Recentment, hem conegut les dades del primer trimestre del 2023 de la Comptabilitat Nacional publicades per l'INE, que donen un creixement del PIB en volum del 0,5% intertrimestral i del 3,8% interanual. Alhora, aquesta última dada es descompon en un 2,5% d'augment de la demanda externa i un 1,3% la interna. Pel que fa a l'oferta, la indústria registra un notable creixement interanual del 5%, superat pel comerç, el transport i l'hostaleria, amb el 9,7%. En el cas de l'economia catalana, l'institut d'estadística de Catalunya, Idescat, també ha fet públiques les dades del primer trimestre, que donen un creixement sorprenent de l'1,2% en termes intertrimestrals, recolzat sobretot per un notable augment de la indústria del 5% en comparació del trimestre anterior.

Des de fa uns quants anys el sector exterior de l'economia espanyola tendeix a fer aportacions netes positives al creixement, mantenint un significatiu superàvit per compte corrent, en contrast amb el dèficit recurrent de la balança comercial en dècades anteriors. Tot i els auguris de desglobalització, pre- i postpandèmia, el fet és que les exportacions de béns i serveis procedents de l'economia espanyola, mesurades a preus constants, han continuat creixent tendencialment per sobre del PIB durant les darreres dues dècades, tal com havien anat fent a les quatre anteriors. Així, el pes que representen les exportacions sobre el PIB ha passat del 26,5% el 2000 al 35,1% el 2019, amb un ascens gairebé ininterromput fins al xoc pandèmic que comença el 2020 i que redueix el percentatge fins al 31,7%. Tot i això, la recuperació ha portat les exportacions a un rècord històric del 38,5% del PIB el 2022 i les previsions per al 2024 preveuen que se superi el 40%.

Una part d'aquest creixement s'explica pels serveis, tant turístics com no turístics, però una altra part reflecteix una transformació radical de la indústria manufacturera, que ha guanyat en productivitat i competitivitat a mesura que s'internacionalitzava. És cert que les manufactures han perdut gairebé una tercera part dels seus efectius, passant de 2,9 milions d'ocupats el 2000 a una mica més de 2 milions el 2019, però, per altra banda, el valor afegit per persona ocupada, a preus constants, ha augmentat un 41%. Com a conseqüència, l'any 2019 la indústria manufacturera aportava un valor afegit total similar al de l'any 2000. I encara que hagin perdut pes amb relació al PIB, les manufactures exportables ocupen actualment una posició més estratègica i determinant de la quantitat i la qualitat del creixement que en el passat. Sense la seva aportació, el creixement de la demanda interna es veuria llastat ràpidament per l'absorció d'importacions sense contrapartida compensatòria suficient de les vendes a l'exterior, rebaixant el sostre de la capacitat de creixement equilibrat i sostenible de l'economia en conjunt.

Una part de la pèrdua de pes de les manufactures al PIB és només aparent, en la mesura que moltes empreses industrials han externalitzat operacions i serveis que abans realitzaven dins del perímetre de la mateixa empresa, i que molts serveis tècnics directament vinculats amb la producció industrial (logística, enginyeria, R+D, etc.) es comptabilitzen fora del perímetre comptable de la indústria. La indústria, en sentit ampli (incloent-hi els serveis a la producció industrial), és clau en el desenvolupament de qualsevol economia, mentre que ha estat i continua sent el principal motor de creixement de la productivitat i ofereix productes comercialitzables d'elevat valor afegit als mercats internacionals. I és precisament aquest creixement de la productivitat industrial el que pot permetre (i finançar) el desenvolupament de serveis d'atenció a les persones amb una demanda potencial gairebé il·limitada i una oferta poc o gens intensiva en carboni. En aquest sentit, no cal témer l'automatització sinó canalitzar-la, alhora que es faciliten els fluxos intersectorials de la força de treball cap a aquells filons d'ocupació més elàstics al creixement de la renda per càpita.

Tampoc cal témer la globalització, sinó regular-la i ordenar-la, potenciant polítiques públiques efectives que protegeixin els treballadors i les treballadores i no els llocs de treball que vagin quedant obsolets, i aprofundint en la integració econòmica en àrees properes, com l'europea, amb estàndards exigents de protecció social sobre la base d'uns valors comuns. És la qualitat del creixement, més que la quantitat, el factor que realment determina el benestar i la dignitat de les persones, i per tant el repte és augmentar la prosperitat amb equitat i sostenibilitat. Es tracta d'un repte global, que requereix respostes globals, però cal fer-hi front des del local, tenint en compte les particularitats geogràfiques, econòmiques i socials de cada territori.

En el cas de l'estat espanyol un article recent del professor Josep-Vicent Boira posa de manifest l'elevada concentració i el dinamisme demogràfic més gran de la franja litoral mediterrània, d'Andalusia a Catalunya, en el marc de la península Ibèrica. La principal tesi de l’article és que l’important pes relatiu de l’est peninsular en termes demogràfics no té prou contrapartida en l’àmbit polític, deutor de la imatge dominant d’una Espanya radial que gravita al voltant de Madrid. Estenent l'argument del professor Boira a l'àmbit econòmic cal constatar la concentració de la indústria exportadora i també de bona part de la indústria turística a la franja litoral mediterrània: de l'emergent dinamisme empresarial de Màlaga al pol científic-tecnològic-industrial de Barcelona, passant per l'horta murciana, la costa alacantina, la manufactura valenciana, la química de Tarragona i l'eix turístic que va de la muntanya i la costa catalanes a les Balears. D'aquesta constatació cal extreure'n una conclusió rellevant: si la internacionalització és el principal factor d'impuls i d'equilibri de l'economia espanyola, el vector principal d'aquesta internacionalització es troba ubicat en una estreta franja perifèrica a la vora del Mediterrani.

El problema, com ens recorda el professor Boira, és que aquesta prima franja perifèrica en el sentit geogràfic també ho és políticament, mentre que és absolutament central en els plans demogràfic i econòmic. Aquesta asimetria genera tensions i disfuncions, com posen de manifest infraestructures essencials que s'eternitzen en el temps, com les vinculades al corredor mediterrani, i que llasten el principal motor econòmic de l'estat. A l'antic escut de la Cambra de Comerç de Barcelona figurava en llatí el lema següent: “Terra Dabit Merces, Undaque Divitias”. En català: "La terra dona béns; el mar, riqueses". La fortalesa del sector exterior espanyol no és una casualitat, però sí que té una mica de miracle. Semblaria assenyat, a tots aquells que prefereixen no confiar gaire en els miracles, que les polítiques públiques a l'economia espanyola comencessin a dissenyar-se i aplicar-se amb una mirada diferent, que cuidi més i millor les fonts de prosperitat ("divitias") que apunten cap al mar ("undaque") i cap a l'orient, on neix el sol.