 30% dels metges i metgesses que ara treballen al sistema sanitari. En falten, i en faltaran, a gairebé totes les especialitats, però sobretot a l'assistència primària.

Fa temps que sentim el mantra que manquen metges. Ens trobem davant d’un greu problema del sistema sanitari i de l’atenció primària en particular, perquè sense inversió i sobretot sense professionals el sistema no pot funcionar.

Falten metges. Després de la pandèmia i més d’una dècada de retallades, l’especialitat es troba en un declivi agònic que l’ha dut a una situació extrema

Es produeix el fet paradoxal que a l’estat espanyol mai havíem tingut tants metges en formació d’especialitats (coneguts com a MIR) com en els darrers anys i la taxa de metges en actiu no ha deixat de créixer des dels anys 70.

El creixement, però, ha estat desigual per a les diferents especialitats, sent l’atenció primària la que ha crescut menys. Segons el Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH), 33 de les 49 especialitats mèdiques reconegudes a l’estat espanyol presenten dèficit d’especialistes, però la de medicina familiar és la més alarmant. A Catalunya, per exemple, enguany han quedat vacants 98 places de metge de capçalera en l'adjudicació de les places MIR; i a tot Espanya les places desertes s'han duplicat.

L’emigració d’especialistes a altres països és una realitat. Les causes són múltiples, essent la precarietat salarial la més significativa. En dades objectives, al Regne Unit o a Alemanya, el sou mitjà d’un metge és 2,5 vegades més alt que a l’estat espanyol. Però entre territoris també hi ha diferències notòries, i Catalunya exhibeix novament el lideratge, amb un sou anual fins a 10.000 euros inferior que a la resta de comunitats autònomes.

Però els sous insuficients no són l’única explicació del dèficit de metges de família. N’hi ha d’altres, com la precarietat en el treball, la sobrecàrrega de feina o el desprestigi de la professió. Després de la pandèmia i més d’una dècada de retallades, l’especialitat es troba en un declivi agònic que l’ha dut a una situació extrema. La infradotació de l’assistència primària és crònica i les mesures estructurals per revertir-la, inexistents.

Trobar els metges que avui no hi són, però, requerirà polítiques actives a escala estatal i catalana. Fa tants anys que el fenomen es reitera que no posar-hi remei és políticament censurable, irresponsable i una frivolitat. No hi ha receptes miraculoses, però totes passen per més finançament, per millorar les condicions laborals i per prestigiar l'especialitat.