S’està complint el presagi: la segona era Trump ha arrancat amb una força i una contundència que excedeix enormement el llindar de les polítiques empreses durant el seu primer mandat. La cascada d’ordres presidencials va començar tot just després de l’acte d’investidura. Trump es va desplaçar a un estadi esportiu, on va llançar al públic els bolígrafs amb els quals signava les normes, talment com si fossin samarretes d’un jugador de futbol després d’un partit. El despropòsit ha continuat al llarg dels dies, assolint el passat cap de setmana un punt d’inflexió amb la materialització dels aranzels que havia promès en campanya electoral: un 25% per al Canadà i Mèxic, un escalat similar per a la Xina, i l’amenaça de què la Unió Europea es vegi afectada en els mateixos termes properament.

Malgrat que Trump havia anticipat en multitud d’ocasions aquestes mesures, existia un cert escepticisme sobre que finalment s’aprovessin perquè significaria un gir de 180° respecte a la política de comerç exterior dels Estats Units del darrer segle, amb conseqüències imprevisibles i potencialment de gran magnitud. Canadà i Mèxic van rebre amb perplexitat l’aprovació dels aranzels, que obre un escenari d’autèntic caos i imprevisibilitat en el flux de comerç internacional. En primer lloc, per la naturalesa indiscriminada d’aquests aranzels: habitualment les polítiques de proteccionisme són instruments amb bisturí que van orientats a sectors molt concrets, que s’han calculat amb models economètrics que permeten a la nació que les impulsa garantir que es corregeix una certa anomalia de competitivitat.

La naturalesa dels aranzels aprovats per Trump, que afecten pràcticament a tot el comerç de béns de qualsevol naturalesa en una xifra arrodonida del 25%, té conseqüències impossibles de predir un cop s’entri en el cicle de la segona derivada (és a dir, la resposta del Canadà, Mèxic i companyia en forma de represàlies equivalents en el sentit contrari: aranzels a tot allò que s'importa dels Estats Units cap a aquests països). També s’entra en territori desconegut perquè la geopolítica mundial, el dret internacional i les institucions globals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) queden tots ells sepultats per la nova era de Trump, i perden qualsevol utilitat o sentit que poguessin tenir. Si el plantejament fiscal dels fluxos de comerç internacionals no està basat en càlculs economètrics sinó en venjances personals i apriorismes construïts sobre la superioritat moral, no té sentit res del que pugui plantejar l'OMC ni cap arbitratge mercantil entre països.

El dret internacional i les institucions globals com l’Organització Mundial del Comerç queden sepultats per la nova era de Trump

Així les coses, els equilibris de forces al tauler internacional s’han de recalcular a tota velocitat per respondre davant d’aquest escenari completament diferent. A Europa, la situació és particularment delicada per una confluència de factors. Els Estats Units és un dels principals destins d’exportació de béns europeus; per exemple, a Catalunya el primer destí del que exporten les nostres fàbriques a geografies no europees és els Estats Units, i hi ha llaços rellevants, com l’empresa Grifols (que concentra molta activitat als Estats Units) o l’unicorn dedicat a la fabricació de carregadors de cotxe elèctric Wallbox, que cotitza a un índex borsari americà.

També pel que fa a aliances geopolítiques: Els Estats Units era un dels principals aliats en l’àmbit de la defensa amb un creixent protagonisme durant el conflicte entre Rússia i Ucraïna. La pertinença conjunta a l'OTAN ha estat un lligam rellevant durant les darreres dècades. El mateix futur de l’OTAN està a l’aire, amb Trump dient explícitament i en obert que valorarà la continuïtat dels Estats Units com a membre d’aquesta aliança i un front obert tan significatiu com una potencial transferència no desitjada de Groenlàndia de mans daneses cap als Estats Units, una eventualitat que evidentment destruiria l’actual plantejament de l’OTAN i enverinaria les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i Europa.

Europa acumula dècades de respecte escrupolós de la lliure competència internacional, cosa que no han fet la Xina ni els Estats Units

Europa també entoma aquest nou escenari amb el peu canviat perquè acumula dècades de respecte escrupolós de la lliure competència internacional, mentre principalment la Xina, però també els Estats Units, feien els ulls grossos amb la concessió d’ajudes d’estat, subvenció de la inversió industrial i dúmping encobert en alguns sectors. Així és com s’ha arribat a un escenari en el qual els cotxes elèctrics xinesos inunden Europa a preus extremadament competitius, amb megafàbriques subvencionades pel partit comunista xinès i cadenes de valor que compten amb un suport més que agressiu de l’esfera pública.

Transitar de la posició europea de competència justa i respecte als fluxos de comerç internacional cap a un entorn completament diferent, amb forts aranzels, serà més difícil de fer que per a altres geografies que ja eren més properes a una dinàmica proteccionista. Alhora, tot plegat té una petita virtut: potser davant d’un xoc abrupte els europeus reaccionem, mentre que immersos en l’escenari de la granota bullint lentament, vivíem una letargia i una inacció que només podia portar cap al desastre econòmic.