Els reality shows televisius exitosos tenen un factor sorpresa molt rellevant. Cal que hi hagi girs inesperats, situacions dramàtiques sobrevingudes, escenes de sobreactuació, música frenètica seguida d’un silenci tens. És un patró que es repeteix: des del concursant de Masterchef que rellisca i li cau l’elaboració a terra mentre lluitava a contrarellotge per entregar el plat a temps, fins al típic programa de caçatalents on algun membre del jurat elimina un candidat molt apreciat per l’audiència i pels altres membres del jurat, causant una gran polseguera. Trump coneix bé aquestes dinàmiques: va protagonitzar el seu propi reality show, titulat The Apprentice, en el qual els concursants competien per dirigir una de les seves empreses i un premi de 200.000 dòlars. Després de ser sotmesos a una sèrie de proves i d’esperar, drets, davant d’un Trump amb cara desafiant assegut al seu escriptori enmig d’un silenci tens, rebien la temuda sentència: “You’re fired” (estàs acomiadat), que posava fi al seu pas pel concurs.

Podríem discutir si Trump té un caràcter que inclou tots aquests trets de forma innata, o si el seu pas per diversos formats com els esmentats li ha fet perdre les fronteres entre la persona i el personatge. En qualsevol cas, l’estupor amb la qual els economistes, analistes i diplomàtics observen l’autèntic circ de les darreres dues setmanes amb epicentre a la Casa Blanca contrastaria amb l’admiració i èxit sense precedents que sentiria qualsevol productor televisiu davant les mateixes actituds –des de les escenes de signatura de decrets a un estadi de futbol seguit de llançar els bolígrafs a l’audiència fins al famós cartell de cartró imprès que aguantava a les mans com si fos el menú del dia d’un restaurant, tot recitant l’aranzel que li corresponia a cada país. Els fets que es van succeint compleixen fil per randa els requisits de tot bon reality: la pausa incerta dels 90 dies, l’ascens i defenestrament inesperat de Musk, l’obsessió entorn d’un antagonista –la Xina–, les idees boges, com construir casinos a la Franja de Gaza...

Els fets que es van succeint a la Casa Blanca compleixen fil per randa els requisits de tot bon 'reality'

La situació és inèdita. Les decisions que pugui adoptar els Estats Units en matèria de macroeconomia, divises i comerç internacional, per raons evidents, tenen una transcendència que va molt més enllà de les seves fronteres. Els ciutadans dels Estats Units són sobirans i tenen tot el dret i la legitimitat per manifestar electoralment que volen gestionar el país com si fos un programa d’Alberto Chicote, però en el moment que aquests moviments tectònics ens ocasionen un tsunami a Europa i Àsia, apareixen dubtes sobre la legitimitat d’aquests cops de volant unilaterals.

Així mateix, dins del perímetre dels Estats Units també podríem qüestionar la legitimitat de decisions presidencials que tinguin efectes d’enorme rellevància durant les pròximes dècades. Un president, per molt que sigui escollit democràticament, és autosuficient per posar punt final a l’aliança atlàntica que ha unit Europa i Estats Units durant els darrers vuitanta anys? Malgrat la legitimitat legal, existeix legitimitat moral per enterrar, encara que sigui involuntàriament, el concepte del dòlar com a moneda refugi de valor global en pro d’una readopció de l’or? L’or ha augmentat un 20% a mercats financers les darreres setmanes mentre el deute sobirà dels Estats Units es desploma a un ritme similar. Els successors de Trump rebran aquesta herència i poca cosa podran fer per revertir qüestions reputacionals de gran impacte que recauen sobre la geografia, no sobre el personatge.

El comerç internacional és un gran trencaclosques que ha adquirit una complexitat enorme amb el pas dels anys

En qualsevol cas, com diuen els americans, “it is what it is”. És el que hi ha. Ens toca surfejar aquestes onades de la manera més raonable possible, i compte: és molt aviat per obrir el meló de l’avaluació de danys. Els mitjans de comunicació han centrat el focus en les empreses catalanes i europees que exporten als Estats Units, però l’embolic és molt més gran: la capacitat productiva de la Xina que es dirigia als Estats Units, es desviarà cap a Europa? A quin preu i en quines quantitats? Com ens afectarà aquesta nova i potencialment molt agressiva competència al nostre mercat local? Els Estats Units podran trobar un proveïdor alternatiu per a cada producte subjecte a un tipus d’aranzel menor que el que ens pagarien als europeus? Internalitzar la producció dins les seves fronteres tindrà un cost menor que pagar l’aranzel i comprar-nos a nosaltres? Quins terminis requeriria aquesta internalització?

Addicionalment, cal tenir en compte que el comerç internacional és un gran trencaclosques que ha adquirit una complexitat enorme amb el pas dels anys: Boeing té centenars de proveïdors repartits a desenes de països. Cada peça enviada per un d’aquests proveïdors està formada per sub-components que, al seu torn, venen de desenes d’altres països. Dibuixar l’arbre complet d’un avió Boeing presentaria una quantitat de ramificacions que fa absolutament impossible modelitzar l’impacte real de les mesures que es discuteixen. Fins i tot existeix una organització que intenta, si més no, il·lustrar la dimensió d’aquest gran embolic: l’Observatori de la Complexitat Econòmica, www.oec.world

A l’espera que es vagi definint el dibuix resultant dels nous equilibris globals, un procés que probablement requereix uns quants mesos més, el que sí que podem concloure ara com ara és que tots nosaltres, amb un consens inèdit, tornaríem avui mateix a l’anterior escenari d’absència d’aranzels i aposta ferma pel comerç global. Després de tot, potser ha fet falta enterrar la democràcia liberal i el lliure comerç per prendre consciència de com eren de valuosos i com els trobem a faltar. Si som capaços de tornar a unir les peces després de la trencadissa de les darreres dues setmanes, convindria revisar el paper de cada bloc ideològic en protegir o menysprear aquests conceptes.