Les gloses sobre la tasca i biografia de Josep Piqué ja son a tot l’abast necessari pels qui li tinguin afecte, agraïment o retret. Tanmateix, hi voldria afegir una nota personal sense més ambició que la de complementar algunes llacunes que no he trobat en les ressenyes que he llegit.

Primera. Josep Piqué era un economista destacat ja en la seva etapa universitària, a finals dels 60. Que fos marcat per la llegenda del maig del 68 francès i la seva rèplica a les universitats espanyoles no és gens singular. Tampoc ho és que fos fill de l’alcalde de Vilanova i la Geltrú, que en aquella època tardofranquista l’anomenava el Governador Civil (Martín Villa el va mantenir).

Segona. La seva trajectòria immediata al final de la seva llicenciatura i ampliacions a centres universitaris estrangers només serveix per confirmar que era un llicenciat que mereixia un progrés acadèmic suficient per aconseguir -el que llavors era pensament dominant-, un bon lloc a l’Administració pública (impossible pels antecedents de militància) o a la Universitat, que era un xic més tolerant.

Tercera. Piqué va ingressar de seguida al servei d’estudis de La Caixa, llavors presidida per Narcís de Carreras i, sobre tot, dirigida per un dels catalans més influents i poc reconegut encara, Josep Vilarasau. Aquest servei d’estudis ja era un referent en temes d’anàlisi econòmica. Tot i no tenir referències precises, de ben segur que algun dels documents de La Caixa d’aquells anys hi ha l’aportació de Piqué.

Quarta. I relacionat amb la Primera entrada: Piqué va ser militant del PSUC pel que en podríem dir contagi . Era el que es portava a l’època. Tanmateix, ningú ha explicat el “com” ho va ser (segons tot el què he llegit). Ho explico pels testimonis recollits personalment, sense afany de publicar-los. Converses de fa anys enmig de bons àpats:

Cinquena. El militant actiu del PSUC dels anys 60, Jordi Dagà (traspassat el 2016) fou un gironí abrandat en formes i fons que estudiava Història a la UB i que va rebre l’ordre d’infiltrar-se entre els estudiants de la recent creada Facultat d’Economia (el seu nom actual, consolidat el 1972, i ja llavors ubicada a la Diagonal) per crear una cèl·lula del PSUC. Hi va incorporar a tres dels estudiants més brillants i de llarga carrera: Josep Piqué, Anna Birulés i Miquel Puig. No està clar, al menys per mi, que acabessin tots tres sent militants.

Sisena. A Dagà el retrobem molts anys més tard, el 1998, com a vicepresident de la SEPI, l’organisme encarregat de les privatitzacions de les empreses públiques de l’Estat espanyol. Ministre, es clar, Josep Piqué. No eren poques les empreses públiques que tenien bons resultats anuals per estar en sectors no competitius i que la seva venda va contribuir, certament, a rebaixar el deute i el dèficit públic. Tanmateix, l’operació de venda també incloïa una realitat immediata: si et vens les joies rendibles, mai més tindràs l’ingrés dels seus beneficis.

Setena. El trio Piqué/Birulés/Puig eren recent llicenciats de la UB que el catedràtic Joan Hortalà va saber captar per l’administració de la Generalitat a mitjans dels anys 80 del segle passat quan encara era possible crear una administració catalana que no fos un calc total, absolut i miserable del model caduc espanyol.

I així anem.

El cas d’en Josep Piqué mereix altres visions més raonables. Era un català i catalanista d’extracció burgesa local (Vilanova, no pas Barcelona), conservador il·lustrat i pragmàtic. Pregunto: ¿Per què ningú es va adonar de que aquella generació de gent brillant dels 80 que s’incorporava a l’administració pública –gestionada molt maldestrament-, podia ser la gran esperança d’un model nou i genuïnament català? Responc: perquè no era el que l’interessava a Jordi Pujol. Sempre ha dit que detesta els malabars dels juristes i funcionaris.

Segona part

Josep Piqué ja havia triat no ser només un alt funcionari (el referent estatal/madrileny no és mai reproduïble a Catalunya, falta tradició secular) si no també fer-se un nom en la gestió de les empreses decadents i vinculades al sector públic. Primer el va captar Javier de la Rosa per a la ja atrotinada Ercros (un altre pífia de l’empresariat català decadent) i des d’allí, el salt al Madrid tan complaent entre els seus iguals, es a dir, funcionaris de cuerpos del Estado i els seus proveïdors selectes i servils.

Fins que a Piqué li va arribar l’hora de ser fidel a la seva nova identitat de català a Madrid amb capacitat d’influir. Aznar el tria com a ministre d’Indústria el 1996, jugada mestre però de curta volada: a Catalunya el pes i influència del sector industrial ja era molt més minso del que es suposava i ha confirmat l’any passat, en un llibre imprescindible, Manel Pérez (La burgesía catalana, Planeta). L’objectiu era un altre: fer-lo líder de la dreta conservadora catalana.

...I tercera part

La pèrdua de la capacitat política de Piqué comença aquí, quan Aznar li proposa i ell no mesura la contradicció de ser el líder del catalanisme conservador (una franja que existeix, segur) però sempre dirigit des de Madrid. No cal ser un expert conspicu ni tan sols superficial per entendre que no es pot ser les dues coses a l’hora: catalanista i submís al poder d’un partit conservador/reaccionari amb seu, direcció i comissariat a Madrid. Veure el cor de ploraneres polítics del PP a les portes del tanatori em fa basarda: la majoria son els que varen defenestrar Piqué per criptocatalanista i poc submís. ¡Quins barruts!

Crec, sincerament, que aquest darrer principi, voler a l’hora catalanista i conservador a Espanya,  és l’únic vaitot comès per Josep Piqué. No va voler llegir que duia  males cartes secularment.

De tot lo altre del seu currículum en conservo no només una bona memòria si no una admiració sense cap restricció.