Introducció

El desconcert és general. L’arribada de Trump a l’administració dels EUA ho ha trasbalsat tot. No per no esperats, els estirabots del nou govern amb poc més de dos mesos a l’exercici del poder ha generat un caos global, ni que sigui per la incertesa que generen les seves mesures, anunciades o efectives, i les seves gesticulacions, ja per negociació, ja fruit d’un egocentrisme insòlit per la responsabilitat que li toca exercir. Es tracta sovint d’un intent de donar coherència a la pròpia jurisprudència que les seves múltiples actuacions està generant, en una mena de bucle d’autojustificació sobre la base d’un relat que només te MAGA (Make America Great Again) al frontispici. I ho fa des d’una interpretació del que hauria de ‘fer gran’ Amèrica de bell nou: expandir fronteres si s’escau, protegir els seus habitants contra la resta de la humanitat, enorgullir un sentit de pertinença sobre la base de la por que generen els dirigents estatunidencs sobre la resta dels mortals. Amb incoherències, si més no manifestes, que s’apropen a la ridiculesa.

Així, des d’un discurs de lliure mercat, intervé, però, Trump, l’economia quan li convé, com si l’Estat, com la pròpia empresa, fos de la seva propietat. Distorsiona les decisions privades amb intervencions públiques, al pitjor estil del socialisme caduc; així amb els aranzels, que no deixen de ser distorsions als preus del lliure canvi sense que quedin clars els beneficis de fer-ho, tant en contra de les polítiques de l’avantatge comparatiu com en el valor de la productivitat marginal dels inputs, amb un excés de gravamen de manual que distorsiona l’assignació dels mercats amb diversos efectes d’arrossegament multiplicatius. I ho fa en nom d’un benestar social intern dels seus ciutadans, ignorant com aquestes decisions afecten a la inflació que aquests mateixos consumidors patiran, i així erosionant la seva capacitat adquisitiva; amb la pèrdua de ocupació per la dificultat de produir per exportar, conseqüències d’un dòlar sobrevalorat que impedeix les importacions de la resta de països del mon i les exportacions pròpies dels EUA, donat els aranzels que l’economia americana confronta com a contrapartida. Es diu que un bon govern no ha de ser intervencionista i així es despreocupa de la sanitat i l’educació dels seus ciutadans, àmbits evidents de fallida dels mercats, però intervé en àmbits de la globalització en els quals el mercat ‘no falla’, sinó que permet jocs de suma positiva.

Trump distorsiona les decisions privades amb intervencions públiques, al pitjor estil del socialisme caduc

Trump exhibeix la fusió del poder i la política amb la seva camarilla de egòlatres que es reconeixen triomfadors. Si aconseguim posar en evidència els errors dels magnats mangants de la ‘res publica’, els economistes ajudaríem a fer palès que amb la guerra tots hi perdem, i que curtcircuitant el comerç internacional amb aranzels es perjudica a molts, particularment als treballadors que menys frueixen de rendes de capital amb beneficis dubtosos, que la política i els negocis tenen tempos i motivacions diferents als que prevalen a la negociació trumpista, avui magnificada per un suposat valor d'intimidació davant del contrari, o de l’aleatorietat com a forma de sorpresa per arribar a fer creïble, per irracional, qualsevol posicionament, etc.

La política, com diu Bauman a molts dels seus textos, defineix suposadament la capacitat de poder decidir ‘quines coses fer’, mentre que el poder implica ‘la capacitat efectiva de fer-les’. L’erosió de la segona sobre la primera comença sovint per la crítica a polítics que no saben decidir i que no dominen la burocràcia que ha d'executar allò poc o molt que s’hagi decidit. En aquest clima, la delegació de responsabilitats de la política pública envers el sector privat, agencialitzada a vegades fora dels circuits democràtics, és ben acollida pel poder empresarial que diu s’hi pot subrogar i així ‘fer’ de manera més eficient el que ‘convé’ a la societat. Els mercats substitueixen d’aquesta manera el fòrum de la democràcia política, i la governança s’ofereix als poders públics com a placebo per al control que fa per la vaselina de la irrupció de la nova lògica empresarial en els afers públics.

