S'està escrivint tant sobre Rafa Nadal aquests dies que poc pot dir-se que ja no s'hagi dit. Intentant afegir alguna cosa sobre l'assumpte, i pensant en la situació actual econòmica d'Espanya, es produeixen una sèrie de paral·lelismes que poden ser interessants per al lector.

El primer, a Rafa Nadal li va tocar una era en què dos tenistes estaven destinats a emportar-s'ho tot: primer, el suís Roger Federer i després el serbi Novak Djokovic. Tècnicament eren molt superiors. Rafa va anar guanyant, amb el temps, tècnica, però la que tenia en els seus inicis estava al nivell de molts altres jugadors que no van aconseguir plantar cara a aquests dos colossos.

Primera lliçó: l'entorn, factor exogen que no controlem, determinarà les nostres capacitats d'èxit. Durant els últims vint anys, aquests tres tenistes s'han emportat el 80% dels Grand Slams, deixant engrunes a la resta. En aquestes dècades, esportistes de la raqueta excepcionals no han passat a la història i han passat desapercebuts no perquè no fossin prou bons, sinó perquè han tingut la mala sort de coincidir en el temps amb tres fora de sèrie. Aquests mateixos tenistes que s'han endut un o dos Grand Slams o que han estat als primers llocs del rànquing unes quantes setmanes, en temps normals on no haguessin coincidit amb aquests tres colossos, serien avui reconeguts com a grans del tenis.

L'esforç és primer i el resultat és accidental. Rafa ha seguit perquè sempre s'ha esforçat. La seva manera d'actuar no ha canviat

Per tant, de vegades, l'èxit s'explica pels que et toquen de competidors en aquell moment. En el cas de l'economia espanyola, vivim uns anys en què els resultats i la performance de les nostres empreses és molt superior a Alemanya, França, Itàlia i altres grans europeus. Ho estem fent millor que ells o estem en un entorn on els competidors no són tan bons? El que està passant és que la innovació, l'energia, l'automoció i els costos laborals són els cavalls de batalla de l'economia mundial. Aquests factors estan afectant especialment la indústria, sobretot la d'automoció. França, Alemanya i Itàlia, especialment els dos primers, són països que depenen de la indústria. I en el context mundial actual, la Xina, Sud-est asiàtic i els Estats Units són els tres grans tenistes que estan deixant fora a jugadors excepcionals però que no guanyen títols, i estan patint fins al punt d'entrar en recessió. Espanya està guanyant partits perquè no competeix contra ells, no perquè siguem millors que ells.

La segona lliçó de Rafa Nadal és que, si va ser capaç fins i tot de superar Federer en nombre de Grand Slams, i de colar-se entre ell i Djokovic com un dels grans, va ser per una sèrie de qualitats personals i físiques. Ambdues van ser clau. Però les personals han pesat molt. Psicològicament, Rafa Nadal ha demostrat de què serveix no rendir-se mai. Molta gent es preguntava per què Nadal continuava competint aquests últims anys. No entenen que seguia pel motiu mateix pel qual ha guanyat tants títols. Perquè sempre té sentit intentar-ho. L'esforç és el primer i el resultat és accidental. Rafa ha seguit perquè sempre s'ha esforçat. La seva manera d'actuar no ha canviat.

Com s'aplica això a la nostra economia? Ens hem de preguntar si els èxits que estem obtenint són fruit del nostre esforç o d'aquesta situació favorable que explicava en el punt anterior.

Ens falta molt esforç en l'esperit del país, però està llastat per unes normes del joc que desmotiven les joves promeses

És difícil establir una conclusió sense caure en el simplisme. A Espanya es treballa i es treballa de valent. Però també hi ha moltes persones que han desistit de provar d'esforçar-se. I això té a veure amb els premis i les regles de joc. Les regles de joc del tenis són clares i són les mateixes per a tothom. Hi ha poques injustícies en arbitratge i la normativa protegeix tothom per igual. És aquest el cas d'Espanya? Clarament, no. Les regles del joc canvien amb excessiva freqüència (reguladores, fiscals, de competència, de preus); la desigualtat impositiva no serveix ja per explicar la redistribució de rendes, sinó que ratlla l'abusiu i confiscatori; les dificultats que se li posen a l'emprenedor i empresari són enormes: arriscar-se té molt càstig si et surt malament i un premi molt castigat si et surt bé.

A Espanya molta gent no vol emprendre perquè pensa que no val la pena. La gent no vol problemes i l'esforç no és en la base de l'esperit econòmic i empresarial del país més que a rampells, llocs específics o persones exemplars. Però siguem francs, aquest no és un país d'emprenedoria i esforç perquè les regles del joc no ho afavoreixen.

Així i tot, Rafa Nadal ens deixa una última lliçó. L'esforç té sentit. Tenim la fortuna d'estar bastant sols al terreny de joc on competeix la nostra economia. No ens pensem que estem guanyant partits perquè som molt bons, sinó perquè els grans competidors estan arrasant en altres pistes de joc. Ens falta molt esforç en l'esperit del país i aquest esforç està llastat per unes normes del joc que desmotiven les joves promeses que tants partits podrien guanyar, així com els nostres llegendaris empresaris, de gran i petita empresa, que acaben per llançar la tovallola.