Argumento en aquest article la que crec que constitueix avui l'única via de reforma del finançament autonòmic possible i potser acceptable per a Catalunya, si es vol encaixar part del puzle de les comunitats autònomes que actualment qüestionen l'estat de les autonomies. De moment, el sistema vigent es basa en un constitucionalisme unitari que (i) fiscalment valora les necessitats de despesa de les comunitats (a través de paràmetres amb variables més o menys definides, ponderades i modulades amb fons i subfons ad hoc), (ii) amb la decisió dominant de l'Estat (domini del Consell de Política Fiscal i Financera, en el qual compta amb majoria absoluta), (iii) reflectida en transferències (revestides més o menys de participació en una cistella d'impostos), (iv) amb discrecionalitat en les revisions, que allunyen el sistema del que podria considerar-se un pacte (federalisme, foedus, pacte), i (v) des de la suposició que la sobirania fiscal és única i no compartida ("no hi ha catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya").

Mantinc per aquest motiu una posició contrària a l'afirmació que Espanya s'ha situat entre els països més descentralitzats de l'OCDE (certament, no en termes d'ingressos ni de responsabilitat fiscal!), mancant figures tributàries que facin transparent l'autonomia tributària. Em pronuncio contra l'anivellament total, perquè entenc que desvirtua la responsabilitat fiscal exigible d'un model que aspiri a ser de tall federal; sense solució davant de la complexitat que produeix la via d'estimació objectiva de "necessitats fiscals de despesa". I advoco per l'eliminació explícita de la clàusula de statu quo, això és, que ningú no perdi finançament ni en termes absoluts ni relatius (!), per reclamar una vegada per sempre l'avaluació dels efectes de l'anivellament solidari sobre les bases de la desigualtat personal i no només de la territorial.

La proposta que crec més adequada consisteix a afegir la via actual de finançament, que continuaria basat en l'estimació de les necessitats fiscals, un pacte fiscal per a aquelles comunitats autònomes que ho vulguin. Aquest partiria de la capacitat tributària de les comunitats per assolir un nivell d'anivellament predeterminat: un més/menys respecte a valors mitjans.

L'esquema proposat es basaria en el següent iter: (i) es computarien les capacitats tributàries de cada comunitat autònoma, com es fa ara, encara que sense més ajustaments; (ii) es comprovarien les diferències respecte de la mitjana de recursos normatius (per càpita, en termes reals de capacitat de compra, del qual adquireix un euro de subvenció als territoris, sense altres ajustaments); (iii) es determinaria una regla de diferències màximes acceptables en els recursos finals per càpita; (iv) s'establiria l'anivellament horitzontal des de les comunitats autònomes, segons una regla acordada (del tipus cessió de la progressivitat fiscal continguda en l'IRPF de les comunitats, com a diferència entre el pes relatiu del PIB de cada comunitat i la seva recaptació normativa en l'impost sobre la renda), (vaig veure) a aquesta s'afegiria l'anivellament vertical que l'Administració General de l'Estat discrecionalment desitgés exercir a partir dels seus propis recursos (indicadors aquí de necessitat relativa i de l'objectiu global d'anivellament que es predeterminés).

Si s'acceptés el model de 'capacitat fiscal' com a opció per a les Comunitats que no desitgin mantenir-se en la via de la 'necessitat fiscal', es transparentaria un risc financer més gran respecte del model més garantista basat en necessitats, a canvi de més autonomia i responsabilitat fiscal. I suposaria una aproximació al concert foral -a reconduir també en la línia anterior.

Es tractaria, per tant, d'una opció oberta de dues vies per al període quinquennal de referència, sense compensacions exigibles després d'elecció d'un o un altre mentre es mantingui en l'interín. Amb el còmput de la capacitat fiscal (ja sigui via cent per cent d'IRPF o a través d'una cistella que combini, a iguals recursos totals actuals, més IRPF i menys participació en impostos indirectes) i una contribució horitzontal d'anivellament (segons la diferència, com comentem, entre la recaptació fiscal relativa de cada Comunitat en IRPF i la seva renda relativa, d'acord amb recaptacions normatives i acords legals en IRPF). Amb això se cediria la progressivitat fiscal resultant de les diferències personals de renda sobre el territori, de manera planificada i amb actualització automàtica. L'indicador de recursos reals per càpita actuaria tan sols com a eix de l'anivellament vertical: la que va a càrrec dels impostos que mantingui l'Estat. L'esmentat anivellament cessaria quan resultés un canvi que no respectés l'ordinalitat de les capacitats fiscals inicials.

A tot això s'afegiria una sèrie de canvis normatius relatius als tributs cedits per endinsar-se en l'autonomia tributària i en el reforçament de la capacitat fiscal de les comunitats autònomes

Aquesta és, al meu entendre, l'única manera possible de reconducció general del sistema de finançament autonòmic en l'actual situació. I crec fermament que en algun moment tocarà afrontar-la.