Suposadament, res s’ha de perdre si qui governa porta el timó mentre altres remen; però no quan es deixa en realitat el timó o els papers de guia de la navegació. També es debilita d’aquesta manera el vincle entre Estat i ciutadà que es dissol sota la idea de que tot és externalitzable. Perden pes la reputació de la mà de mercats ‘contestables’ i els considerats actius específics que han de cohesionar la comunitat. I la societat es va ‘liquant’, es dissol el sentit de comunitat (la famosa metàfora de Bauman de la societat líquida). El mercat tracta llavors amb individualitats, i les deixalles pels efectes externs que això genera sobre altres individus, va directament a la galleda d’escombraries (abocador en diu ell) que l’Estat ha de resoldre com pot. Els hi sona això, per exemple, amb el que passa amb part de l’empresariat a casa nostra amb la immigració o amb el turisme? Apropiació de guanys d’uns i centrifugació de costos a l’erari públic. Uns problemes difícils de resoldre, certament, i que en el seu fracàs retroalimenta l’antipolítica.

Europa

La reacció d’Europa davant la política trumpista té, de moment, dues vessants: la de la despesa en defensa, amb la qual es propugna a la força el rearmament, i la nova litúrgia de la recuperació econòmica. Ho fa de moment amb narratives impecables. La primera, des de la seguretat, la responsabilitat i els costos de la llibertat; la segona, amb una pluja d'idees ben estructurades, com son els dos informes (Letta i Draghi) per redreçar l’economia europea. La integració dels mercats de capitals no tenen, en tot cas, tant desenvolupament com alguns voldríem, ni resta clar el finançament dels dos grans propòsits, tot que es diu es busquen externalitats de la despesa en rearmament sobre la productivitat. Potser no pot ser, altrament, a la vista de la dificultat de concretar en un tema que té tantes arestes i en què l’acció pública hi té menys múscul davant del poder financer (canons o mantega).

Però, més enllà de la literatura esmentada, la realitat europea no fa per massa optimisme: d’on sortirà el finançament? Quin grau d’acceptació tindrà aquella priorització, defugida avui pels governs amb una nova mutualització del deute, a empentes de l’augment de la despesa en defensa? Com es faran compatibles aquests recursos amb diner privat, a escala dels interessos de les companyies en els diversos Estats, més enllà dels corresponents als proveïdors d’armament i tecnologies de seguretat? Quina capacitat tindrà la pròpia Unió Europea de dirigir l’assignació -de siguin quins siguin els fondos finalment disponibles- i de control de les polítiques necessàries sense que acabi amb un repartiment de recursos d’àmbit local d'utilització incerta?

En general, tendim els europeus a prendre les dificultats com a oportunitats. Però aquelles són avui majúscules vist el vendaval que bufa de l’Atlàntic. Tant de bo això desperti Europa de l’ensopiment i, desitjablement, no en raó de les amenaces bèl·liques, sinó per bé d’un millor futur econòmic compartit. Aquí algun analista europeu amb un excés d'optimisme creu que Trump ens fa un favor. Veurem.

I el pitjor de tot: els trumpistes locals

L’any passat vaig centrar l’anàlisi predictiva en la incertesa del context econòmic que marcaria el 2025 sota el supòsit de l’elecció de Trump: balança comercial, de capital, fortalesa de l’euro, preus de l’energia, costos de mobilitat, turisme etc. ‘Pelant la ceba’ dels interrogants (aquesta era la metàfora), em sortia darrera cada capa, la cara de Trump. Ho vaig escriure nou mesos abans de la seva elecció. I desafortunadament vaig encertar. Ara ja son faves comptades. Sabem si fa no fa el context econòmic mundial per aquests anys propers. Sense pujades radicals del cost de l’energia (retorn a les nuclears i als combustibles tradicionals), havent apostatat del canvi climàtic, el nou ‘sheriff in town’, com es fa dir, ha tret les pistoles. Hi podrà haver algun moment aleatori en tecnologia, erràtic en finances o en mercats de minerals rars, però les cartes estan tirades.

