Hi ha criatures que habiten el territori del somni, éssers que no es deixen veure, però que tothom diu haver vist. L’unicorn n’és un d’ells: misteriós, perfecte, sublim. Un cavall del color de la llet més pura, amb una sola banya, símbol d’una bellesa inalterable i d’una magnificència que es resisteix a la corrupció del temps. Diuen que el seu pas és lleuger i silent, i la seva existència, mai del tot confirmada, nodreix tot de llegendes i fantasies. L’unicorn no té pressa. No competeix. No lluita. Simplement, és. I en aquesta figura etèria hi projectem un desig humà profund per tot allò que és extraordinari i inabastable.

Però, com acostuma a passar, quan les persones convertim els símbols en estratègies de màrqueting, els esberlem. Ens apropiem de la metàfora i la prostituïm. Així és com el món empresarial va decidir coronar com a “unicorns” aquelles companyies que assoleixen una valoració de més de mil milions de dòlars sense haver sortit a borsa. I ho va fer amb un to d’admiració reverencial, com si aquestes empreses fossin creacions mitològiques, excepcionals i gairebé divines. Els hem posat ales, filtres de LinkedIn i discursos TED. Les hem convertit en l’epítom de l’èxit. Perquè tenim aquesta obsessió gairebé malaltissa d’etiquetar-ho tot: les tempestes, les guerres, les catàstrofes... i també els deliris col·lectius. Els unicorns empresarials no són sinó una fantasia. Un miratge construït amb el vernís de l’ambició i el parany del creixement vertiginós i desmesurat.

Els hem convertit en l'epítom de l'èxit. Però els unicorns empresarials no són sinó una fantasia. Un miratge construït amb el vernís de l’ambició i el parany del creixement vertiginós i desmesurat

Passen els anys i encara visc amb perplexitat el meu entorn, l’estupidesa i el sense sentit del món en què vivim. Em sorprèn i m’inquieta la capacitat que tenim d’idolatrar determinades companyies únicament pel fet de vestir aquesta etiqueta màgica. La paraula “unicorn” ofega la mirada crítica i transforma en admirable allò que, sovint, és només una façana fràgil i fàcilment trenquívola. Com podem celebrar models empresarials que, en determinats casos, basen el seu èxit en la precarització de les condicions laborals i en la renúncia als valors més elementals? Ens fascina la xifra, el relat del creixement exponencial, però oblidem el preu que massa vegades s’oculta rere l’escenari: sous irrisoris, jornades infinites, manca de drets. I aplaudim. I compartim. I recomanem.

Però, què amaga realment aquest títol màgic? Què hi ha rere aquesta banya daurada?

Hem normalitzat empreses que acumulen centenars de milions en pèrdues anuals, que viuen endeutades fins a l’última neurona, però que es presenten com a models a seguir

Els unicorns moderns sovint són empreses joves, impulsades per fons de capital risc amb una única obsessió: créixer. Créixer per créixer, com si això fos sinònim de sostenibilitat o d’èxit real. Ens hem empassat la fal·làcia. La fal·làcia que l’escala justifica el desequilibri, que l’expansió pot precedir la rendibilitat indefinidament. I en nom d’aquesta visió distorsionada, hem normalitzat empreses que acumulen centenars de milions en pèrdues anuals, que viuen endeutades fins a l’última neurona, però que es presenten com a models a seguir. Ens ho creiem. Ho aplaudim. Hi invertim.

Però no hi ha màgia en aquestes estructures. No hi ha unicorns. No hi ha pólvores d’estrella ni camins de llum. Hi ha potents estratègies de màrqueting, narratives ben construïdes i una bombolla d’expectatives nodrida pel capital especulatiu. L’èxit no rau en el model, sinó en la seducció. Seduir inversors, mitjans, consumidors i institucions. I un cop captiva l’audiència, el miratge es pot allargar anys. Fins que esclata.

No tenen un model de negoci rendible. Viuen del finançament extern, de rondes d’inversió que esdevenen un fi en si mateix

Mirem-ho de prop: molts d’aquests unicorns, especialment en l’àmbit de la tecnologia, no tenen un model de negoci rendible. Viuen del finançament extern, de rondes d’inversió que esdevenen un fi en si mateix. Sense beneficis, no hi ha miracle. Estem davant d’un artifici. I és aquí on comença la fal·làcia.

Els treballadors d’aquestes empreses sovint viuen immersos en una cultura de l’èxit tòxica, on l’únic que importa és la velocitat. La precarietat es disfressa de flexibilitat. La pressió, de passió. L’esgotament, de compromís. Els valors? Només xinxetes a la paret. I mentre la direcció s’engreixa amb primes estratosfèriques o es ven accions abans del naufragi, la resta de l’equip es queda amb la promesa d’un equity i d’un multiplicador que mai no s’arribaran a materialitzar.

Potser no calen més unicorns. Potser necessitem més camells. Empreses resilients, sòbries, capaces de sobreviure en entorns hostils sense litres de líquid extern

El més pervers de tot plegat és quan totes les esferes presenten aquest model com a inspirador. Ens diuen que cal somiar en gran. Pensar en exponencial. Buscar el pròxim unicorn com si fos una vocació inevitable. Però potser no calen més unicorns. Potser necessitem més camells. Empreses resilients, sòbries, capaces de sobreviure en entorns hostils sense litres de líquid extern. Empreses amb valors reals i no amb bombolles d’aire calent.

La mitologia empresarial ha convertit el creixement accelerat en una virtut inapel·lable, malgrat cap llei natural estable que créixer ràpidament és més avantatjós que créixer bé. De fet, sovint aquest creixement emmascara una absència absoluta de fonaments. Sense clients fidels, tot trontolla. Si una empresa creix a doble dígit, però té una base de clients inestable, costos d’adquisició desmesurats i cap fidelització palpable, el que tenim és una bomba de rellotgeria.

Despullar la faula de l’unicorn vol dir exigir responsabilitat, coherència i resultats tangibles 

Desmuntar el mite de l’unicorn no vol dir negar la innovació o el talent. De fet, soc una ferma defensora de la nostra capacitat innovadora i de l’esperit emprenedor que ens porta a fer de les idees realitats. Despullar la faula de l’unicorn vol dir mirar la nostra realitat amb els ulls nets. Exigir responsabilitat, coherència i resultats tangibles. Deixar de venerar símbols i començar a analitzar estructures. Perquè el món no necessita més màgia de fum. Necessita projectes sòlids. Valents. Humans.

Potser ha arribat l’hora de parlar d’un nou marc, d’un nou patró. D’empreses que no engrosseixin la seva valoració per sentir-se rellevants. Que no visquin per tancar rondes, sinó per obrir oportunitats. Que no persegueixi titulars, sinó impacte real.

Els enaltim per créixer acceleradament, però potser caldria preguntar-nos a qui trepitgen pel camí.