Allò pitjor de la petjada del nou president dels Estats Units potser és que dona via lliure perquè una infinitat de trumpistes a escala estatal i local emergeixin envalentits a l’ombra del magnat. Són gent que sovint ni tan sols poden exhibir cap èxit empresarial, ni tant sols a partir de les tropelies del magnat americà, delinqüent convicte reconegut. Volen actuar com ell perquè, això creuen, els homologa com a triomfadors a la vida, arribar i moldre, tot i no poder exhibir capital financer -que no tenen- ni capital humà -que mai no han conreat-. Es mostren com el seu ídol, amb un seguit de posicionaments xulescs, temptant la descortesia i amb canvis d’opinió arbitraris; qui és poderós no cal que justifiqui res. Un condemnat, el mateix Trump, que permet burlar-se de la justícia i de la divisió de poders, per a qualificar com a ‘dictadors’ a altres. Amb comportaments propis d’un masclisme groller, fet d’escarnis i mentides, està generant una ‘jurisprudència’ extensiva en la seva aplicació, que entusiasma els aspirants trumpistes.

Són personatges, aquests, també a casa nostra, que escriuen i parlen sobre qualsevol tema sense miraments, desqualificant amb adjectius greus aquells qui no pensen com ells; arribant, si s’escau, a temes personals. Sovint, parlen amb ocurrències segons allò primer que se’ls acudeix (perquè llegir o estudiar, si ja ho saben tot!), sense la humilitat de reconèixer que es desconeix tot allò que no passa per mitjans ni per xarxes de conveniència. Tendeixen a no respectar res de la tradició i cultura heretades, potser pensant que no tenen res a agrair, que tot allò que té, ho té perquè s’ho mereix. Hores d’ara senten primacia amb l’escalfor d’aquells qui són com ells, mentre molts d’altres, atemorits, callen; tal és el poder dels diners, de l’atreviment més descarat, que avui ho embarga tot.

Tant de bo això desperti Europa de l’ensopiment, i no en raó de les amenaces bèl·liques, sinó per bé d’un millor futur econòmic compartit

Tenen cada dia un recurs a disposició procedent del seu mestre. Cada matí es desperten amb una nova ‘matxada’. Trump declara la guerra (l’infern de bombardejos, o d’aranzels, per igual), no respecta la paraula donada i fia la governança a qui, com ell, són triomfadors capitalistes. Son personatges que probablement admira perquè sap que són més intel·ligents que ell mateix i no els ha calgut folrar-se amb el negoci de la pedra i les corrupteles, com ha hagut de fer el propi Trump. El seu cercle és la família, l’adhesió a la seva figura, no el coneixement ni la saviesa dels més vells, ni la pausa raonada dels qui dubten abans d’improvisar. Actuen com a redemptors dels desafavorits, però sense altruismes de proximitat. Recordar la història és per a ells perdre el temps. L’impuls davant del dia a dia domina, com en el seu seguidor de la motoserra, que ha mostrat ja el seu escàs grau de coneixement de l’economia donant suport a les criptomonedes més especulatives. I no per a fer-se ric ell (com acostuma a fer Trump), sinó essent el ximple útil que ha arruïnat a alguns dels seus propis conciutadans.

S’obre així la veda a tots els nivells, també a kilòmetre zero: emular Trump sense ser Trump, actuant, com ell, contra tothom que no sigui afí, a qui es menysprea, resulta a escala local especialment patètic.